24.12.10

18 anys

18 anys una data important per a qualsevol.
Tothom (especialment mumare) està encantat de la vida, 18 anys! ja seràs gran! ja estàs feta una dona...
Els 18 anys me fan por, molta, no és que m'hagi de morir, això ho sé, però és com un bot, no deixaré de ser qui som, però és com si tot hagués de canviar per tenir un dígit més. Només és un any més al meu carnet d'identitat! No canviaré, no deixaré de ser jo mateixa!
Em sent com si fos a la pel·lícula invasion of the body snatchers i un extraterrestre m'hagués de "posseir" just en fer els 18.
No sé de ningú que tengui aquesta fòbia als 18, és més, tothom està encantat, què si podrem entrar a més llocs que abans a les nits, que si podrem votar, que si podrem anar a la presó (no sé per què això m'ho diuen molt...) no sé que hi veuen!
Els nins sempre volen créixer i els grans sempre volen ser nins.
I a mi m'encanta tenir 17 anys!

22.12.10

reflexions

"Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", de Jean-Luc Godard.

Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.


Després de parlar raonar i pensar crec que tot el que vulgui dir ja ho haurà dit un altre, i, segurament, també ho haurà dit millor que jo.

9.12.10

cançons elèctriques per a les nits de pluja

Nuestras noches eran fabulosas, en aquella casa que, sinceramente, aún no sé quién era el dueño. Sabiamos que lo nuestro no era real, no era más que un sueño, pero era nuestro sueño y por eso ya nos gustaba.
Era una de esas noches en las que nos quedábamos dormidos escuchando música electrónica, pero no de esa que suena ahora que sólo es pum-pum-pum, no, de la buena. Siempre me decías que la música, al igual que las drogas, tenían que ser buenas, si no no era necesario perder el tiempo en ellas.
Tu me besabas en la frente y yo te abrazaba tan fuerte que casi me dañaba. Pero era nuestro riutal de sueño y no podíamos evitarlo.
Aún recuerdo tus manos calientes cogiendome del cuello para decirme buenas noches al oido y después recorriendo mi frente, mis cejas, mis ojos, mis párpados, mi nariz (muy rara, como decías tú) y finalmente llegarme a los labios.



Sí, he escrit en castellà, és una llengua que m'encanta (llegiu qualsevol de la generació del 98) i volia intentar una relació amb ella. No estic per res oblidant el català, llengua de la terra aspra, però havia de provar, fa un temps vaig conèixer el francès, però no el conec a bastament. En canvi el castellà és un vell conegut i, saps què?, crec que m'ha agradat. No sé si continuarà o seguiré sent monolingüe. Només el temps ho dirà.

21.11.10

selves



16.11.10

Ho he trobat

Esper que així entengueu que és el que cerc.

Una novel•la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia així: els detalls és el que hi ha de més important en una novel•la. I Txèkhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel•la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. (...) Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col•loques en un lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres trigueu molt, d’altres no el trobeu mai.
(...)
En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera relativa. L’he viscut massa. (...) Una novel•la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.
(...)
Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “la Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms” tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “i va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!” “Espart, bola de sofre bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig!

Escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.

Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.

pròleg Mirall trencat- Mercè Rodoreda

A la fi he trobat una bona manera d'explicar el perquè, ara he de trobar-lo.

15.11.10

La indiferència com a últim recurs

Un bon titol, el problema és que encara no sé el que vull escriure. Avui és un dia estrany, estic mirant dins meu i intent trobar la màgia, aquella sensació que alguns anomenen inspiració, i poder escriure alguna cosa que valgui la pena, fer alguna fotografia o inclús fer un dibuix... Ai las! La inspiració no ve, les muses s'han amagat a dins un forat i em diuen que treballi, que faci altres feines més necessàries, però jo les vull trobar per poder sentir-me artista per una estona.

31.10.10

d'edificis

Si una casa cau pels fonaments per moltes mesures que facin, la casa seguirà caient. No és física quàntica ni la teoria del big-bang, és lògica pura. Tot i així hi ha qui no ho vol veure i no vol admetre-ho fins que no veu l'edifici a terra.

