Mai m'ha agradat ell, mentida!
Sempre he estat penjada d'ell, mentida!
Estic penjada d'ell des del moment en què vaig besar-lo per primer pic, des del primer moment en què li vaig donar la mà, des del primer moment en què el vaig acariciar.
Des d'aquell moment vaig saber que era seva. Seva? Jo no sóc de ningú. Però en certa manera depenc d'ell. Tot el que fa m'afecta i el que no, en certa manera, també.
Però aquest Sant Joan serà el difinitiu.
De dimecres no passa que l'oblidi.
Amics, festa, bon rotllo, estiu.


Vos mantindré informats

Je veux l'oublier, je ne peux pas penser plus à lui.
Mais je ne peux pas, je suis completement foulle de lui, et je ne sais pas pourquoi.
Je veux l'ambrasser, l'aimer et plus de choses...
Mais je ne peux pas, il me deteste!



(perdonau les errades ortogràfiques)

Jo ho sabia, coneixia els seus sentiments, però no els volia acceptar.
Era més fàcil creure que ell només em feia molt de cas, per què érem amics. Però en el fons del meu cor jo sabia que li agradava, però si ho acceptava no podria dir que les meves relacions amb el sexe oposat no eren possibles per culpa meva.
I jo això no ho volia admetre. Jo volia seguir creient que no tenia parella per la meva fredor, pel meu no saber estar i comportar. A mi ja m'anava bé, no tenia inconvenients, m'agradava estar sola en el fons. Encara que això em causàs tristors i malestars.
Però no estava preparada per agradar a algú. La meva experiència en aquests temes és quasi nul·la. No estava, ni estic de moment preparada per respondre raonablement al que em va dir ell. Vaig sortir del pas amb una mala frase d'una cançó pitjor.
La majoria de gent no sap que respondre davant d'un: m'agrades (a les pel·lícules això en causa la trama a moltes) i jo no havia de ser menys.

Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.

Algú m'ha dit que les històries d'amor, les que acaben bé no valen res a les llibreries.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.

Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.

Em pregunte què ha fallat:
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre

ja n’hi ha prou d’amagar la veritat
de fingir el que no som
per què augmenta la distància
entre tu i jo?


Ja no sé que és el que vull en aquesta vida, però avui al concert he descobert que ja no som res. Podrem tornar a ser amics, però l'error que varem cometre no té solució. Molt simple, però és així. Al Concert d'aquell cantautor que m'encanta tant. Tu i jo per casualitat asseguts a prop com si no ens coneguessim. Però ens miravem i amb les mirades bastaven. I ens ho hem dit tot.
Ja està tot oblidat. Tornarem a començar i serem el que haviem d'haver estat sempre. Dos bons amics.

una cançó.

sent a una cançó i ja me transport a un lloc no molt lluny d'aquí, a un passat no molt llunyà i a uns fets que mai varen passar, però tot i així molt grans, molt bells i molt estranys.
Una nit de lluna plena ell i jo sols, lentament besant-nos, tendrament, suaument, fantàsticament, especialment, diferentment.
Ara el temps ha passat, ja no som aquelles persones que érem. Hem canviat, evolucionat si ho desitges, però tot i així no puc evitar recordar-ho. Molt guai, molt bé, però no s'ha de viure en passat, sinó en el present.
Hi ha moments en que m'estimaria més que tot el que va passar no hagués passat, que jo no m'hagués perdut i no t'hagués trobat allà tot sol, tan mono tu, amb el teu capell de palla.
A vegades m'agradaria que no m'haguessis volgut convidar a aquella cervesa i desitjaria que no m'haguessis besat d'aquella manera tan absolutament genial i fabulosa.
Però vaig caure als teus peus. Simplement. Massa simple, massa confós. Massa estrany, massa especial i a la vegada massa corrent.

El temps passa, però el record roman allà, per si mai el vols utilitzar i tornar a passar una bona estona.


Com va dir algú: només recordam allò que mai ha passat. I si mai ha passat, perquè ho record tan bé? (i n'estic molt segura que tu també)

els sentiments

No sé com m'ho faig, però sempre record el meu blog quan estic enfadada o trista o tenc un mal dia. Avui, per desgràcia, és un d'aquests dies. Sé perfectament que hi ha persones que estan molt pitjor que jo i que no es queixen, però en aquests moments vull desfogar-me de tot i escriure-ho i si algú ho llegeix doncs enhorabona!
La vida pot ser molt bella, però també pot ser una puta merda. Jo som d'aquestes persones que o tenen tota la felicitat que un pot tenir o estan a baix de tot de la negror. I això és una de les coses que no mola que li passi a la gent. Però la vida m'ha fet així, i en part, crec que és un moviment de defensa, per evitar la infelicitat.
Avui la meva infelicitat és deguda a una altra persona. Explicat per escrit pot sonar a estupidesa, hi en certa manera ho és, però quant ho vius no és gens divertit.
Fa uns mesos jo estava molt penjada d'un al·lot, un qualsevol, "del montón", i ho! un vespre va ser meu, QUINA NIT!, però quan vaig haver de partir em va dir que no ho contàs a ningú. I jo no ho vaig explicar a ningú, com una estúpida, pensant que podríem tornat a fer alguna coseta si no ho deia a ningú, però per qüestions alienes a la meva persona se va enterar molta gent, també ho va saber ell i clar ja va començar a dir que entre ell i jo mai havia passat res, que tot m'ho havia inventat jo. Però jo seguia vivint al meu núvol, sense saber que ell deia aquelles coses, entre d'altres que no vull recordar, i ell seguia dient allò. Jo somiava que ens tornaríem a retrobar un vespre a un concert qualsevol i que tornaria a passar el mateix, però no, he viscut en la ignorància durant tres mesos, esperant-lo i veient com s'enrollava amb altres davant el meu nas i jo estúpida no ho volia veure.
Avui, per sort o per desgràcia, un amic meu m'ho ha explicat tot, i jo no he pogut més i m'he posat a plorar.
Ha estat un dia nefast, he suspès dos exàmens, m'he barallat amb un amic i m'han explicat això, quina jornada de felicitat!

p.d: quina merda de text!

