9.3.11

17:19

Moments de crisi personal, econòmica, global... I jo aquí, als meus 18, amb la seguretat que avui aniré a donar sang per primera vegada, no és cert, serà la segona, la primera no en vaig poder donar...
La inseguretat de l'examen d'història de l'art de demà, la inseguretat de la filosofia, del grec...
És una època important en la meva vida, estic en temps de canvis d'experiències... i d'haver d'estudiar molt, molt, molt!
És la primavera dels meus dies, però de moment no la disfrutaré gaire.

Però tranquil·litat, b., només queden tres mesos d'estudiar...

21.2.11

un conte II

Tot havia començat aquell dia tan horrible, bé, més ben dit havia començat el dia de la mort de la seva padrina, però era un fet massa dolorós com per poder-ho admetre. No hauria d’haver-hi anat, no va ser un bon pla. Tampoc hauria d’haver anat al concert d’un dels seus grups preferits. Ni tampoc s’hauria d’haver enamorat d’aquell al·lot que no coneixia de res. No s’haurien d’haver estimat en aquell carreró, ni ho hauria d’haver donat tot aquell vespre. No s’hauria d’haver quedat el seu capell, ni cap dels seus records. D’això ja feia un temps, però tothom l’havia jutjada. Sempre la jutjaves, i això era una cosa que odiava. No volia ser jutjada per ningú, no volia que parlassis d’ella, només volia sentir-se estimada, encara que només fos una estona, li era igual per qui. Com sempre tot havia anat malament. Ell l’havia oblidada, com tots els que l’havien coneguda. Com la seva padrina que l’havia oblidada per morir. I ho faria. Aquella nit. Ho tenia tot preparat. Les pastilles. L’aigua... Seria una mort dolça i tranquil·la. Amb gens de maquillatge. Tan natural com sempre. Sense semblar ser qui no era. Només sent ella. Sense pintures. Va arribar la nit, l’hora assenyalada. Es preparà. Deixà una carta explicant el perquè. L’Aigua, que quasi sobresortia, només restava allà per la pressió de l’ambient.Dotze pastilles, una botella de vodka. Un còctel molotov. Inexplicablement per ella, al seu funeral hi va assistir molta gent.



Aquesta és la segona part d'un conte que vaig escriure fa molt de temps.

v.

Totes les paraules
que van quedar-se en miratges
totes les converses de paper
totes les eixides
que vam veure més factibles
tot es va quedar en un no-res

Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria

Totes les rialles
que ens llegares a nosaltres
valen una vida de segur
totes les persones
que no et van tancar les portes
tots els bons moments que t'has perdut

Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria



L'esperança diuen que és el darrer que es perd, però a mi me'n queda més aviat poca.

30.1.11

gener 2011

El primer mes de l'any, el primer mes que tenc devuit anys, el que hauria de ser el primer mes de molts mesos de canvis... però no ho ha estat!
Era de suposar...
Fa uns dies que visc de records, més feliços, més tristos, però al final només records, i reconec que no és bo, que viure del passat, no hauria d'estar permès, perquè persones com jo, que passam de viure genial el present a sobreviure així com podem del passat, ho passam molt malament.
Visc de records bàsicament nocturns, una melancolia horrorosa. Records de nits amb un i un altre, o amb amics o amb altre tipus de companyia...
I no m'agrada el passat, bé, si que m'agrada, però no viure-hi.

3.1.11

A 20 minuts per complir la majoria d'edat encara som massa jove per fer-me gran, i no puc fer-hi res!


people are strange when you are a stranger.