29.10.10

29-10-10

Ella tenia un somni des de feia temps, molt obscur, desastrós i amagat. Mai l'havia explicat a ningú, car era una cosa horrorosa, tenebrosa i horrible i que era de fer mirar per un psiquiatra dels de pagar molt.
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .

27.10.10

Una sensació estranya

Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.

24.10.10

públicament públic

Això gent ha arribat a la fi.
Ja no serà un blog on m'amag de qui som i utilitz pseudònims per evitar que me reconeguin i puguin,no ho sé, utilitzar-ho en contra meu?
Així que a partir d'ara ja no seré b. a partir d'ara seré na BETMA, sí, i punt.
Ja no serà necessari amagar les coses. Qui vol llegir que llegesqui, tampoc no tenc res amagat.
I estic molt contenta de la meva nova condició de no-amagada!
Anava escriure sobre el problema, però, quin problema?

25.9.10

instransigència

- Saps que tot és mentida?
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.

24.9.10

santa mercè i maria-mercè marçal

Avui santa mercè, patrona de Barcelona, supòs que també de molts altres llocs, és per això que avui publicaré uns versos d'una gran poetessa catalana: Maria-Mercè Marçal (que amb un nom tan sonor havia de ser poetessa per força) que va dir unes paraules que cada vegada que les sent se'm posa la pell de gallina:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Amb això vos deix uns quants poemes seus.


Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
?fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels de la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre el veig com una barca,
ben blau damunt del fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres
doni vent a la barca aquesta lluita!




Desgraciadament no trob més poemes seus. A internet no sempre ho trobes tot, però, què hi podem fer?

19.9.10

més fotos


la mar, sa ràpita

"ses roques" sa ràpita

temps de vacances

jo surt a estendre sa roba

lectures


El meu flickr no "dóna abasto" com diríem a Mallorca, és a dir, que no puc pujar més fotos de moment.
Vos deix amb algunes instantànies d'aquest estiu.

16.9.10

cactus

Cactus: Planta amb flor de la família de les cactàcies. Principalment viuen a climes desèrtics o subdesèrtics amb lleugera pluja estacional. viquipèdia

10.9.10

Això nostre

Jeim l'un vora l'altra
abraçats
Ja no t'estim, rei
però sé que no és cert
I llavors és quan et torn a besar
un pic i un altre
tot condueix a un sol fet
que alguns en diuen amor
d'altres follar
però jo en dic això nostre



Esper que vos agradi, és el meu primer poema, encara que no tengui rima, però bé! S'han d'intentar totes les branques de l'art!
Crec que em quedaré amb la literatura més que la poesia...

9.9.10

palma


la seu

parc de la mar

parc de la mar

lloc indefinit, prop de santa eulàl·lia

ca la tieta

6.9.10

les restes del naufragi



Naufragi


Ballarem damunt sa tempesta
I dibuixaré a n'es teu ventre
Cavalls, aranyes i pluja
I sabrem que es camí serà llarg
I serem com infants
Com infants que juguen a ser grans
I quan arribi es naufragi
I només ens quedi resar
Sabrem que tot és mentida
Sabrem que no hi ha veritats
I tornarem a començar
Un nou viatge.




Ara ja només em queden les restes del naufragi d'aquest estiu. Pròximament el vos contaré. Però encara és d'hora.
Ja torn a ser per aquí, tranquil, els meus escrits han tornat i les meves històries i els meus contes! Per fi torn a ser jo!.

1.8.10

stop

Un stop en aquestes vacances, no sé, per un pic que tenc internet (a Sa Ràpita, lloc on estic a l'estiu des de fa ben bé 17 anys, encara no en tenim i sincerament, crec que mai n'arribarem a tenir!)
Realment no sé que vull escriure, només escric per matar el temps, aquí tot és massa avorrit!
He tornat a escriure, he escrit coses que no m'agraden, la història d'aquell al·lot que m'encanta i odii, la història d'una papallona que vol ser lliure, però és caçada per un caçador.
Tot són històries que em recorden a una única, aquella que fa tant temps que vull oblidar (i que aquest blog ha vist i revist més de cent vegades!)
Fa temps que l'intent oblidar, i crec que entre besades i abraçades a cossos estranys està bé intentar-ho, tammateix no hi perdem res. (Excepte qualque pic una sabata, o una pinça o un passador)

Bon estiuuu!!!!

