un conte II

Tot havia començat aquell dia tan horrible, bé, més ben dit havia començat el dia de la mort de la seva padrina, però era un fet massa dolorós com per poder-ho admetre. No hauria d’haver-hi anat, no va ser un bon pla. Tampoc hauria d’haver anat al concert d’un dels seus grups preferits. Ni tampoc s’hauria d’haver enamorat d’aquell al·lot que no coneixia de res. No s’haurien d’haver estimat en aquell carreró, ni ho hauria d’haver donat tot aquell vespre. No s’hauria d’haver quedat el seu capell, ni cap dels seus records. D’això ja feia un temps, però tothom l’havia jutjada. Sempre la jutjaves, i això era una cosa que odiava. No volia ser jutjada per ningú, no volia que parlassis d’ella, només volia sentir-se estimada, encara que només fos una estona, li era igual per qui. Com sempre tot havia anat malament. Ell l’havia oblidada, com tots els que l’havien coneguda. Com la seva padrina que l’havia oblidada per morir. I ho faria. Aquella nit. Ho tenia tot preparat. Les pastilles. L’aigua... Seria una mort dolça i tranquil·la. Amb gens de maquillatge. Tan natural com sempre. Sense semblar ser qui no era. Només sent ella. Sense pintures. Va arribar la nit, l’hora assenyalada. Es preparà. Deixà una carta explicant el perquè. L’Aigua, que quasi sobresortia, només restava allà per la pressió de l’ambient.Dotze pastilles, una botella de vodka. Un còctel molotov. Inexplicablement per ella, al seu funeral hi va assistir molta gent.

Aquesta és la segona part d'un conte que vaig escriure fa molt de temps.

cançons elèctriques per a les nits de pluja

Nuestras noches eran fabulosas, en aquella casa que, sinceramente, aún no sé quién era el dueño. Sabiamos que lo nuestro no era real, no era más que un sueño, pero era nuestro sueño y por eso ya nos gustaba.
Era una de esas noches en las que nos quedábamos dormidos escuchando música electrónica, pero no de esa que suena ahora que sólo es pum-pum-pum, no, de la buena. Siempre me decías que la música, al igual que las drogas, tenían que ser buenas, si no no era necesario perder el tiempo en ellas.
Tu me besabas en la frente y yo te abrazaba tan fuerte que casi me dañaba. Pero era nuestro riutal de sueño y no podíamos evitarlo.
Aún recuerdo tus manos calientes cogiendome del cuello para decirme buenas noches al oido y después recorriendo mi frente, mis cejas, mis ojos, mis párpados, mi nariz (muy rara, como decías tú) y finalmente llegarme a los labios.



Sí, he escrit en castellà, és una llengua que m'encanta (llegiu qualsevol de la generació del 98) i volia intentar una relació amb ella. No estic per res oblidant el català, llengua de la terra aspra, però havia de provar, fa un temps vaig conèixer el francès, però no el conec a bastament. En canvi el castellà és un vell conegut i, saps què?, crec que m'ha agradat. No sé si continuarà o seguiré sent monolingüe. Només el temps ho dirà.

29-10-10

Ella tenia un somni des de feia temps, molt obscur, desastrós i amagat. Mai l'havia explicat a ningú, car era una cosa horrorosa, tenebrosa i horrible i que era de fer mirar per un psiquiatra dels de pagar molt.
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .

instransigència

- Saps que tot és mentida?
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.

converses

-Passar a vegades és la solució
-i a vegades no
-però de vegades es absurd intentar lluitar contra allò inevitable sobretot si allò es superficial i immadur
-però a vegades és millor lluitar per un absurd que no no lluitar i perdre el temps inevitablement
-i si perds el temps lluitant? I si els esforços que empres tanmateix son inútils? si veus que no hi ha opcions realment es necessari?
-Què prefereixes lluitar per una causa perduda o no lluitar per res?
Saber que sense lluitar et trobaràs pitjor i ni hauràs ni intentat res?
- I si aquesta cusa es realment perduda? no val la pena si ja ho has intentat i es infructuós?
- res no està perdut fins que no es perd l'esperança, ja que és el darrer que es perd, si es per això, ja es pot tirar tot per la borda

La metafòrica història d'amor del paraigua i la màquina d'escriure

Estava parlant tranquil·lament amb una amiga, assegudes al pati alienes als guanyadors del concurs literari. I de cop diuen el meu nom (per descomptat el diuen malament!) i ella i jo seguim parlant tranquil·lament, fins que els nostres companys m'avisen que hem guanyat.
Quina emoció!!
Ara vos deix el meu conte, esper que vos agradi!



