27.1.14

Barcelona, Pau siberià

Al pis fa fred, molt de fred. No posam la calefacció ni la posarem.
Jo tenc fred al cor, que bonic, que idiota.
Me'n vull anar d'aquí.
No soport res més que la fatalitat del meu cos.
No vull estar aquí. Només vull plorar i fondre'm dins els llençols bruts de cada dia

Ja no sé escriure res mínimament bo.

23.4.13

Lamentació


    PARASCEVE

                           Lamentació

    No me talleu els brots del meu dolor.
    Deixau-me omplir la boca de donzell.
    Segau-me els cascavells de glòria antiga
    i les flautes collides a dins l'aire.

    Despullau-me la meva pell cremada
    de les fines camises de lli blanc.
    Que resti com un mort estès, fet pedra,
    en llarga quietud dura d'altar.

    No puc parlar, que tinc la meva boca
    -urna de sol ponent, flors de safrà-,
    inflada de tant glopejar la deixa
    de l'Amat: blanca lluna del seu cel...


                                                          Blai Bonet















8.4.13

Pòesia de les mutilacions

El blog està aturat, fa massa que està aturat, però yo sigo en mis andanzas i per fi estic estudiant cinema, o algun succedani barat. Seguesc malalta, com sempre, això ja no ens ve de nou, però en aquest nou bot de la malaltia, que arrossegaré tota la vida, hi ha la impassibilitat de la lluita. Tampoc tenc diners i Barcelona només és bona quan la bossa sona.
Però seguesc escrivint, ara som una moderna i clar, els modernos som una subcultura que ens retroalimentam del que escrivim als nostres blogs... (O en el meu cas, desfogant-me en silenci com he fet sempre).  Seguiré aquí, a la primera fila del camp de batalla, però m'ho miraré amb distància, la guerra no ens pot afectar.


Poesia de les mutilacions

La bilis que surt de la boca
que ve de l'estómac,
que et travessa l'esófag
i que fa pudor.

La sensació és certament estranya.
No saps si agradable o desagradable
                                             - a la vista no, segur-

Els dits et fan pufor i tot et crema.
Els ulls se't tanquen,
i tu que intentaves obrir-los.

Odies cada cèl·lula del cos
però són teus,
s'han d'expulsar

Tanca els ulls,
no pensis.
Dorm
tot passarà,
només és poesia. 

17.10.12

Fam, mort i vida


La mort, la fam, la vida. Fases i fets bàsics per la coexistència de tota la humanitat. La fam és la sensació alliberadora de la substància greixosa en què t’estàs convertint. Greix, greix, greix, 90 kg de greix i mals pensaments. Músculs malalts de la teva propia metzina, que tu mateixa has creat amb tots aquests anys de malviure. 

25.5.12

no som res.

Ens coneixerem els cossos nus de sang i suor, ens estimarem com mai ho hem fet en aquell llit, que fa pudor i que tu i jo coneixem. Les nostres mans tornaran a passar pels cossos que ja tenim consciència que són nostres. Passaré la mà per 'qui i per 'llà i tu tendràs esgarrifances de plaer. Sabrem que som nostres per una estona, una estona llarga que ens encanta. Però quan tot acabi jo tornaré a ser jo i tu tornaràs a ser tu, el cabró de sempre, que no em caus bé i que t'odii , però m'encantes.
Ens encantam un cop cada dos anys i cada vegada és més intens i un dia acabarem l'un amb l'altra. Serà sexe per plaer, sense sentiments ni emocions amoroses, serà sexe per diversió sense ser condiments de res. Només amb les ganes de guanyar la lluita afèrrima a la que jugam.

6.5.12

v de k


Sigo y sigo dándole vueltas, trabajas y trabajas, estás dispuesto a hacer de todo para estar como antes, total, para que al final, todo se deshaga en una simple frase, ¿por qué? ¿por qué hay tales injustícias? ¿porqué hay las personas que tropiezan con todas las oportunidades que se les lanzan y no saben aprovechar ninguna y hay los que se pasan una eternidad buscando para no encontrar nada?
¿para que seguir? TOTAL
¿por lo que no quiero perder por nada, vale la pena???, ¿quién me asegura que si lucho, alcanzaré mi objetivo? NADIE llevo luchando ya más de dos años, estoy cansado ya de luchar, se me agotan las energias.. me queda namás un intento, una oportunidad ¿lo que me hace aguantar esta pesadilla? solo hay UNA cosa que me impide renunciar a todo, las ganas de seguir viviendo..
"find a gun on the ground, cock it, put it to my brain, scream "just die!" and pop it..
querer en parte pero no poder, tener miedo, seguir???