7.7.10

vacances


M'en vaig de vancances. Com tothom més o menys en aquesta època. No sé si el blog estarà abandonat o no. No sé si sortiré molt o poc. No sé encara que faré.
Bé, això no és cert. Sé que em retrobaré amb els de sempre. Sé que aniré a l'UCE, a Prada. També sé que me divertiré molt.
Així que em puc despedir, o no, fins al mes de setembre!

Bon estiu!!

6.7.10

una imatge val més que mil paraules



Crec que la fotografia parla per si mateixa.

Foto presa a la botiga del museu del còmic de Brussel·les. Una ciutat fantàstica a l'estiu i massa freda i enemiga a l'hivern. Però molt interessant de visitar si a un li agrada que tot acabi a les 17 o a les 18 de l'horabaixa...
Museus i tal tanquen a les cinc o a les sis com a molt tard, horari europeu, què hi farem?
Allà, com a bona enamorada de Tintin vaig fer agost a la botiga. 60 € vaig gastar... que si una camiseta, que si una tassa, un clauer, bombons, llapiços... Si quasi em fan reverències! Al museu del còmic esperava que una mica més, més que res una mica més de tintin.

Mille millons de mille de sabords!

Bona nit!

29.6.10

Enfora de casa

Avui no escric des de ca meva, Mallorca.
Avui escric des d'un dels llocs on viuré quan hagi acabat la carrera. Brussel·les. L'altra opció és París, ja veuré.
He vengut aquí per fugir dels problemes, què millor que una ciutat estrangera per oblidar? Però els problemes no se'n van! Em persegueixen, però aquest infern acabarà aviat...
Ara començarà un estiu fantàstic. D'aquells que t'impedeixen pensar.
He de deixar de pensar tant.
Brussel·les et dóna aquella pau que et semblava perduda.
La grand place és fantàstica, com tot aquí.

Bone nuit mes lecteurs!!!

26.6.10

estres post-traumàtic.

Hi ha èpoques en què l'estat d'extenuació és l'estat habitual que tenc a totes hores.
Els ulls vermells, la fatiga, el cansament, les restes dels nirvis passats durant una temporada, l'horror de no poder respirar, el mal als pulmons i a tot el cos.
És el meu estres post-traumàtic.
Són massa coses per una sola persona.
Són dies que ni tan sols tenc ganes d'escriure històries ni contes ni res que pugui ser mitjanament interessant per algú. Només històries pseudodramàtiques sobre mi mateixa i la meva "fantàstica" situació.
La meva imaginació està al zero.
Necessit oblidar i passar temps.

21.6.10

Mai m'ha agradat ell, mentida!
Sempre he estat penjada d'ell, mentida!
Estic penjada d'ell des del moment en què vaig besar-lo per primer pic, des del primer moment en què li vaig donar la mà, des del primer moment en què el vaig acariciar.
Des d'aquell moment vaig saber que era seva. Seva? Jo no sóc de ningú. Però en certa manera depenc d'ell. Tot el que fa m'afecta i el que no, en certa manera, també.
Però aquest Sant Joan serà el difinitiu.
De dimecres no passa que l'oblidi.
Amics, festa, bon rotllo, estiu.


Vos mantindré informats

20.6.10

fotos nocturnes


fotografies

És l'instant, un sol click, ja ha passat.
No es repetirà, o si, a la pantalla del meu ordinador, o a la pantalla del teu.
Però mai no es repetiran les mateixes sensacions per les mateixes persones.
Pot ser sigui una bona foto o una foto desastrosa, pot ser tot estigui mogut i no es vegi res.

10.6.10

Je veux l'oublier, je ne peux pas penser plus à lui.
Mais je ne peux pas, je suis completement foulle de lui, et je ne sais pas pourquoi.
Je veux l'ambrasser, l'aimer et plus de choses...
Mais je ne peux pas, il me deteste!



