Moments de crisi personal, econòmica, global... I jo aquí, als meus 18, amb la seguretat que avui aniré a donar sang per primera vegada, no és cert, serà la segona, la primera no en vaig poder donar...
La inseguretat de l'examen d'història de l'art de demà, la inseguretat de la filosofia, del grec...
És una època important en la meva vida, estic en temps de canvis d'experiències... i d'haver d'estudiar molt, molt, molt!
És la primavera dels meus dies, però de moment no la disfrutaré gaire.
Però tranquil·litat, b., només queden tres mesos d'estudiar...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jo mateixa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jo mateixa. Mostrar tots els missatges
9.3.11
30.1.11
gener 2011
El primer mes de l'any, el primer mes que tenc devuit anys, el que hauria de ser el primer mes de molts mesos de canvis... però no ho ha estat!
Era de suposar...
Fa uns dies que visc de records, més feliços, més tristos, però al final només records, i reconec que no és bo, que viure del passat, no hauria d'estar permès, perquè persones com jo, que passam de viure genial el present a sobreviure així com podem del passat, ho passam molt malament.
Visc de records bàsicament nocturns, una melancolia horrorosa. Records de nits amb un i un altre, o amb amics o amb altre tipus de companyia...
I no m'agrada el passat, bé, si que m'agrada, però no viure-hi.
Era de suposar...
Fa uns dies que visc de records, més feliços, més tristos, però al final només records, i reconec que no és bo, que viure del passat, no hauria d'estar permès, perquè persones com jo, que passam de viure genial el present a sobreviure així com podem del passat, ho passam molt malament.
Visc de records bàsicament nocturns, una melancolia horrorosa. Records de nits amb un i un altre, o amb amics o amb altre tipus de companyia...
I no m'agrada el passat, bé, si que m'agrada, però no viure-hi.
3.1.11
24.12.10
18 anys
18 anys una data important per a qualsevol.
Tothom (especialment mumare) està encantat de la vida, 18 anys! ja seràs gran! ja estàs feta una dona...
Els 18 anys me fan por, molta, no és que m'hagi de morir, això ho sé, però és com un bot, no deixaré de ser qui som, però és com si tot hagués de canviar per tenir un dígit més. Només és un any més al meu carnet d'identitat! No canviaré, no deixaré de ser jo mateixa!
Em sent com si fos a la pel·lícula invasion of the body snatchers i un extraterrestre m'hagués de "posseir" just en fer els 18.
No sé de ningú que tengui aquesta fòbia als 18, és més, tothom està encantat, què si podrem entrar a més llocs que abans a les nits, que si podrem votar, que si podrem anar a la presó (no sé per què això m'ho diuen molt...) no sé que hi veuen!
Els nins sempre volen créixer i els grans sempre volen ser nins.
I a mi m'encanta tenir 17 anys!
15.11.10
La indiferència com a últim recurs
Un bon titol, el problema és que encara no sé el que vull escriure. Avui és un dia estrany, estic mirant dins meu i intent trobar la màgia, aquella sensació que alguns anomenen inspiració, i poder escriure alguna cosa que valgui la pena, fer alguna fotografia o inclús fer un dibuix... Ai las! La inspiració no ve, les muses s'han amagat a dins un forat i em diuen que treballi, que faci altres feines més necessàries, però jo les vull trobar per poder sentir-me artista per una estona.
31.10.10
d'edificis
Si una casa cau pels fonaments per moltes mesures que facin, la casa seguirà caient. No és física quàntica ni la teoria del big-bang, és lògica pura. Tot i així hi ha qui no ho vol veure i no vol admetre-ho fins que no veu l'edifici a terra.
27.10.10
Una sensació estranya
Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.
16.9.10
6.9.10
les restes del naufragi
Naufragi
Ballarem damunt sa tempesta
I dibuixaré a n'es teu ventre
Cavalls, aranyes i pluja
I sabrem que es camí serà llarg
I serem com infants
Com infants que juguen a ser grans
I quan arribi es naufragi
I només ens quedi resar
Sabrem que tot és mentida
Sabrem que no hi ha veritats
I tornarem a començar
Un nou viatge.