No, no és meu. Podríem dir que ja no és de ningú. Podríem dir que és de tothom. Tenc enyorança d'un temps que ja no record, tot i que no és tan llunyà com m'agradaria. Les coses haurien d'haver anat diferent, però no va ser així. No puc fer-hi res. No podem fer-hi res.

8.4.12

Sobre la Guerra Civil (i altres guerres de l'imaginatiu popular)

I
Els versos,
la historia,
Restes d’un passat llunyà
i perdut.
Oblidat com els vençuts,
mutilat com les tombes
dels que perderen.
Sense gràcia, ni orgull,
ni possibilitat de tenir-ne.
Hom els jutjà, ambdós costats,
però no comprenen llurs situacions.
Ningú entén la crueltat d’una guerra,
perquè no l’han viscuda;
Guanyar, perdre, lluitar
Per alguna cosa millor,
[o no.]

II
Les rimes rimades d’antany,
els versos prohibits d’aleshores;
la solitud i la por,
L’esperit lluitador,
d’abans, ara i sempre
Que veig reflectit en tos ulls
temorosos i verds
Plores, ploram, la vida és injusta pels lluitadors.


III
It’s the end;
el final esperat per tots.
I sabem quin és, però no l’acceptam.
Veim els cossos vençuts amagats
en forats enterra
Amuntegats com les pedres de les cases.
D’altres són cadavèrics vius,
no són més que fantasmes d’un passat
que han hagut de fugir de tot
Encara amb l’esperança d’un final
Un final desenllaç que no arribarà.
                                                              Entre Barcelona i Llucmajor, Gener-Abril 2012


   Servidora no sol solia escriure poemes, però Barcelona m'ha fet canviar la meva concepció d'aquests. Ara n'escric, però ho faig a la meva manera, com tot, i no rimen entre si, però tenen aquella musiqueta dels poemes que a mi m'agrada molt i que no puc aconseguir amb els contes i relats. 

26.3.12

La bústia groga

La bústia groga del final del carrer de la meva infància. L’”acera” gran que me feia por quan era petita. Fins que vaig aprendre a anar en bicicleta. “Fins que no caiguis dotze vegades no en sabras”. I tant que vaig caure, anava amb una bicicleta que era molt més gran que jo, perquè jo era una valenta, i vaig deixar les rodetes i la bicicleta infantil, verda i blanca de colors pastel, i vaig emprendre l’aventura d’anar en bicicleta grossa.
I m’agradava. Vaig caure molt, però la meva padrina i el meu padrí Font eren allà. També record quan anàvem a prendre mides, i de quan fèiem l’avió amb el cotxe del meu padrí, ara meu i sense  nom. Aprendré a fer ballar monedes, a ell li hagués agradat. Vaig tenir una infància molt feliç, fins als 10 anys. El Nadal dels 10 anys va ser el pitjor, però aquest s’ha lluït molt.

2.3.12

ziga-ziga

M'agraden les segones parts, sobretot perquè els meus contes no sempre tenen un final quan els escric. Aquesta segona part correspon a una que vaig escriure aquest estiu i que ha vist la llum fa poc. De sobte ciutats.  I és que jo visc a un dels millors llocs del món. Un lloc on, si vols, pots tenir tota la cultura que vulguis a les teves mans, però només si vols... i com que teníem cultura vàrem decidir escriure una revista, i d'aquesta revista hi haurà molts números, a no ser que ens barallem. I el meu amic T., que és surrealista com ell tot sol, m'invità a acabar la narració. No ho he fet, simplement hem conegut una mica més la seva protagonista.

