Una sensació estranya

Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.