Ara ja només em queden les restes del naufragi d'aquest estiu. Pròximament el vos contaré. Però encara és d'hora.
7.7.10
vacances
M'en vaig de vancances. Com tothom més o menys en aquesta època. No sé si el blog estarà abandonat o no. No sé si sortiré molt o poc. No sé encara que faré.
Bé, això no és cert. Sé que em retrobaré amb els de sempre. Sé que aniré a l'UCE, a Prada. També sé que me divertiré molt.
Així que em puc despedir, o no, fins al mes de setembre!
Bon estiu!!
29.6.10
Enfora de casa
Avui no escric des de ca meva, Mallorca.
Avui escric des d'un dels llocs on viuré quan hagi acabat la carrera. Brussel·les. L'altra opció és París, ja veuré.
He vengut aquí per fugir dels problemes, què millor que una ciutat estrangera per oblidar? Però els problemes no se'n van! Em persegueixen, però aquest infern acabarà aviat...
Ara començarà un estiu fantàstic. D'aquells que t'impedeixen pensar.
He de deixar de pensar tant.
Brussel·les et dóna aquella pau que et semblava perduda.
La grand place és fantàstica, com tot aquí.
Bone nuit mes lecteurs!!!
Avui escric des d'un dels llocs on viuré quan hagi acabat la carrera. Brussel·les. L'altra opció és París, ja veuré.
He vengut aquí per fugir dels problemes, què millor que una ciutat estrangera per oblidar? Però els problemes no se'n van! Em persegueixen, però aquest infern acabarà aviat...
Ara començarà un estiu fantàstic. D'aquells que t'impedeixen pensar.
He de deixar de pensar tant.
Brussel·les et dóna aquella pau que et semblava perduda.
La grand place és fantàstica, com tot aquí.
Bone nuit mes lecteurs!!!
26.6.10
estres post-traumàtic.
Hi ha èpoques en què l'estat d'extenuació és l'estat habitual que tenc a totes hores.
Els ulls vermells, la fatiga, el cansament, les restes dels nirvis passats durant una temporada, l'horror de no poder respirar, el mal als pulmons i a tot el cos.
És el meu estres post-traumàtic.
Són massa coses per una sola persona.
Són dies que ni tan sols tenc ganes d'escriure històries ni contes ni res que pugui ser mitjanament interessant per algú. Només històries pseudodramàtiques sobre mi mateixa i la meva "fantàstica" situació.
La meva imaginació està al zero.
Necessit oblidar i passar temps.
Els ulls vermells, la fatiga, el cansament, les restes dels nirvis passats durant una temporada, l'horror de no poder respirar, el mal als pulmons i a tot el cos.
És el meu estres post-traumàtic.
Són massa coses per una sola persona.
Són dies que ni tan sols tenc ganes d'escriure històries ni contes ni res que pugui ser mitjanament interessant per algú. Només històries pseudodramàtiques sobre mi mateixa i la meva "fantàstica" situació.
La meva imaginació està al zero.
Necessit oblidar i passar temps.
21.5.10
Ho he de dir a algú, no sé a qui. Això és massa fort, el pitjor és que m'amaguen la veritat, sé que és per evitar el meu sofriment, però quasi som major d'edat, he viscut molt més del que han viscut moltes persones de la meva edat i crec que seria capaç d'acceptar-ho.
A mumare li posaran quimioteràpia.
Ha tengut un tumor per fumar.
No és la primera de la meva família que ha tengut càncer.
La meva padrina, que ja deu tenir uns 80 anys bons, va tenir un càncer i va sobreviure. No és tan greu.
El que mha fet més mal és que no em diessin res. Això és el que em fa mal.
Ho he hagut de saber per una amiga. Què trist!
La meva experiència amb els càncers sempre ha estat nefasta.
