A 20 minuts per complir la majoria d'edat encara som massa jove per fer-me gran, i no puc fer-hi res!

18 anys

18 anys una data important per a qualsevol.

Tothom (especialment mumare) està encantat de la vida, 18 anys! ja seràs gran! ja estàs feta una dona...

Els 18 anys me fan por, molta, no és que m'hagi de morir, això ho sé, però és com un bot, no deixaré de ser qui som, però és com si tot hagués de canviar per tenir un dígit més. Només és un any més al meu carnet d'identitat! No canviaré, no deixaré de ser jo mateixa!

Em sent com si fos a la pel·lícula invasion of the body snatchers i un extraterrestre m'hagués de "posseir" just en fer els 18.

No sé de ningú que tengui aquesta fòbia als 18, és més, tothom està encantat, què si podrem entrar a més llocs que abans a les nits, que si podrem votar, que si podrem anar a la presó (no sé per què això m'ho diuen molt...) no sé que hi veuen!

Els nins sempre volen créixer i els grans sempre volen ser nins.

I a mi m'encanta tenir 17 anys!

reflexions

"Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", de Jean-Luc Godard.

Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.


Després de parlar raonar i pensar crec que tot el que vulgui dir ja ho haurà dit un altre, i, segurament, també ho haurà dit millor que jo.

d'edificis

Si una casa cau pels fonaments per moltes mesures que facin, la casa seguirà caient. No és física quàntica ni la teoria del big-bang, és lògica pura. Tot i així hi ha qui no ho vol veure i no vol admetre-ho fins que no veu l'edifici a terra.

Una sensació estranya

Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.

instransigència

- Saps que tot és mentida?
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.

la veritat

La única cosa que realment té valor per mi, per dir-ho d'una altra manera, la única cosa vertadera, des del meu parer.
La veritat és simplement la única cosa autèntica, mundial i incorrupta, la veritat no deixarà de ser veritable per moltes persones que diguin el contrari o intentin tapar-la, la veritat seguirà existint, estarà sempre allà i ningú mai la podrà canviar, una cosa vertadera no deixa de ser-ho per molt de temps que passi.
És la única cosa mundial, ja que  la bellesa és corrupta i molt subjectiva,  quan tornam vells la majoria perd la bellesa,  hi ha persones que amb els anys tornen més belles, però no ens hem de mentir, la majoria serem molt lletjos quant seguem vells. La bellesa és subjectiva, una cosa pot ser bella per tu i molt horrorosa per un altre o al revés, en canvi la veritat no ho pot ser per uns si i per altres no.
I amb l'exemple de la bellesa podria posar-hi moltíssimes altres coses, com la justícia (si ets blanc i ric, tens més possibilitats que no et tanquin a la presó que si ets negre i pobre) o la felicitat
(aquell tema tan esquiu que encara no comprenc), en fi, mils i milers de temes que podria posar per aquí, però que no ho faré.

XL

Una vergonya!
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.

I això és sempre així.

Com pot anar tan malament el món?

coses que sabem tots

Un altre vespre sortírem.
Un divendres com qualsevol altre. Un sopar de curs desafortunat. Un pub per devers Porreres.Un braç ple de segells per entrar. Massa alcohol. Una amiga rompé una botella. Una altra amiga es posà a plorar per un al·lot. La primera amiga rebé una telefonada i no hi fou a temps per agafar-la. Aquesta amiga en descobrir qui era començà a tallar-se les venes. Jo desesperada les vaig deixar amb algú de confiança i partí a pensar.

Com pot una persona arribar a l'extrem de tallar-se les venes per una altra? És una locura. L'amor és boig i no entén de lògiques.
Com pot algú passar-se més de dos anys enamorat d'una persona i no dir-li , i si haver-la tengut?
Ho trob estúpid. Ho trob d'imbécils. Si vols alguna cosa diga-ho no et quedis callat! (sobretot si saps que ho pots tenir)
Es de ser inútiles...