El ziga-zaga l'acompanyava a totes hores, sempre, però ella no n'era conscient.
Sabia que tenia dies bons, molt bons, genials, però també en tenia de dolents, molt dolents, horrorosos.
Eren etapes. També sabia que la seva hora eren les sis del matí, però mai la disfrutava perquè sempre dormia.
El seu problema era aquest. Ella tenia grans plans, art, música, televisió, un programa cultural a l'antena del barri, però quan tocava dur-los a terme, alguna cosa fallava, en ella o en els altres, no ho sabia, però mai arribaria enlloc.
I això la frustrava i la feia cercar-se nous reptes i noves aventures, que mai finiquitaven bé, però era una cosa que ja havia acceptat i que tenia clavada en el seu cor. Tot i així no es rendia, ni es rendiria mai.
     Un dia va decidir solucionar-ho tot, i d'un rampell sortí al carrer, començà a viure, deixà de dormir quan havia d'estar desperta, conegué el món, les amistats i l'amor, però el ziga-zaga tan característic del seu pis i de la seva vida no desaparegué.

11.2.12

Elegia a la teva tomba

Els despertars sense tu són dolorosos, però la sensació de benestar de saber que és impossible que sofreixis més em calma i em reconforta.
    Enyor la teva veu, els teus cabells, falsos, destruïts pel càncer que et corrompia el cos, però no l'ànima.
Tu eres fort, però estaves cansat. El teu cos havia viscut massa, el teu cervell havia viscut el doble.
El dolor és una de les pitjor coses que podem suportar i tu vas fer-ho tot, això et va fer valent.
M'encantaria poder explicar-te com és tot per aquí, però crec que sinó li dic al teu cadàver no ho sabrà ningú.


Per ventura és un poc massa satànic? L'enyorança no saps mai cap on prendrà.

8.2.12

Somriures

Un somriure, no sempre fals, als llavis. Això és tota la meva protecció. A vegades tenc la ironia, però no sempre la puc cridar.
   Ja m'he despullat massa vegades, he escrit molt i ho he deixat llegir. Tothom em coneix, perquè no hi ha molt més del que veim fora. I no ho amag, és que és així.
Tanmateix, m'és igual. Que em conegui qui em vulgui. O qui jo vulgui, però això ja és més difícil.
No sé triar a qui estimar, estim i punt, no ho faig per voluntat pròpia.


Mallorca m'agrada, però és estrany. Demà torn a Barcelona, esper poder escriure coses decents allà.

27.1.12

aportació a la Guerra Civil

Els versos,
la historia,
Restes d’un passat llunyà
                                          I perdut.
Oblidat com els vençuts,
Mutilat com les tombes
                               dels que perderen
sense gràcia, ni orgull
                               ni possibilitat de tenir-ne.
Hom els jutjà, ambdós costats,
però no comprenen llurs situacions.
Ningú entén la crueltat d’una guerra,
                                               perquè no l’han viscuda;
Guanyar, perdre, lluitar
per alguna cosa millor,
                                               [o no.]

