M'estic plantejant una opció.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.
El primer que vaig fer en tenir el blog va ser un spam a tots els meus amics i coneguts.
ResponEliminaA vegades sí que em fa cosa escriure segons què... sobretot si fins ara ho he volgut callar.. però se me'n fot. Sóc així.
També és cert que cada vegada m'adono que em llegeixen poc els que em coneixen i els qui s'interessen pel que escric no els he vist mai la cara.
I t'entenc, a mi també m'agrada que qui em coneix sàpiga que sóc capaç d'expressar-me sense parlar... i quan algú et diu que et llegeix... aleshores tinc una pujdada d'autoestima i vanitat que s'agraiex amb modèstia i falsa modèstia. Contradictori, com tu bé dius.
I per això no sé que puc fer...
ResponEliminaCrec que llançaré una moneda i si surt cara serà públic, si surt creu seguirà sent així com és.
Hi ha una dita que intento aplicar-me; si dubtes, fes-ho.
ResponEliminaSi et planteges la possibilitat de fer-lo públic, endavant.
Jo també vaig pensar-m'ho molt (i encara m'ho penso) si cal explicar segons què al blog i que ho sàpiga segons qui... però he arribat a la conclusió que fent-ho públic i sabent que potser algú que conec ho llegirà, les coses que creia tan íntimes les acabo relativitzant i puc centrar-me íntimament en d'altres coses que no explicaré mai. Una mena de fer net, ara que hi estàs tan posada.