(perdonau les errades ortogràfiques)

21.5.10

Ho he de dir a algú, no sé a qui. Això és massa fort, el pitjor és que m'amaguen la veritat, sé que és per evitar el meu sofriment, però quasi som major d'edat, he viscut molt més del que han viscut moltes persones de la meva edat i crec que seria capaç d'acceptar-ho.
A mumare li posaran quimioteràpia.
Ha tengut un tumor per fumar.
No és la primera de la meva família que ha tengut càncer.
La meva padrina, que ja deu tenir uns 80 anys bons, va tenir un càncer i va sobreviure. No és tan greu.
El que mha fet més mal és que no em diessin res. Això és el que em fa mal.
Ho he hagut de saber per una amiga. Què trist!
La meva experiència amb els càncers sempre ha estat nefasta.
Sempre no, només n'he viscut un de conscientment.
El d'un dels meus millors amics. Al principi només tenia un tumor benigne al cervell, però li van haver de posar químio.
Estava bé, fins fa poc.
N'hi han trobat un altre. Li ha afectat la parla i el moviment.
Ja no és el mateix d'abans. Ja no ens veim mai, mai quedam. No vol veure ningú. Sent llàstima i ràbia contra si mateix.
I jo no puc evitar sentir-me malament per tots.

9.5.10

rompre les promeses

Ho vaig dir, no tornaria a parlar d'ell...
De moment no ho he fet!
Tampoc he escrit gaire...
Però avui val la pena, és necessari!
Estic de celebració!!!

El meu blog compleix un any!!
I això m'omple d'orgull i de satisfacció! He aguantat amb un mateix projecte un any sencer...
Això és increïble!
No m'ho acab de creure.
És molt guai, està molt bé.


Vaig començar el meu blog parlant d'un al·lot.
Mai m'hauria imaginat estimar qui estim, que tot fos tan diferent.
És una cosa al·lucinant.
I saber que ahir el vaig veure i vam parlar i no vaig ésser capaç de dir-li res de res...

23.4.10

converses

-Passar a vegades és la solució
-i a vegades no
-però de vegades es absurd intentar lluitar contra allò inevitable sobretot si allò es superficial i immadur
-però a vegades és millor lluitar per un absurd que no no lluitar i perdre el temps inevitablement
-i si perds el temps lluitant? I si els esforços que empres tanmateix son inútils? si veus que no hi ha opcions realment es necessari?
-Què prefereixes lluitar per una causa perduda o no lluitar per res?
Saber que sense lluitar et trobaràs pitjor i ni hauràs ni intentat res?
- I si aquesta cusa es realment perduda? no val la pena si ja ho has intentat i es infructuós?
- res no està perdut fins que no es perd l'esperança, ja que és el darrer que es perd, si es per això, ja es pot tirar tot per la borda

La metafòrica història d'amor del paraigua i la màquina d'escriure

Estava parlant tranquil·lament amb una amiga, assegudes al pati alienes als guanyadors del concurs literari. I de cop diuen el meu nom (per descomptat el diuen malament!) i ella i jo seguim parlant tranquil·lament, fins que els nostres companys m'avisen que hem guanyat.
Quina emoció!!
Ara vos deix el meu conte, esper que vos agradi!



