27.1.10

Canvi d'estratègia.

Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà

21.1.10

Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.

6.1.10

Tenc ganes de fer una entrada treballada i molt llarga.
Ho tenc tot per fer-ho, menys el més important: necessit un tema del qual parlar.
Podria parlar de milers de temes, els temes universals o qualsevol estupidesa que em passi pel cap, però això darrer ho faig normalment i per tant no val.
Crec que després d'escriure durant un parell de dies coses seguides crec que hauria de deixar estar això i totes les tecnologies en general i descansar una temporada lluny de tot i llegir, llegir tot el caramull de llibres que tenc damunt el comodí i que estan allà, però no tenc temps de llegir-los.
Entre aquests hi ha la odissea, la tercera part de la trilogia de millenium (que vaig deixar a la meitat fa una temporada) un parell de llibres de n'Asimov, el monestir proscrit, el joc de l'àngel (ho reconec, em fa una porada llegir en Carlos Ruíz Zafon, però quant començ no puc aturar de llegir) Frankenstein, Dràcula (després de tota aquesta invasió de vampirs moderns i estúpids tenc ganes de llegir sobre vampirs de veres) també hauria de llegir tots els llibres no-si-obligatoris de filosofia i hauria d'estudiar i tal...
però me fa una peresa... crec que és la peresa normal de tot estudiant...
però bé... és el que som i ara mateix no ho canviaria per res del món...
el dormir a classe, ballar, botar, copiar al veinat, fer campana perquè el professor no ha vengut... no m'agrada estudiar, però la meva vida d'estudiant no la canviaria per res del món.



p.d: al final ni currada ni molt llarg... que hi farem?

1.1.10

odi

Ara mateix només sent odi.
Odi cap a la meva persona. Odi per el meu propi cos, abonyegat, ple de defectes, pelut i pelat, greixós, ple de rascades i ple de malformacions, fastigós.
Odi cap a la meva personalitat, estúpida, indefensa, horrenda, espantosa, horripilant, imbècil, tonta.
Odi cap a la meva veu, histèrica, subnormal, odiosa.
Odi cap a tot el que em pertany i tot el que fa referència a jo.
Odi cap a tot el que crec i tot el que he cregut.
Odi cap a jo mateixa en general i el meu propi cos en concret.

ODI!


A prendre pes cul!


people are strange when you are a stranger.