Sempre no, només n'he viscut un de conscientment.
El d'un dels meus millors amics. Al principi només tenia un tumor benigne al cervell, però li van haver de posar químio.
Estava bé, fins fa poc.
N'hi han trobat un altre. Li ha afectat la parla i el moviment.
Ja no és el mateix d'abans. Ja no ens veim mai, mai quedam. No vol veure ningú. Sent llàstima i ràbia contra si mateix.
I jo no puc evitar sentir-me malament per tots.
A mumare li posaran quimioteràpia.
Ha tengut un tumor per fumar.
No és la primera de la meva família que ha tengut càncer.
La meva padrina, que ja deu tenir uns 80 anys bons, va tenir un càncer i va sobreviure. No és tan greu.
El que mha fet més mal és que no em diessin res. Això és el que em fa mal.
Ho he hagut de saber per una amiga. Què trist!
La meva experiència amb els càncers sempre ha estat nefasta.
Sempre no, només n'he viscut un de conscientment.
El d'un dels meus millors amics. Al principi només tenia un tumor benigne al cervell, però li van haver de posar químio.
Estava bé, fins fa poc.
N'hi han trobat un altre. Li ha afectat la parla i el moviment.
Ja no és el mateix d'abans. Ja no ens veim mai, mai quedam. No vol veure ningú. Sent llàstima i ràbia contra si mateix.
I jo no puc evitar sentir-me malament per tots.
11.4.10
presentació i autodefena (més o menys)
Estic cansada que em jutgin.
Cansada de la gent que es creu déu i que va pel món jutjant i criticant el que fan els altres sense Raó aparent.
Cansada que em jutgin per no estar en els cànons de bellesa actuals, PUC DIR-HO, ESTIC GRASSA. I això només em causa problemes alguns dies...
Cansada que em diguin coses per ser independentista, feminista i d'esquerres.
Cansada que la gent em miri estrany per dur rastes i parèixer una terrorista.
Cansada que la gent es fiqui amb les meves relacions "sexuals".
Cansada que l gent em digui amb qui m'he d'embolicar o amb qui he de deixar de fer-ho.
Cansada que s'enriguin de jo per haver-me embolicat amb un, com si passàs res dolent!
Cansada de massa coses que mai canviaré.
Cansada de la gent que es creu déu i que va pel món jutjant i criticant el que fan els altres sense Raó aparent.
Cansada que em jutgin per no estar en els cànons de bellesa actuals, PUC DIR-HO, ESTIC GRASSA. I això només em causa problemes alguns dies...
Cansada que em diguin coses per ser independentista, feminista i d'esquerres.
Cansada que la gent em miri estrany per dur rastes i parèixer una terrorista.
Cansada que la gent es fiqui amb les meves relacions "sexuals".
Cansada que l gent em digui amb qui m'he d'embolicar o amb qui he de deixar de fer-ho.
Cansada que s'enriguin de jo per haver-me embolicat amb un, com si passàs res dolent!
Cansada de massa coses que mai canviaré.
16.3.10
Estic fent teràpia.
No vaig a cap psicòleg, crec que si hi anàs les meves sospites de totes les meves malalties mentals ja tendrien per on agafar-se i preferesc seguir on estic.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.
6.3.10
Avui me sent poderosa, després d'un vespre de sentir-me petita, menys preuada, petita ara me sent bé. Som com un fènix que reneix de les seves cendres i reneix de cada vegada amb més força. Tot i que de cada vegada l'òstia és més grosssa...
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
25.2.10
Canvi d'estratègia II
Fa un temps enllà vaig fer una entrada en que parlava d'un canvi d'estratègia.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.
Som qui som i som com som.
No hi ha més.
Som jo i m'encanta.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.
Som qui som i som com som.
No hi ha més.
Som jo i m'encanta.
24.2.10
Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.
27.1.10
Canvi d'estratègia.
Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà
Subscriure's a:
Missatges (Atom)