Un dia, el paraigua sortí del seu amagatall, de pols i misèries, del magatzem de la botiga del barri. Estava molt orgullós, ell, que era el més preciós de tots amb el seu estampat de flors de colors i puntets ataronjats. Per fi s’havien dignat a treure’l d’aquell indret on quasi no es podia respirar, arrambat a trenta paraigües de menys qualitat que ell.
Era vera que era molt bonic, però no tant com per creure’s el gall del galliner.
El va comprar una dona major, devia tenir uns seixanta-cinc anys, era molt maternal i molt seva, una dona corrent.
La seva neta tenia al cap un paraigua que havia vist al mostrador d’una botiga. La padrina, animada, va fer tot el poble cercant un paraigua com aquell o més bonic.
A la fi el va trobar. No era tan bell com l’altre, però a la seva neta li encantaria, n’estava segura.
En arribar a casa el deixà embolicat damunt l’escriptori, prop de la màquina d’escriure.
Ell no podia veure res, però sentia les olors i les veus; percebia les coses. Sentia l’olor de l’ensaïmada del forn del costat, l’olor de la tinta de la màquina d’escriure, l’olor de paper vell dels llibres de la llibreria, l’olor de la fusta de principis del segle anterior, l’olor del suavitzant de la rentadora i totes les olors que hi ha en una casa normal.
De cop començà a percebre una olor més forta que les altres. Era l’olor d’una vella màquina d’escriure, atrotinada i intel•ligent.
No era com la resta de paraigües que havia conegut al llarg de la seva llarga vida, de quasi dos mesos, des de que havia sortit d’aquella fàbrica del Vietnam.
La màquina pareixia feliç i pacient, com si ja ho hagués aconseguit tot en aquesta vida i ja sols esperés l’hora de la mort com a part de la seva llarga i profitosa vida.
Qui sap quants documents havia escrit, quants de poemes romàntics d’aquests que s’han de llegir a la vora del foc, quants contes, quantes històries havia escrit aquella olorosa màquina d’escriure.
El paraigua estava content i indignat alhora. L’havien tret d’allà, però el paper d’embolicar no estava a la seva altura. No era més que un troç de paper de colors llampants fet a la Xina, qui sap feia quant.
Per la seva banda la màquina d’escriure no se n'havia adonat de l’arribada del paraigua. Estava absorta recordant recordant la vegada que el seu primer propietari li havia escrit una carta d’amor a la seva al•lota. Una carta d’una tendresa esbromadora, on li proclamava amor etern i fidelitat absoluta.
Cada vegada que recordava aquella carta li venien ganes de plorar d’emoció.
A ella li agradaven aquelles històries d’amor romàntiques i impossibles, però sabia que ella ja no era una joveneta i que ja no seria capaç de viure’n cap. Però seguia somiant-hi.
El paraigua començà a sentir molts de renous, com a passes.
Era la padrina, aquella dona tan maternal i tan seva, que venia a cercar-lo per mostrar-li a la seva neta.
L’agafà d’una manera un poc estranya, com qui agafa un nin petit en braços. I el dugués fins a la cuina, on l’esperava tota la família amb la petita asseguda enmig en una espècie de cadira estranya.
El paraigua s’estava marejant. Tantes voltes havia fet que ja ni sabia on era. De cop començà a veure un poc de llum de fluorescent barat de cuina. De cop una mà el començà a grapejar. D’un costat a l’altre, d’amunt cap avall. Era la nina que obria l’embolcall frenèticament.
La nina quedà impressionada. El paraigua era preciós. Es posà a jugar amb ell. Li feia fer voltes, l’obria, el tancava i el tractava com si fos una pepa.
Fins que es va adormir, amb ell a les mans, al sofà de casa de la seva padrina.
La padrina, que havia estat tot el temps observant-los, el va anar a tapar amb una manta i s’emportà el paraigua a la paraigüera, on la màquina d’escriure començà a notar la seva presència.
Era una presència un poc singular. Era nova i diferent. Era inexperta, però amb una voluntat de ferro. També es creia superior a la resta, com si fos més bo només per ser qui era.
Si no era més que un paraigua qualsevol!
Tot i no ser més que un paraigua qualsevol li cridà l’atenció.
Com podia ser tan poc i creure’s tan perfecte?
Era diferent de tots els seus amos, que havien estat cultes i intel•ligents.
El paraigua notava que aquella màquina d’escriure pensava en ell, però no la volia destorbar. No volia molestar-la amb les seves impertinències de mascle alfa prepotent i arrogant. Volia que es fixàs en ell i que se n’enamoràs i viure una història d’amor sòrdida i estúpida al voltant de la mediterrània.
