Estic fent teràpia.

No vaig a cap psicòleg, crec que si hi anàs les meves sospites de totes les meves malalties mentals ja tendrien per on agafar-se i preferesc seguir on estic.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.