màxima

Qui pensa massa es condemna a si mateix a la insatisfacció.

Una història horrible i real que podria passar-li a qualsevol

Un dia una al·lota es despertà a un lloc qualsevol d'aquest planeta, és igual on sigui ja que això passa cada dia a qualsevol lloc del món. Com cada dematí es vestí amb parsimònia, sense pressa i tranquil·lament. Baixà les escales i anà a la cuina. No sabia si menjar cereals o magdalenes. -Mamà, de que beren de cereals o de magdalenes? - Millor cereals, és que fa una temporadeta que menges massa i has engreixat una micona.
Ella en lloc de enviar-la a porgar i dir-li que no era ver, que ella estava molt bé, es limità a assentir i començà a menjar menys. Primer va ser menjar menys cereals i menys llet als dematins. Després començà a dinar d'ensalada o pollastre torrat. Deixà de berenar als horabaixes. Als vespres quasi no sopava. Feia molt d'exercici, jo diria que un xic massa. Sa mare estava molt orgullosa d'ella. Per fi, després de tota la vida la seva filla començava a deixar de parèixer una foca.
La filla de cada vegada pensava més en el menjar i en fer exercici. A poc a poc era l'única cosa amb que pensava.
Però ho havia fet. Ella tota soleta s'havia aprimat una barbaritat. Tenia un d'aquells cossos que són l'enveja de totes les altres al·lotes. Però ella es veia grassa!
Una vergonya. Estava perfecta. Però ella, molt imbècil, feia més bestialitats amb el menjar. Ja no menjava, només bevia, clar, l'aigua és l'únic aliment que no engreixa.
Ses amigues es preocupaven per ella. Però ella passava. Només vivia per fer exercici i no menjar. Ses amigues l'obligaren a sortir amb elles de compres i a dinar. Dinà, però ho tirà tot vàter avall. Quina sensació de alliberament. Poder ficar-se les mans a la gola i sentir que els aliments surten de tu amb la mateixa facilitat que beus aigua. Però la sensació que cremava no era massa agradable. Comparat amb la sensació d'alliberament no era res, era suportable. Començava a sortir i a riure. Ja no li feia tant de mal l'estomac i podia deixar de pensar-hi.
A pesar de tot seguia aprimat-se. Ses amigues com que la veien riure i " disfrutar " de la vida no li deien res. Què li podien dir? Què deixàs de fer beneïtures? Què era una imbècil pel que estava fent? No podien. Estaven espantades.
La que ho passava pitjor era ella. No era feliç, però sabia que el estava fent no era correcte que es feia mal a ella mateixa. Ja que hi era s'havia proposat un repte. Pesar 48 kg. Quant hi fos ho deixaria. S'imaginava el seu cos amb 48 kg. Seria molt bell i esquelètic i perfecte. No entenia que estava malalta i que necessitava un psicòleg.
Un dia després de dinar es tancà al bany, com sempre, a vomitar. Però se li oblidà tancar la porta, tanmateix mai entrava ningú sense tocar. Aquell dia l'excusa era que s'anava a dutxar. Tenia els dits just devora la campaneta i començava a sortir el dinar. De cop entrà el seu germà gran i la va veure. Li cridà i li digué de tot. Ella estava espantada, i molt. La dugué al menjador i parlaren durant hores. Ella li explicà tot, que ja no ho suportava més, que li feia mal quan engreixava tan sols un gram i que quasi no podia mirar-se al mirall.
Ara ella està internada a un psiquiàtric. Menja tot el que li toca, i no vomita perquè no li ho deixen fer. No és feliç, però sap que és el que li convé.
Es passa els dies dibuixant paisatges estrellats i camps.
Quan surti d'allà anirà de compres, i podrà trobar uns calçons que li estigui bé.

coses que sabem tots

Un altre vespre sortírem.
Un divendres com qualsevol altre. Un sopar de curs desafortunat. Un pub per devers Porreres.Un braç ple de segells per entrar. Massa alcohol. Una amiga rompé una botella. Una altra amiga es posà a plorar per un al·lot. La primera amiga rebé una telefonada i no hi fou a temps per agafar-la. Aquesta amiga en descobrir qui era començà a tallar-se les venes. Jo desesperada les vaig deixar amb algú de confiança i partí a pensar.

Com pot una persona arribar a l'extrem de tallar-se les venes per una altra? És una locura. L'amor és boig i no entén de lògiques.
Com pot algú passar-se més de dos anys enamorat d'una persona i no dir-li , i si haver-la tengut?
Ho trob estúpid. Ho trob d'imbécils. Si vols alguna cosa diga-ho no et quedis callat! (sobretot si saps que ho pots tenir)
Es de ser inútiles...

què passa?