“Què faig? Intent comunicar-me amb ella? No puc! És massa impossible per jo”.
El pobre paraigua s’havia enamorat d’aquella vella màquina d’escriure. Pobre paraigua! Quina vida l’esperava! Essent la mascota d’una nineta, amb ànsies de poder i perdudament enamorat d’una màquina d’escriure atrotinada i sàvia.
Hauria de fer alguna cosa, algun canvi.
Els canvi poden ser artificials: provocats per l’activitat de les persones en el medi. Són en temps socials durant un curt interval de temps.
Segons la durada, els canvis poden ser graduals, és a dir, durant un llarg període de temps o ràpids, és a dir, curts, però molt grans. Hi ha canvis a escala global, com l’extinció dels dinosaures, n’hi ha d’íntims, com la caiguda d’un pètal de rosa.
El nostre paraigua en necessitava un de gran i potent.
El destí estava de part seva. La padrina va voler fer dissabte al despatx, on hi havia el paraigua i la màquina d’escriure.
Començà traient trastos de l’habitació, alguns eren per llençar, d’altres eren simplement per arreglar, o canviar de lloc.
Arribà el torn del paraigua i la paraigüera. El paraigua resava perquè l’acostassin a la
màquina d’escriure i així poder passar el temps observant-la i admirant-la.
La sort estava de part seva, així que el varen posar als peus de la taula on descansava la seva estimadíssima màquina d’escriure.
- Oh estimadíssima meva, si em volguéssiu escoltar, una cosa uns voldria jo contar, vos que sou bella i hermosa, ajuntau-vos amb jo i siau ma senyora
La màquina d’escriure se sentia abrumada per tanta passió. Ella que mai havia experimentat ser l’objecte de les passions d’algú!
Quina meravella, se sentia especial i viva, alhora que un poc humiliada ja que creia que no mereixia cap d’aquelles atencions, a part que ja no tenia l’edat ni el cos per aquell tipus de coses.
Una senyora com ella, interessada en un paraigües com aquell?
Tan prepotent, tan estúpid, tan jove, tan ingenu, tan mono.
Com era d’esperar, ella també s’enamorà d’ell.
Quina estranya parella! Ella una màquina descriure i ell un paraigua, on podrien fondre el seu amor?
El lloc de les trobades amoroses, va ser el vell forn de llenya, que només s’usava el dia de Nadal per fer el rostit i per Pasqua, que l’utilitzaven per coure les panades, els rubiols i els crespells que feien els infants.
Quan es trobaven, ell li deia coses boniques, belles, hermoses, però no tant com ella.
Ella li explicava les seves experiències, podia recitar-li troços de cartes d’amor d’altres persones, però cap era exactament el que ella volia dir-li, però de totes maneres, ella no trobava cap frase, cap paraula, per poder expressar aquella sensació. Com papallones a l’estómac.
Una nit com qualsevol altra, diferent, però a la vegada igual, feren una de les seves estranyes trobades.
Va ser magnífica: rigueren i, per primera vegada, ella li confessà els seus sentiments més íntims:
- T’estim
- Com que m’estimes?
- Si, t’estim
- I m’ho dius així, de cop?
- Sí, no ho puc fer?
- Sí, es clar, només que és un poc estrany.
- Encara m’enfadaré i no t’ho tornaré a dir!
- No, per favor reina del meu cor, diga-m’ho un altre pic.
- T’ESTIM!
Una nit fantàstica, la millor de totes. Però la sort, quina gran enemiga, els va jugar una mala passada.
S’adormiren a un raconet amagat del forn, amb la certesa de que el dia següent podrien tornar tranquil•lament al seu lloc i seguir somiant en aquelles nits fabuloses. Però ells, pobrets innocents, no sabien quin dia era.
Era, com no: El dia de Nadal, el vint-i-cinc de desembre!
El dia en que tota la família es reunia al voltant d’una taula a menjar sopa farcida i rostit d’aquell que no es pot menjar cada dia, tan sols els dies importants.
La padrina, mà innocent del destí cruel, anà a encendre el foc del forn.
“Comença a fer calor” pensà la màquina d’escriure, però no es preocupà gaire, tenia el paraigua devora dormint feliçment, així que es tornà a dormir.
La mort els arribà a un moment dolç de la vida, al voltant d’una data assenyalada, deixaren el món. Moriren l’un en braços de l’altra, dormint plàcidament,
Calcinats, massa feliços per saber reaccionar.
La neta, en descobrir que el paraigües, que ja estava una mica atrotinat dels cops i les hòsties que havia rebut, havia acabat fos al forn juntament amb la màquina d’escriure amb la qual era tan divertit jugar a fer d’oficinista, va tenir un disgust molt gros.
Però no li durà molt. Els reis li van dur una preciosa bicicleta vermella, amb un casc negre brillant i molt resistent.











