Ho he de dir a algú, no sé a qui. Això és massa fort, el pitjor és que m'amaguen la veritat, sé que és per evitar el meu sofriment, però quasi som major d'edat, he viscut molt més del que han viscut moltes persones de la meva edat i crec que seria capaç d'acceptar-ho.
A mumare li posaran quimioteràpia.
Ha tengut un tumor per fumar.
No és la primera de la meva família que ha tengut càncer.
La meva padrina, que ja deu tenir uns 80 anys bons, va tenir un càncer i va sobreviure. No és tan greu.
El que mha fet més mal és que no em diessin res. Això és el que em fa mal.
Ho he hagut de saber per una amiga. Què trist!
La meva experiència amb els càncers sempre ha estat nefasta.
Sempre no, només n'he viscut un de conscientment.
El d'un dels meus millors amics. Al principi només tenia un tumor benigne al cervell, però li van haver de posar químio.
Estava bé, fins fa poc.
N'hi han trobat un altre. Li ha afectat la parla i el moviment.
Ja no és el mateix d'abans. Ja no ens veim mai, mai quedam. No vol veure ningú. Sent llàstima i ràbia contra si mateix.
I jo no puc evitar sentir-me malament per tots.
21.5.10
9.5.10
rompre les promeses
Ho vaig dir, no tornaria a parlar d'ell...
De moment no ho he fet!
Tampoc he escrit gaire...
Però avui val la pena, és necessari!
Estic de celebració!!!
El meu blog compleix un any!!
I això m'omple d'orgull i de satisfacció! He aguantat amb un mateix projecte un any sencer...
Això és increïble!
No m'ho acab de creure.
És molt guai, està molt bé.
Vaig començar el meu blog parlant d'un al·lot.
Mai m'hauria imaginat estimar qui estim, que tot fos tan diferent.
És una cosa al·lucinant.
I saber que ahir el vaig veure i vam parlar i no vaig ésser capaç de dir-li res de res...
De moment no ho he fet!
Tampoc he escrit gaire...
Però avui val la pena, és necessari!
Estic de celebració!!!
El meu blog compleix un any!!
I això m'omple d'orgull i de satisfacció! He aguantat amb un mateix projecte un any sencer...
Això és increïble!
No m'ho acab de creure.
És molt guai, està molt bé.
Vaig començar el meu blog parlant d'un al·lot.
Mai m'hauria imaginat estimar qui estim, que tot fos tan diferent.
És una cosa al·lucinant.
I saber que ahir el vaig veure i vam parlar i no vaig ésser capaç de dir-li res de res...
23.4.10
converses
-Passar a vegades és la solució
-i a vegades no
-però de vegades es absurd intentar lluitar contra allò inevitable sobretot si allò es superficial i immadur
-però a vegades és millor lluitar per un absurd que no no lluitar i perdre el temps inevitablement
-i si perds el temps lluitant? I si els esforços que empres tanmateix son inútils? si veus que no hi ha opcions realment es necessari?
-Què prefereixes lluitar per una causa perduda o no lluitar per res?
Saber que sense lluitar et trobaràs pitjor i ni hauràs ni intentat res?
- I si aquesta cusa es realment perduda? no val la pena si ja ho has intentat i es infructuós?
- res no està perdut fins que no es perd l'esperança, ja que és el darrer que es perd, si es per això, ja es pot tirar tot per la borda
-i a vegades no
-però de vegades es absurd intentar lluitar contra allò inevitable sobretot si allò es superficial i immadur
-però a vegades és millor lluitar per un absurd que no no lluitar i perdre el temps inevitablement
-i si perds el temps lluitant? I si els esforços que empres tanmateix son inútils? si veus que no hi ha opcions realment es necessari?
-Què prefereixes lluitar per una causa perduda o no lluitar per res?
Saber que sense lluitar et trobaràs pitjor i ni hauràs ni intentat res?
- I si aquesta cusa es realment perduda? no val la pena si ja ho has intentat i es infructuós?
- res no està perdut fins que no es perd l'esperança, ja que és el darrer que es perd, si es per això, ja es pot tirar tot per la borda
La metafòrica història d'amor del paraigua i la màquina d'escriure
Estava parlant tranquil·lament amb una amiga, assegudes al pati alienes als guanyadors del concurs literari. I de cop diuen el meu nom (per descomptat el diuen malament!) i ella i jo seguim parlant tranquil·lament, fins que els nostres companys m'avisen que hem guanyat.
Quina emoció!!
Ara vos deix el meu conte, esper que vos agradi!
Un dia, el paraigua sortí del seu amagatall, de pols i misèries, del magatzem de la botiga del barri. Estava molt orgullós, ell, que era el més preciós de tots amb el seu estampat de flors de colors i puntets ataronjats. Per fi s’havien dignat a treure’l d’aquell indret on quasi no es podia respirar, arrambat a trenta paraigües de menys qualitat que ell.
Era vera que era molt bonic, però no tant com per creure’s el gall del galliner.
El va comprar una dona major, devia tenir uns seixanta-cinc anys, era molt maternal i molt seva, una dona corrent.
La seva neta tenia al cap un paraigua que havia vist al mostrador d’una botiga. La padrina, animada, va fer tot el poble cercant un paraigua com aquell o més bonic.
A la fi el va trobar. No era tan bell com l’altre, però a la seva neta li encantaria, n’estava segura.
En arribar a casa el deixà embolicat damunt l’escriptori, prop de la màquina d’escriure.
Ell no podia veure res, però sentia les olors i les veus; percebia les coses. Sentia l’olor de l’ensaïmada del forn del costat, l’olor de la tinta de la màquina d’escriure, l’olor de paper vell dels llibres de la llibreria, l’olor de la fusta de principis del segle anterior, l’olor del suavitzant de la rentadora i totes les olors que hi ha en una casa normal.