18.1.12

La meva gran història de 4t d'E.S.O

La nostra història podria començar com la cançó d’aquell grup remotament oblidat.
Va ser la nit d’un concert d’un grup que mai no recorde, però no hi comença, no va per aquí el tema.
Era la tercera vegada que ens presentaven, jo mai em fixava en ell i ell tampoc en jo.
La primera en un concert quan encara feia fred, la segona en un altre concert en un altre poble diferent quan començava la calor.
La tercera, la crucial, en un concert quan l’estiu era a punt de morir per donar pas a la tardor freda i trista.
Mai hagués imaginat que una sola nit pogués fer tant de mal com per passar-me'n algunes altres sense poder dormir.
Ens va presentar la mateixa amiga que ens havia presentat les altres vegades. Dues besades seques i la seva olor d'after-shave. Hola, què tal, com va? Ens veim per aquí. Molt bé, idò ja ens veurem.
Unes simples, vagues i comunes paraules, tan típiques de totes les verbenes de per aquí.
El vaig perdre de vista i no me'n vaig enrecordar més d'ell.
Després, el concert no era gran cosa, estava bé, però era el concert del típic grup que toca per tot, amb les típiques cançons que a tothom li encanten perquè són bones de recordar i són fàcils de ballar et trobis en l'estat que et trobis, borratxo o sobri.
Les meves amigues tenien festetgera, i jo, com a bona amiga, les vaig deixar soles. Bé, realment no va ser així, però ja han passat tres anys i no importa si varen fugir per voluntat pròpia o vaig fugir jo.
I vaig escapar-me a fer un beure. A la barra d'un bar de per allà, vodka blanc amb llimonada, que ja no bec perquè ja no m'agrada.
Després vaig passejar-me, ho notava necessari.
Als banys, vaig fer-hi mil voltes i vaig trobar-hi un amic, qui diu amic, diu conegut, que no en duia d'altre que besar-me. I li vaig partir a córrer.
Ja més tranquil·la, vaig veure l'al·lot que m'havien presentat tres pics i que mai havia acabat de conèixer.
I tu? Ai res, les meves amigues s'han perdut. I això? Festetgera. I tu, reina, què no en tens d'al·lot? Jo, al·lot? Ajà. No me duren! No en vull cap, estic molt bé així. Vine, te convid a un beure, t'agrada el 43 amb llima? Sí, a mi ja em va bé.
Hi havia molta coa. Jo, en aquella època, duia una rasta, que en un intent d'oblidar-lo, em vaig tallar, i em va acariciar la rasta i ami.
Jo, que no entenia un borrall en relacions, però estava boja per tenir-ne una, em vaig emocionar massa (segon gran error de la nit, després de trobar-lo.)
i tu d'on ets? D'aquell poble del sud, i tu? Del poble més bell de Mallorca. Hi ha molta coa...I va ser llavors quan em va besar. En aquell moment, la millor besada que m'havien donat mai. Però ara, des de la perspectiva tampoc no va ser gran cosa. 

2.1.12

Any nou, vida nova? SEGUR?

2011, m'has deixat un regust una mica amarg. Vares començar estrany, i l'has acabat igual d'estrany, però amb records completament desagradables, encara que hi ha noves oportunitats que he d'aprofitar més que mai.
2012, esper que siguis l'any de la meva vida, que no em passin coses horrendes, que no em baralli amb els amics i no perdre el meu temps.

Viktor, Padrí Font, esper que esteu molt bé allà on sou, perquè jo vos enyor molt, però molt, mai me pensava que vos enyoraria tant.

12.12.11

VIDA

de sobte veus que no hi ha res que t’ompli plenament. i no és perquè “plenament” no afegeix gens de sentit a “omple”, és perquè veus que efectivament som morts de vacances, que el temps que passam vius és microscòpic en comparació amb el temps que passarem morts. la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort, hotels, souvenirs, velomars. però que en definitiva l’escala de temps és tan ridícula que no ens ve de trenta o quaranta anys, o pensant-ho bé, no ens ve d’haver nascut. som guiris al país de la vida, som uns domingueros.
merda de filosofia, jo vull ser sempre un infant a marineland i pensar que es dofins, les foques i els cocodrils
Joan Miquel Oliver.

         Crec que hauré de fer una etiqueta que es digui mort, en parl massa, la tenc massa present. Però no ho puc evitar
.

7.11.11

La mort

La mort, una cosa tan petita, tan senzilla, tan certa, tan inútil, tan útil, tan tendra que fa molt mal.
Ara mateix és l'únic que vull i que necessit, perquè no desitj res més.