Un dia, el paraigua sortí del seu amagatall, de pols i misèries, del magatzem de la botiga del barri. Estava molt orgullós, ell, que era el més preciós de tots amb el seu estampat de flors de colors i puntets ataronjats. Per fi s’havien dignat a treure’l d’aquell indret on quasi no es podia respirar, arrambat a trenta paraigües de menys qualitat que ell.
Era vera que era molt bonic, però no tant com per creure’s el gall del galliner.
El va comprar una dona major, devia tenir uns seixanta-cinc anys, era molt maternal i molt seva, una dona corrent.
La seva neta tenia al cap un paraigua que havia vist al mostrador d’una botiga. La padrina, animada, va fer tot el poble cercant un paraigua com aquell o més bonic.
A la fi el va trobar. No era tan bell com l’altre, però a la seva neta li encantaria, n’estava segura.
En arribar a casa el deixà embolicat damunt l’escriptori, prop de la màquina d’escriure.
Ell no podia veure res, però sentia les olors i les veus; percebia les coses. Sentia l’olor de l’ensaïmada del forn del costat, l’olor de la tinta de la màquina d’escriure, l’olor de paper vell dels llibres de la llibreria, l’olor de la fusta de principis del segle anterior, l’olor del suavitzant de la rentadora i totes les olors que hi ha en una casa normal.
De cop començà a percebre una olor més forta que les altres. Era l’olor d’una vella màquina d’escriure, atrotinada i intel•ligent.
No era com la resta de paraigües que havia conegut al llarg de la seva llarga vida, de quasi dos mesos, des de que havia sortit d’aquella fàbrica del Vietnam.
La màquina pareixia feliç i pacient, com si ja ho hagués aconseguit tot en aquesta vida i ja sols esperés l’hora de la mort com a part de la seva llarga i profitosa vida.
Qui sap quants documents havia escrit, quants de poemes romàntics d’aquests que s’han de llegir a la vora del foc, quants contes, quantes històries havia escrit aquella olorosa màquina d’escriure.
El paraigua estava content i indignat alhora. L’havien tret d’allà, però el paper d’embolicar no estava a la seva altura. No era més que un troç de paper de colors llampants fet a la Xina, qui sap feia quant.
Per la seva banda la màquina d’escriure no se n'havia adonat de l’arribada del paraigua. Estava absorta recordant recordant la vegada que el seu primer propietari li havia escrit una carta d’amor a la seva al•lota. Una carta d’una tendresa esbromadora, on li proclamava amor etern i fidelitat absoluta.
Cada vegada que recordava aquella carta li venien ganes de plorar d’emoció.
A ella li agradaven aquelles històries d’amor romàntiques i impossibles, però sabia que ella ja no era una joveneta i que ja no seria capaç de viure’n cap. Però seguia somiant-hi.
El paraigua començà a sentir molts de renous, com a passes.
Era la padrina, aquella dona tan maternal i tan seva, que venia a cercar-lo per mostrar-li a la seva neta.
L’agafà d’una manera un poc estranya, com qui agafa un nin petit en braços. I el dugués fins a la cuina, on l’esperava tota la família amb la petita asseguda enmig en una espècie de cadira estranya.
El paraigua s’estava marejant. Tantes voltes havia fet que ja ni sabia on era. De cop començà a veure un poc de llum de fluorescent barat de cuina. De cop una mà el començà a grapejar. D’un costat a l’altre, d’amunt cap avall. Era la nina que obria l’embolcall frenèticament.
La nina quedà impressionada. El paraigua era preciós. Es posà a jugar amb ell. Li feia fer voltes, l’obria, el tancava i el tractava com si fos una pepa.
Fins que es va adormir, amb ell a les mans, al sofà de casa de la seva padrina.
La padrina, que havia estat tot el temps observant-los, el va anar a tapar amb una manta i s’emportà el paraigua a la paraigüera, on la màquina d’escriure començà a notar la seva presència.
Era una presència un poc singular. Era nova i diferent. Era inexperta, però amb una voluntat de ferro. També es creia superior a la resta, com si fos més bo només per ser qui era.
Si no era més que un paraigua qualsevol!
Tot i no ser més que un paraigua qualsevol li cridà l’atenció.
Com podia ser tan poc i creure’s tan perfecte?
Era diferent de tots els seus amos, que havien estat cultes i intel•ligents.
El paraigua notava que aquella màquina d’escriure pensava en ell, però no la volia destorbar. No volia molestar-la amb les seves impertinències de mascle alfa prepotent i arrogant. Volia que es fixàs en ell i que se n’enamoràs i viure una història d’amor sòrdida i estúpida al voltant de la mediterrània.