Somni d'una nit d'estiu

-T'ho dic així, per jo ja has mort.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.

és més colló que el ploure (3a part de t'estim i jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals)

No l'estim. Ho he hagut de comprendre a les males. Ell només era una il·lusió. Un somni i com deia un autor important: la vida és somni i els somnis somnis són.
No sé si el vaig arribar a estimar. Es pot estimar a una persona que no coneixes? No ho sabria dir. L'he vist tres pics. No més. Però me adonat de que ell no està fet per jo. Som... com dir-ho? Massa iguals. Sé que no podríem estar mai junts. Per la simple raó de que al ser ànimes bessones no ens podríem entendre. O potser ens entendríem massa que ens avorririem l'un de l'altre.
Agradar-me si que m''ha agradat. Però estimar-lo? Aqui hi ha el quid de la qüestió.
Només sé que ni tan sols el vaig tastar. Només sé que ell tenia tanta vergonya com jo.
Aquella volteta que fèrem per Sencelles. Caminàvem ràpid sense dir res. I quan, quin sense voler més estúpid, ens vàrem fregar les mans, va ser com orgàsmic. (aclariment: no vàrem arribar a res ell i jo, però la sensació de benestar va ser gran) No l'estim, però si hagués d'estimar algú, l'estimaria a ell. Viu massa enfora. Pràcticament a l'altra punta de l'illa. Exigerada, tampoc no viu tan enfora! Viu a prop d'aquell poble en què vaig somiar un dia.
El que ens impedeix estar junts és això. Que som iguals, i que vivim molt enfora.
Normalment no me fii dels amics del noi que m'agrada, però és que és tan mono!
No puc arribar a entendre com puc ser tan tonta de no haver-me tirat damunt ell :)
No sé que hagués passat. Però segurament ara no estaria rabiosa del que hauria passat.
Me sent com una margarida. Una més entre, segurament, moltes, que pentura ja ni me recorda. Encara que a jo m'agradaria pensar que si.

continuació de t'estim jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals

L'estim, l'estim, l'estim!

Però no el conec.

- Alícia, tenc una bona notícia per tu :)
- Què passa?
- Saps amb qui vaig parlar ahir?
- No, amb qui?
- Amb en Joan.
- Què? Amb en Joan?
- Se nota molt que t'agrada.
- Però, com pot ser que ho hagis notat?
- Et conec des de fa massa...
- I de que vau parlar?
- Jo parlava amb en Jaume, si el de divendres, i em diu que hi havia algú que volia parlar amb mi. I si, era ell, en Joan. Diu que dissabte aniran a Porreres.
- A Porreres?
- Si
- Hi hem d'anar! Hi hem d'anar!
- Tranquil·la. Hi anirem
- Gràcies, t'estim!

Aquest matí mirava els espais personals dels seus amics, i quan el veia a ell... Se'm fonia el cor. És tan mono. Amb els ulls verds,, els cabells marrons, la seva carona de nin...
Crec que m'estic enamoran d'una il·lusió. D'un somni. Ell mai serà meu...

T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un val.

Com pot ser que m'hagi enamorat d' ell? Només el conec de divendres passat... Però per altra banda aquella besada va ser tan dolça... no va ser ni una besada a la galta ni una besada als llavis. Va ser diferent, com entre mig. Alícia, Joan, Joan, Alícia.
L'estim, li cantaria mil i una serenates. T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un vals. Però quasi no vàrem xerrar. Va ser ballar tot.
Els nostres cossos joves compassats a la música junts, per no voler separar-nos, quasi agafats. Aquella cançó lenta. Ell va ser molt cordial. Va dir-me:
-Alícia, t’agradaria ballar amb mi?
-Clar, m’encantaria
Va posar-me les mans a l’esquena. Jo li vaig passar els braços pel coll. M’anava dient coses a l’orella. No les entenia, però disfrutava aquell moment com si fos l’últim. Just abans d’acabar la cançó va venir na Marina, ella que m’havia deixat tota sola mentre se n’anava amb un.
-Ma germana ja és aquí hem de partir
No vaig tenir ni temps de dir adéu. Tan sols una petita besada a la comissura dels llavis. No tenc el seu número de telèfon, ni cap manera de parlar amb ell. Tampoc crec que ell vulgui parlar amb mi, només sóc una entre d’altres. No puc ser així. He de canviar, he d’aprendre a dir el que vull a no tenir vergonya. Perquè si no sempre serà igual. Totes les meves amigues amb al·lot i jo tota sola per no poder dir el que sent.
Però l’estim. Crec que sóc massa romàntica. Romàntica no, més aviat massa somiadora per aquest món.