Amb aquest conte tan especial, fa molt de temps que l'escric i ha sofert molts canvis, vull tornar al meu blog, l'enyorava!!

Feliç Sant Jordi!!

11.4.10

el darrer post

Vos ho jur lectors d'aquest blog, és el darrer pic que xerr d'ell.
El tio del que quasi sempre he xerrat. És ELL!
Aquest blog m'ha ajudat a ordenar el que sentia per ell, però el que realment m'ha ajudat ha estat xerrar amb un amic. Diagnòstic: estic enamorada d'ell.
No crec que sigui amor, és simplement una passió boja, però algun sentiment hi ha.
Ido això, estimats lectors, el que passi a partir d'ara amb aquest al·lot només ens importa a ell i a jo!
Així que si mai som res, que esper seriosament que si, no ho sabreu, o si!

Em despedesc una temporada del blog, podria durar 2 dies, 2 setmanes o 2 mesos, no ho sé.

Però ara ja tenc les coses més clares i no tenc ganes d'escriure més contes, ja que per escriure'ls he d'estar trista, i ara que ve el bon temps no m'agradaria gens!!

Ha estat poc menys d'un any, però ha estat molt intens.
He conegut persones que me pensava que no coneixeria, he fet coses que em pensava que mai faria (com quedar amb algú que he conegutper internet) o obrir la meva vida privada al gran públic!

Esper tornar aviat!!!

presentació i autodefena (més o menys)

Estic cansada que em jutgin.
Cansada de la gent que es creu déu i que va pel món jutjant i criticant el que fan els altres sense Raó aparent.
Cansada que em jutgin per no estar en els cànons de bellesa actuals, PUC DIR-HO, ESTIC GRASSA. I això només em causa problemes alguns dies...
Cansada que em diguin coses per ser independentista, feminista i d'esquerres.
Cansada que la gent em miri estrany per dur rastes i parèixer una terrorista.
Cansada que la gent es fiqui amb les meves relacions "sexuals".
Cansada que l gent em digui amb qui m'he d'embolicar o amb qui he de deixar de fer-ho.
Cansada que s'enriguin de jo per haver-me embolicat amb un, com si passàs res dolent!

Cansada de massa coses que mai canviaré.

29.3.10

Jo ho sabia, coneixia els seus sentiments, però no els volia acceptar.
Era més fàcil creure que ell només em feia molt de cas, per què érem amics. Però en el fons del meu cor jo sabia que li agradava, però si ho acceptava no podria dir que les meves relacions amb el sexe oposat no eren possibles per culpa meva.
I jo això no ho volia admetre. Jo volia seguir creient que no tenia parella per la meva fredor, pel meu no saber estar i comportar. A mi ja m'anava bé, no tenia inconvenients, m'agradava estar sola en el fons. Encara que això em causàs tristors i malestars.
Però no estava preparada per agradar a algú. La meva experiència en aquests temes és quasi nul·la. No estava, ni estic de moment preparada per respondre raonablement al que em va dir ell. Vaig sortir del pas amb una mala frase d'una cançó pitjor.
La majoria de gent no sap que respondre davant d'un: m'agrades (a les pel·lícules això en causa la trama a moltes) i jo no havia de ser menys.

19.3.10

Una estranya amargura em recorre tot el cos.
No l'entenc, no m'agrada, no la vull, però hi és!
L'odii. Fa que no pugui ser feliç, que pensi en el que no hauria de pensar, en el que fa temps que hauria d'haver oblidat, en el que hauria de deixar de fer i en totes aquelles coses fastigoses que odii amb tota la meva ànima.

però hi és.

És com un monstre que em devora les entranyes i que em fa ser dolenta i fastigosa i estúpida.

Però forma part de jo.

16.3.10

Estic fent teràpia.