“Què faig? Intent comunicar-me amb ella? No puc! És massa impossible per jo”.
El pobre paraigua s’havia enamorat d’aquella vella màquina d’escriure. Pobre paraigua! Quina vida l’esperava! Essent la mascota d’una nineta, amb ànsies de poder i perdudament enamorat d’una màquina d’escriure atrotinada i sàvia.
Hauria de fer alguna cosa, algun canvi.
Els canvi poden ser artificials: provocats per l’activitat de les persones en el medi. Són en temps socials durant un curt interval de temps.
Segons la durada, els canvis poden ser graduals, és a dir, durant un llarg període de temps o ràpids, és a dir, curts, però molt grans. Hi ha canvis a escala global, com l’extinció dels dinosaures, n’hi ha d’íntims, com la caiguda d’un pètal de rosa.
El nostre paraigua en necessitava un de gran i potent.
El destí estava de part seva. La padrina va voler fer dissabte al despatx, on hi havia el paraigua i la màquina d’escriure.
Començà traient trastos de l’habitació, alguns eren per llençar, d’altres eren simplement per arreglar, o canviar de lloc.
Arribà el torn del paraigua i la paraigüera. El paraigua resava perquè l’acostassin a la
màquina d’escriure i així poder passar el temps observant-la i admirant-la.
La sort estava de part seva, així que el varen posar als peus de la taula on descansava la seva estimadíssima màquina d’escriure.
- Oh estimadíssima meva, si em volguéssiu escoltar, una cosa uns voldria jo contar, vos que sou bella i hermosa, ajuntau-vos amb jo i siau ma senyora
La màquina d’escriure se sentia abrumada per tanta passió. Ella que mai havia experimentat ser l’objecte de les passions d’algú!
Quina meravella, se sentia especial i viva, alhora que un poc humiliada ja que creia que no mereixia cap d’aquelles atencions, a part que ja no tenia l’edat ni el cos per aquell tipus de coses.
Una senyora com ella, interessada en un paraigües com aquell?
Tan prepotent, tan estúpid, tan jove, tan ingenu, tan mono.
Com era d’esperar, ella també s’enamorà d’ell.
Quina estranya parella! Ella una màquina descriure i ell un paraigua, on podrien fondre el seu amor?
El lloc de les trobades amoroses, va ser el vell forn de llenya, que només s’usava el dia de Nadal per fer el rostit i per Pasqua, que l’utilitzaven per coure les panades, els rubiols i els crespells que feien els infants.
Quan es trobaven, ell li deia coses boniques, belles, hermoses, però no tant com ella.
Ella li explicava les seves experiències, podia recitar-li troços de cartes d’amor d’altres persones, però cap era exactament el que ella volia dir-li, però de totes maneres, ella no trobava cap frase, cap paraula, per poder expressar aquella sensació. Com papallones a l’estómac.
Una nit com qualsevol altra, diferent, però a la vegada igual, feren una de les seves estranyes trobades.
Va ser magnífica: rigueren i, per primera vegada, ella li confessà els seus sentiments més íntims:
- T’estim
- Com que m’estimes?
- Si, t’estim
- I m’ho dius així, de cop?
- Sí, no ho puc fer?
- Sí, es clar, només que és un poc estrany.
- Encara m’enfadaré i no t’ho tornaré a dir!
- No, per favor reina del meu cor, diga-m’ho un altre pic.
- T’ESTIM!
Una nit fantàstica, la millor de totes. Però la sort, quina gran enemiga, els va jugar una mala passada.
S’adormiren a un raconet amagat del forn, amb la certesa de que el dia següent podrien tornar tranquil•lament al seu lloc i seguir somiant en aquelles nits fabuloses. Però ells, pobrets innocents, no sabien quin dia era.
Era, com no: El dia de Nadal, el vint-i-cinc de desembre!
El dia en que tota la família es reunia al voltant d’una taula a menjar sopa farcida i rostit d’aquell que no es pot menjar cada dia, tan sols els dies importants.
La padrina, mà innocent del destí cruel, anà a encendre el foc del forn.
“Comença a fer calor” pensà la màquina d’escriure, però no es preocupà gaire, tenia el paraigua devora dormint feliçment, així que es tornà a dormir.
La mort els arribà a un moment dolç de la vida, al voltant d’una data assenyalada, deixaren el món. Moriren l’un en braços de l’altra, dormint plàcidament,
Calcinats, massa feliços per saber reaccionar.
La neta, en descobrir que el paraigües, que ja estava una mica atrotinat dels cops i les hòsties que havia rebut, havia acabat fos al forn juntament amb la màquina d’escriure amb la qual era tan divertit jugar a fer d’oficinista, va tenir un disgust molt gros.
Però no li durà molt. Els reis li van dur una preciosa bicicleta vermella, amb un casc negre brillant i molt resistent.