21.10.11

De sobte ciutats

Aquest conte ve amb banda sonora, escoltau-la 

Podríem contar la història d’aquella casa amb ells llibres que hi havia col·locats a les cambres i als passadissos. La casa no era en si massa gran, era un pis més o manco normal d’una ciutat més o manco normal. Però quan entraves et venia una olor especial, no sabem de què, entre humitat, deshabitat i olor de casa antiga, però al mateix temps feia olor de record. Què? Què quina olor fan els records?,  de coneixença i d’acolliment.
No era especialment gran; dues habitacions, dos banys, un amb banyera, una cuina-menjador i un estudi-sala-menjador. A part dels quatre o cinc balconets que hi havia repartits entre les habitacions i el menjador. Per fora era una casa normal,  un segon pis d’un habitacle de cinc pintat de groc. No és que fos gran cosa, però vivia tota sola i no necessitava molt més.
                L’entrada comprenia tots els llibres de misteri, absolutament tots, des de Montalbán fins a Carlos Ruiz Zafón, passant per Andrea Camilieri i Agatha Christie, deia que així els personatges indesitjables que a vegades l'atestaven, ja no entraven i només quedaven les persones que realment volien ser allà amb ella.
                A la cuina tenia, com és de suposar, els llibres de cuina, però també tenia els llibres de manualitats i d’arts en general, així el menjar li sortia original, guapo, divertit i diferent. 
                Al bany tenia els passatemps, sudokus i sopes de lletres que  l’ajudaven molt en certs moments i la poesia, la seva gran passió, tot i no saber escriure’n.
                Les habitacions estaven plenes de llibres de fantasia, de novel·les eròtiques i de ciència ficció, les seves preferides. Per tenir somnis fantàstics, bon sexe, tot al·lucinant extraterrestres, naus espacials i estrelles de la mort.
                Finalment a l’estudi-sala-mejador hi tenia tot allò que no sabia on posar, els diccionaris, els còmics, en tenia centenars, les consultes en general, la filosofia,  els tractats, els estudis, la novel·la romàntica, les novel·les d’aventures i un llarg etcètera.
Sempre li deien que acabaria apilonada sota un caramull de llibres,  però ella seguia lluitant i ho tenia tot en un punt estàtic que n’evitava la caiguda, però no el moviment de ziga-zaga tan característic del seu pis i de la seva vida.



17.10.11

V de k

No me pareix possible res, no m'ho vull creure que tot això teu, viktor, hagi acabat.

9.10.11

9-X-11 00:56

La pena negra brota per mil raons, però sembla que avui s'han unit totes sota aquest sostre tan alt que és el de la meva habitació per colapsar-me i no deixar-me dormir.
Feia temps que volia tornar a escriure, tota sola sense ningú, sota la llum d'aquel fluorescent d'ikea, però  ara ja no és així, tot és diferent.
Avui la meva pena negra és d'enyorança i d'oblit.Sensacions fortes i completament naturals, tenc la família a molts kilòmetres de distància, sense l'opció de veure'ls ni tocar-los, tot i que a mi no m'agradi massa el contacte amb els altres, veig que ara els necessit! Mai havia passat tant temps sense tenir-los a prop i sense saber que en 2 minuts (molt menys!) els tendria a devora, sense sentir els roncs de munpare i mumare a l'habitació de devora (no sé com puc dormir amb tant de silenci) sense les contínues baralles amb les meves germanes per temes tan banals com l'ordinador, el bany, el secador... o simplement tan enfora tant temps.
Normalment no estic trista i quasi quasi ni els enyor, però avui no sé que m'ha passat, hi ha hagut alguna cosa que m'ha tocat amb aquella pel·lícula, o pentura ha estat el record de'n Viktor, que no sé com està ni si encara és capaç de resistir. Supòs que ha estat una mescla de tot i un cúmul d'un dia dolent. No m'agraden els caps de setmana, són dies perduts en què tothom té feina menys jo.
Tenc ganes de tornar a Mallorca, demà hi aniria a passar una temporada llarga, però no ho puc fer, a més, la setmana qui ve hi vaig! No me puc queixar, però els enyor, són cameva i estan enfora.

31.8.11

V.

Viktor, sí, amb K, perquè tu ets diferent i especial. Mai has volgut deixar de ser qui ets.
Fa massa que no sé res de sa teva persona, i saps que aquesta espera m'està matant. És molt possible que si veus mai això me mataràs, xerrar de tu en un lloc públic, tu tan discret... odiaves ser es centre d'atenció... sempre me feies xerrar a mi... mai me contaves res, però, en certa manera jo te sabia moltes coses, malhauradament eren més les que no sabia, ni sé i supòs que ja ni sabré.
No sé com estàs, ni on ets. Crec suposar que ets a Alemanya, però podries ser a Mallorca perfectament.
Esper que estiguis millor que el darrer pic que et vaig veure, per Sant Antoni, ja fa massa temps.
T'enyor, i no som capaç d'enviar-te missatges ni deixar-te res a tuenti... I per aquí, en canvi, tot és molt més fàcil, tenc sa seguretat que no ho llegirà pràcticament ningú, realment no sé si és el que vull.
No me crec capaç de dir-te res fins que no estiguis del tot bé, per tu és dur, però pels que t'estimam també, no ets s'únic que ho passa malament.
T'enyor. T'estim



people are strange when you are a stranger.