No vaig a cap psicòleg, crec que si hi anàs les meves sospites de totes les meves malalties mentals ja tendrien per on agafar-se i preferesc seguir on estic.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.

13.3.10

complicacions innecessaries

M'estic plantejant una opció.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.

12.3.10

poemes, poeta,

INCOMPRENSIÓ

-¿Qui ets?
-Ningú.
-¿Què noms?
-Maria.
-¿D'on véns?
-Del buit
-¿On vas?
-Cap al tramvia perdut
que hi ha dins els teus ulls.
-No et comprenc.
-Quan arribis al final
jo deixaré d'esser fantasma
i tu seràs savi.


DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems d'un mateix rostre.

Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...


Andreu Vidal. (Palma 1959-1998)

6.3.10

Avui me sent poderosa, després d'un vespre de sentir-me petita, menys preuada, petita ara me sent bé. Som com un fènix que reneix de les seves cendres i reneix de cada vegada amb més força. Tot i que de cada vegada l'òstia és més grosssa...
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.

25.2.10

Canvi d'estratègia II

Fa un temps enllà vaig fer una entrada en que parlava d'un canvi d'estratègia.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.

Som qui som i som com som.


No hi ha més.
Som jo i m'encanta.

24.2.10

Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.

18.2.10

-Mai t'has fet un mal tan petit i tan dolorós com el de una punxada d'agulla?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?

16.2.10

Algú m'ha dit que les històries d'amor, les que acaben bé no valen res a les llibreries.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.

Una història d'estiu

M'agradava contar-li les pigues de l'esquena amb les meves petites mans blanques. Sentir com s'estremia quant li tocava aquella piga de devora l'aixella. Sentir la calentor del seu cos vora el meu, despullats en el seu llit, o qui sap, el meu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.

8.2.10

un conte.

Per un moment sentia la sensació impetuosa d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.

27.1.10

Canvi d'estratègia.

Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà

21.1.10

Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.

6.1.10

Tenc ganes de fer una entrada treballada i molt llarga.
Ho tenc tot per fer-ho, menys el més important: necessit un tema del qual parlar.
Podria parlar de milers de temes, els temes universals o qualsevol estupidesa que em passi pel cap, però això darrer ho faig normalment i per tant no val.
Crec que després d'escriure durant un parell de dies coses seguides crec que hauria de deixar estar això i totes les tecnologies en general i descansar una temporada lluny de tot i llegir, llegir tot el caramull de llibres que tenc damunt el comodí i que estan allà, però no tenc temps de llegir-los.
Entre aquests hi ha la odissea, la tercera part de la trilogia de millenium (que vaig deixar a la meitat fa una temporada) un parell de llibres de n'Asimov, el monestir proscrit, el joc de l'àngel (ho reconec, em fa una porada llegir en Carlos Ruíz Zafon, però quant començ no puc aturar de llegir) Frankenstein, Dràcula (després de tota aquesta invasió de vampirs moderns i estúpids tenc ganes de llegir sobre vampirs de veres) també hauria de llegir tots els llibres no-si-obligatoris de filosofia i hauria d'estudiar i tal...
però me fa una peresa... crec que és la peresa normal de tot estudiant...
però bé... és el que som i ara mateix no ho canviaria per res del món...
el dormir a classe, ballar, botar, copiar al veinat, fer campana perquè el professor no ha vengut... no m'agrada estudiar, però la meva vida d'estudiant no la canviaria per res del món.



p.d: al final ni currada ni molt llarg... que hi farem?

1.1.10

odi

Ara mateix només sent odi.
Odi cap a la meva persona. Odi per el meu propi cos, abonyegat, ple de defectes, pelut i pelat, greixós, ple de rascades i ple de malformacions, fastigós.
Odi cap a la meva personalitat, estúpida, indefensa, horrenda, espantosa, horripilant, imbècil, tonta.
Odi cap a la meva veu, histèrica, subnormal, odiosa.
Odi cap a tot el que em pertany i tot el que fa referència a jo.
Odi cap a tot el que crec i tot el que he cregut.
Odi cap a jo mateixa en general i el meu propi cos en concret.

ODI!


A prendre pes cul!


people are strange when you are a stranger.