Amb aquest conte tan especial, fa molt de temps que l'escric i ha sofert molts canvis, vull tornar al meu blog, l'enyorava!!
Feliç Sant Jordi!!

-Mai t'has fet un mal tan petit i tan dolorós com el de una punxada d'agulla?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?

Una història d'estiu

M'agradava contar-li les pigues de l'esquena amb les meves petites mans blanques. Sentir com s'estremia quant li tocava aquella piga de devora l'aixella. Sentir la calentor del seu cos vora el meu, despullats en el seu llit, o qui sap, el meu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.

un conte.

Per un moment sentia la sensació impetuosa d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.

un brindis per les nostres vides

- Un brindis! - Per què? - Per la vida - Quina vida? - La teva, la meva, la nostra i la de tots aquells que no tenen res a fer!
Brindaren, rigueren i estigueren bé, fins que ell se li acostà massa i la va intentar besar. Ella va llevar la seva boca abans que els seus llavis es tocassin.
- Me pensava... - T'ho penaves, rei. Jo mai podria fer res amb tu, ets el meu millor amic. - Però... - Adéu. - No, tornam a començar, per favor. - Com? - Hola, som jo, com estàs? -...
- No vols fer-ho així? - No - Ido com? - Vull que tornem a ser simplement amics - Però saps el que sent. - I tu saps que estic enamorada de'n Pau Alabajos. - Osigui que t'és igual? - En principi si, si te basta ser amics per jo encantada. - Res més? - Res més, la meva darrera oferta.
Les copes tornarem a sonar, clic, una foto amb la nova càmera d'ell.
- te puc demanar un favor d'amic?- Depèn.- per favor, per favor, sigues més que una amiga, saps que et faré d'allò més feliç.- Però no pot ser, som incapaç d'estimar una persona de veres.- Però... - Saps que no sé estimar, saps que em costa moltíssim dir tot el que sent i saps perfectament que quant estic amb algú sempre acab plorant perquè no em sent bé. Vols això? Vols estar preocupat per jo molt de temps? Eh!?- No és això, però amb jo series feliç mos estimaríem i seríem feliços... - No, de veres, és impossible, estic destinada a ser una solitària i a morir-me tota sola sense haver conegut l'amor, envoltada de gent que m'estima, però no de la manera que vull que m'estimin... - I qui t'ho diu que jo no t'estimaré? - M'estimaràs més que cap altre, però no així com vull.
La mirà amb cara de no saber que dir-li i de pena i de ganes de dir-li moltes coses, però no poder. I ella se n'anà, se n'anà per no tornar.

conversacions.

- Bon dia senyoreta b.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.






p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.

Somni d'una nit d'estiu

-T'ho dic així, per jo ja has mort.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.