Avui l'única cosa important són les imatges.
Què puc dir d'aquesta vergonya? I això és poc.... Com pot un ajuntament deixar que facin aquestes aberracions amb el llenguatge?
Fa vergonya! Setembres amb pes intercalades, minusvàlids sense accent i amb t i la joia de la corona la paraula excepte escrita per un dis lèxic.
I crec que he fet curt posant només tres imatges...
Com poden permetre això? Me desespera!
Haurieu de veure els programes de festes... pitjor que una pel·lícula de terror.


p.d: per fer aquestes fotos només he hagut de caminar unes 20 passes... no vull imaginar-me tot el que pot haver-hi en un dels termes municipals més grans de Mallorca...

en ésser grans

En aquests dies plens d'exàmens, feines i treballs i que estam sota pressió constant ens venen amb la cançoneta de cada any. Què em de fer en ésser grans?
Que si no podem fer ciències per què enguany hem fet lletres, que si no podré fer francès perquè no hi haurà gent suficient...
Ara ens bombardegen amb beneitures del curs següent, que si grec que si matemàtiques...
Però el realment important és el que voldrem ser "quan seguem grans".
Sé gent que sap el que ha de fer des dels tres anys, però hi ha gent que té molts dubtes, per sort jo no m'hi trob, i que s'ha de fer amb aquesta gent que no sap el que vol, però que ha de seguir estudiant? Ni jo ho sé.
Abans ho tenia molt clar el que volia fer, vull fer cinema!, però i si no va bé? i si el que em convé fer és estudiar filologia catalana a Mallorca(i no abandonar aquesta illeta tan preciosa) i al final ser lingüista?
Aquest és mon dilema. Fer cinema, filologia catalana?
Per sort encara falta molt i tendré una temporada llarga per estudiar.

De moment que passi aquest estiu i després me tiraré de cap a sa piscina

abraçades

Vaig anar a ciutat a donar (o regalar) abraçades i ningú en va voler cap... :(
Divendres a vespre seré a Porreres i en donaré a qui en demani.

Pensant-ho bé, no aniré amb un cartellet escrit, però les regalaré.

Tenc ganes d'estiu.

Tan sols vull creure que tot passarà aviat i que s'acabarà d'una vegada.
Tenc ganes d'un estiu d'aquests que te'n vas a dormir tan cansat que ni tan sols tens ganes de pensar.
A Sa Ràpita amb el grupet d'estiu. Tots els de cada anys.
Anar a fer voltes amb sa barqueta. Tirar-se de sa penya alta. Des moll des canons. Des metge mames (aquest encara falta confirmació) Voltar en bicicleta sense rumb i arribar molt enfora. Anar els vespres a ses roques a veure les estrelles sense dir ni un mot, tan sols observar la immensitat de l'univers i sentin-se petits.
Anar a dinar a ses roques o a sa platja i espantar guiris i fer de guies i inventar-mos que allà es va ofegar un vaixell o que a l'altre costat hi va haver una guerra molt important.
I de menjar gelats de maduixa o de nata o fer mescles estranyes amb els gustos.
Fer xupitos d'herbes a les deu del matí i després anar a nedar per què ma mare o qualsevol altre mare no senti l'olorada d'herbes que feim, i omplir les botelles amb aigua per què no notin que en falten.
Tenc nedera d'aquesta d'estiu, de cridar per què l'aigua estigui massa freda, de ses festes majors cutres des pobles, on t'ho passes genial i coneixes molta gent, encara que després l'oblidis quasi tota, és divertit oblidar-la ja que la coneixes un pic i un altre a totes les festes majors.

El millor de tot és que aquest desig d'aquest estiu sé que el viure i que serà genial. Començant per Sant Joan a Sa Ràpita i acabant per Sant Agustí a Felanitx.

Una abraçada.

Ja sé que vull. Fa dies que ho pens. Ara ja ho he decidit.
Vull una abraçada d'aquestes que no s'acaben mai. M'és igual amb qui, però en tenc ganes d'una.

Les regalaria, si pogués. Però no ho faré. Ho potser si. No ho sé.

Demà aniré a Palma i regalaré abraçades a qui me les demani.

Si demà veis per Ciutat una al·lota amb un cartellet blanc que regala abraçades seré jo.

Cansament

Estic cansada!
No entenc moltes coses d'aquest món. Dubt molt que les entengui.
Seguesc "enfadada" no m'agrada aquest món, però no el puc canviar!
A vegades pens que tot podria ser diferent si jo canviàs una mica. Si fos un xic més, encara que molt poc, més atrevida. És a dir, m'encantaria ser capaç de dir tot el que tenc ganes de dir.
Tot això a quin sant ve?
A què per culpa de no dir sempre tot el que me passa per es cap m'acaba anant tot malament SEMPRE.

No vull seguir. Ho deix, ja hi tornaré més tard.

La vida és bastant avorrida.

Alegria (només desitjar-vos un poquet d'alegria. Jo era an aquell concert i va ser genial.)

Tenc ganes de festa

No sé si he criticat mai tot aquest món al qual pertany jo mateixa. El món dels adolescents, de l'alcohol, dels rollos d'una sola nit...
Per dir-ho d'alguna manera: no m'agrada.
El trob absurd i idiota i superficial.
Però sé que tanmateix per molt que ho critiqui i digui coses dolentes seguiré formant-ne part.
No m'agrada això de conèixer un al·lot i abans de poder recordar el seu nom ja saber com és la seva boca.
No m'agrada haver d'anar demanant a la gent que feres la nit anterior ja que tu no te'n recordes.
M'agradaria sortir un dissabte a vespre i que la gent no me miràs com un bitxo estrany quan dic que no vull veure alcohol.
Però tot i així tenc ganes de festa.
D'anar a un poble lluny del teu (ja que al meu ja hi he fet tot el que havia de fer) i sentir-me estimada per un al·lot que no conec de res i que me convidin a coses rares que després no recordaré que són.
Tot això per què?
NO ho sé, crec que crec que si m'embolic jo que sé, amb cinc al·lots seré més feliç o alguna cosa així. També crec que sé la resposta. Però sentir-se estimat per algú, encara només sigui per una estoneta, no és dolent. O si?







Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.