Una història horrible i real que podria passar-li a qualsevol

Un dia una al·lota es despertà a un lloc qualsevol d'aquest planeta, és igual on sigui ja que això passa cada dia a qualsevol lloc del món. Com cada dematí es vestí amb parsimònia, sense pressa i tranquil·lament. Baixà les escales i anà a la cuina. No sabia si menjar cereals o magdalenes. -Mamà, de que beren de cereals o de magdalenes? - Millor cereals, és que fa una temporadeta que menges massa i has engreixat una micona.
Ella en lloc de enviar-la a porgar i dir-li que no era ver, que ella estava molt bé, es limità a assentir i començà a menjar menys. Primer va ser menjar menys cereals i menys llet als dematins. Després començà a dinar d'ensalada o pollastre torrat. Deixà de berenar als horabaixes. Als vespres quasi no sopava. Feia molt d'exercici, jo diria que un xic massa. Sa mare estava molt orgullosa d'ella. Per fi, després de tota la vida la seva filla començava a deixar de parèixer una foca.
La filla de cada vegada pensava més en el menjar i en fer exercici. A poc a poc era l'única cosa amb que pensava.
Però ho havia fet. Ella tota soleta s'havia aprimat una barbaritat. Tenia un d'aquells cossos que són l'enveja de totes les altres al·lotes. Però ella es veia grassa!
Una vergonya. Estava perfecta. Però ella, molt imbècil, feia més bestialitats amb el menjar. Ja no menjava, només bevia, clar, l'aigua és l'únic aliment que no engreixa.
Ses amigues es preocupaven per ella. Però ella passava. Només vivia per fer exercici i no menjar. Ses amigues l'obligaren a sortir amb elles de compres i a dinar. Dinà, però ho tirà tot vàter avall. Quina sensació de alliberament. Poder ficar-se les mans a la gola i sentir que els aliments surten de tu amb la mateixa facilitat que beus aigua. Però la sensació que cremava no era massa agradable. Comparat amb la sensació d'alliberament no era res, era suportable. Començava a sortir i a riure. Ja no li feia tant de mal l'estomac i podia deixar de pensar-hi.
A pesar de tot seguia aprimat-se. Ses amigues com que la veien riure i " disfrutar " de la vida no li deien res. Què li podien dir? Què deixàs de fer beneïtures? Què era una imbècil pel que estava fent? No podien. Estaven espantades.
La que ho passava pitjor era ella. No era feliç, però sabia que el estava fent no era correcte que es feia mal a ella mateixa. Ja que hi era s'havia proposat un repte. Pesar 48 kg. Quant hi fos ho deixaria. S'imaginava el seu cos amb 48 kg. Seria molt bell i esquelètic i perfecte. No entenia que estava malalta i que necessitava un psicòleg.
Un dia després de dinar es tancà al bany, com sempre, a vomitar. Però se li oblidà tancar la porta, tanmateix mai entrava ningú sense tocar. Aquell dia l'excusa era que s'anava a dutxar. Tenia els dits just devora la campaneta i començava a sortir el dinar. De cop entrà el seu germà gran i la va veure. Li cridà i li digué de tot. Ella estava espantada, i molt. La dugué al menjador i parlaren durant hores. Ella li explicà tot, que ja no ho suportava més, que li feia mal quan engreixava tan sols un gram i que quasi no podia mirar-se al mirall.
Ara ella està internada a un psiquiàtric. Menja tot el que li toca, i no vomita perquè no li ho deixen fer. No és feliç, però sap que és el que li convé.
Es passa els dies dibuixant paisatges estrellats i camps.
Quan surti d'allà anirà de compres, i podrà trobar uns calçons que li estigui bé.

és més colló que el ploure (3a part de t'estim i jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals)

No l'estim. Ho he hagut de comprendre a les males. Ell només era una il·lusió. Un somni i com deia un autor important: la vida és somni i els somnis somnis són.
No sé si el vaig arribar a estimar. Es pot estimar a una persona que no coneixes? No ho sabria dir. L'he vist tres pics. No més. Però me adonat de que ell no està fet per jo. Som... com dir-ho? Massa iguals. Sé que no podríem estar mai junts. Per la simple raó de que al ser ànimes bessones no ens podríem entendre. O potser ens entendríem massa que ens avorririem l'un de l'altre.
Agradar-me si que m''ha agradat. Però estimar-lo? Aqui hi ha el quid de la qüestió.
Només sé que ni tan sols el vaig tastar. Només sé que ell tenia tanta vergonya com jo.
Aquella volteta que fèrem per Sencelles. Caminàvem ràpid sense dir res. I quan, quin sense voler més estúpid, ens vàrem fregar les mans, va ser com orgàsmic. (aclariment: no vàrem arribar a res ell i jo, però la sensació de benestar va ser gran) No l'estim, però si hagués d'estimar algú, l'estimaria a ell. Viu massa enfora. Pràcticament a l'altra punta de l'illa. Exigerada, tampoc no viu tan enfora! Viu a prop d'aquell poble en què vaig somiar un dia.
El que ens impedeix estar junts és això. Que som iguals, i que vivim molt enfora.
Normalment no me fii dels amics del noi que m'agrada, però és que és tan mono!
No puc arribar a entendre com puc ser tan tonta de no haver-me tirat damunt ell :)
No sé que hagués passat. Però segurament ara no estaria rabiosa del que hauria passat.
Me sent com una margarida. Una més entre, segurament, moltes, que pentura ja ni me recorda. Encara que a jo m'agradaria pensar que si.

S'estimaren saberen

- Desperta, coqueta de sucre.- i li dóna una besada als llavis.- Com has dormit?
- M'he adormit?
- Si.
- Me sap greu!
- No passa res. Ets tan mona quan dorms- ella es va posar vermella com una tomàtiga.
- Me sap molt de greu. Com ha acabat la pel·lícula? - amb un somrís entremaliat a la boca.
- No l'he acabada de veure. M'he dedicat a mirar-te, era més interessant.
- I si en lloc de mirar-me dormir feim alguna cosa interessant?
- Perfecte. Què vols que facem?
- Ja està! Tenc un joc :)
- Quim tipus de joc?
- No passis pena. Només necessit unes manilles, una porra i un vestit de policia. - en veure la cara que posava ell es posà a riure.- és broma!
- M'havies assustat! Encara que tampoc no estaria tan malament...
Ella se li acostà a poc a poc. Ell la besà als llavis. Un petó llarg i tendre, com els de les pel·lícules d'amor americanes. Ella li passà els braços entorn son coll, ell se li arrambà tendrament.
Ell començà a besar-la al coll. Començaren a despullar-se. Ell anava sense jaqueta i sense camisa. Ella tan sols duia roba interior, però no per molt de temps. Ella el besava pel pit.

S'estimaren saberen.
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.

continuació de t'estim jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals

L'estim, l'estim, l'estim!

Però no el conec.

- Alícia, tenc una bona notícia per tu :)
- Què passa?
- Saps amb qui vaig parlar ahir?
- No, amb qui?
- Amb en Joan.
- Què? Amb en Joan?
- Se nota molt que t'agrada.
- Però, com pot ser que ho hagis notat?
- Et conec des de fa massa...
- I de que vau parlar?
- Jo parlava amb en Jaume, si el de divendres, i em diu que hi havia algú que volia parlar amb mi. I si, era ell, en Joan. Diu que dissabte aniran a Porreres.
- A Porreres?
- Si
- Hi hem d'anar! Hi hem d'anar!
- Tranquil·la. Hi anirem
- Gràcies, t'estim!

Aquest matí mirava els espais personals dels seus amics, i quan el veia a ell... Se'm fonia el cor. És tan mono. Amb els ulls verds,, els cabells marrons, la seva carona de nin...
Crec que m'estic enamoran d'una il·lusió. D'un somni. Ell mai serà meu...

T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un val.

Com pot ser que m'hagi enamorat d' ell? Només el conec de divendres passat... Però per altra banda aquella besada va ser tan dolça... no va ser ni una besada a la galta ni una besada als llavis. Va ser diferent, com entre mig. Alícia, Joan, Joan, Alícia.
L'estim, li cantaria mil i una serenates. T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un vals. Però quasi no vàrem xerrar. Va ser ballar tot.
Els nostres cossos joves compassats a la música junts, per no voler separar-nos, quasi agafats. Aquella cançó lenta. Ell va ser molt cordial. Va dir-me:
-Alícia, t’agradaria ballar amb mi?
-Clar, m’encantaria
Va posar-me les mans a l’esquena. Jo li vaig passar els braços pel coll. M’anava dient coses a l’orella. No les entenia, però disfrutava aquell moment com si fos l’últim. Just abans d’acabar la cançó va venir na Marina, ella que m’havia deixat tota sola mentre se n’anava amb un.
-Ma germana ja és aquí hem de partir
No vaig tenir ni temps de dir adéu. Tan sols una petita besada a la comissura dels llavis. No tenc el seu número de telèfon, ni cap manera de parlar amb ell. Tampoc crec que ell vulgui parlar amb mi, només sóc una entre d’altres. No puc ser així. He de canviar, he d’aprendre a dir el que vull a no tenir vergonya. Perquè si no sempre serà igual. Totes les meves amigues amb al·lot i jo tota sola per no poder dir el que sent.
Però l’estim. Crec que sóc massa romàntica. Romàntica no, més aviat massa somiadora per aquest món.