De cop començà a percebre una olor més forta que les altres. Era l’olor d’una vella màquina d’escriure, atrotinada i intel•ligent.
No era com la resta de paraigües que havia conegut al llarg de la seva llarga vida, de quasi dos mesos, des de que havia sortit d’aquella fàbrica del Vietnam.
La màquina pareixia feliç i pacient, com si ja ho hagués aconseguit tot en aquesta vida i ja sols esperés l’hora de la mort com a part de la seva llarga i profitosa vida.
Qui sap quants documents havia escrit, quants de poemes romàntics d’aquests que s’han de llegir a la vora del foc, quants contes, quantes històries havia escrit aquella olorosa màquina d’escriure.
El paraigua estava content i indignat alhora. L’havien tret d’allà, però el paper d’embolicar no estava a la seva altura. No era més que un troç de paper de colors llampants fet a la Xina, qui sap feia quant.
Per la seva banda la màquina d’escriure no se n'havia adonat de l’arribada del paraigua. Estava absorta recordant recordant la vegada que el seu primer propietari li havia escrit una carta d’amor a la seva al•lota. Una carta d’una tendresa esbromadora, on li proclamava amor etern i fidelitat absoluta.
Cada vegada que recordava aquella carta li venien ganes de plorar d’emoció.
A ella li agradaven aquelles històries d’amor romàntiques i impossibles, però sabia que ella ja no era una joveneta i que ja no seria capaç de viure’n cap. Però seguia somiant-hi.
El paraigua començà a sentir molts de renous, com a passes.
Era la padrina, aquella dona tan maternal i tan seva, que venia a cercar-lo per mostrar-li a la seva neta.
L’agafà d’una manera un poc estranya, com qui agafa un nin petit en braços. I el dugués fins a la cuina, on l’esperava tota la família amb la petita asseguda enmig en una espècie de cadira estranya.
El paraigua s’estava marejant. Tantes voltes havia fet que ja ni sabia on era. De cop començà a veure un poc de llum de fluorescent barat de cuina. De cop una mà el començà a grapejar. D’un costat a l’altre, d’amunt cap avall. Era la nina que obria l’embolcall frenèticament.
La nina quedà impressionada. El paraigua era preciós. Es posà a jugar amb ell. Li feia fer voltes, l’obria, el tancava i el tractava com si fos una pepa.
Fins que es va adormir, amb ell a les mans, al sofà de casa de la seva padrina.
La padrina, que havia estat tot el temps observant-los, el va anar a tapar amb una manta i s’emportà el paraigua a la paraigüera, on la màquina d’escriure començà a notar la seva presència.
Era una presència un poc singular. Era nova i diferent. Era inexperta, però amb una voluntat de ferro. També es creia superior a la resta, com si fos més bo només per ser qui era.
Si no era més que un paraigua qualsevol!
Tot i no ser més que un paraigua qualsevol li cridà l’atenció.
Com podia ser tan poc i creure’s tan perfecte?
Era diferent de tots els seus amos, que havien estat cultes i intel•ligents.
El paraigua notava que aquella màquina d’escriure pensava en ell, però no la volia destorbar. No volia molestar-la amb les seves impertinències de mascle alfa prepotent i arrogant. Volia que es fixàs en ell i que se n’enamoràs i viure una història d’amor sòrdida i estúpida al voltant de la mediterrània.
“Què faig? Intent comunicar-me amb ella? No puc! És massa impossible per jo”.
El pobre paraigua s’havia enamorat d’aquella vella màquina d’escriure. Pobre paraigua! Quina vida l’esperava! Essent la mascota d’una nineta, amb ànsies de poder i perdudament enamorat d’una màquina d’escriure atrotinada i sàvia.
Hauria de fer alguna cosa, algun canvi.
Els canvi poden ser artificials: provocats per l’activitat de les persones en el medi. Són en temps socials durant un curt interval de temps.
Segons la durada, els canvis poden ser graduals, és a dir, durant un llarg període de temps o ràpids, és a dir, curts, però molt grans. Hi ha canvis a escala global, com l’extinció dels dinosaures, n’hi ha d’íntims, com la caiguda d’un pètal de rosa.
El nostre paraigua en necessitava un de gran i potent.
El destí estava de part seva. La padrina va voler fer dissabte al despatx, on hi havia el paraigua i la màquina d’escriure.
Començà traient trastos de l’habitació, alguns eren per llençar, d’altres eren simplement per arreglar, o canviar de lloc.
Arribà el torn del paraigua i la paraigüera. El paraigua resava perquè l’acostassin a la
màquina d’escriure i així poder passar el temps observant-la i admirant-la.
La sort estava de part seva, així que el varen posar als peus de la taula on descansava la seva estimadíssima màquina d’escriure.
- Oh estimadíssima meva, si em volguéssiu escoltar, una cosa uns voldria jo contar, vos que sou bella i hermosa, ajuntau-vos amb jo i siau ma senyora
La màquina d’escriure se sentia abrumada per tanta passió. Ella que mai havia experimentat ser l’objecte de les passions d’algú!
Quina meravella, se sentia especial i viva, alhora que un poc humiliada ja que creia que no mereixia cap d’aquelles atencions, a part que ja no tenia l’edat ni el cos per aquell tipus de coses.
Una senyora com ella, interessada en un paraigües com aquell?
Tan prepotent, tan estúpid, tan jove, tan ingenu, tan mono.
Com era d’esperar, ella també s’enamorà d’ell.
Quina estranya parella! Ella una màquina descriure i ell un paraigua, on podrien fondre el seu amor?
El lloc de les trobades amoroses, va ser el vell forn de llenya, que només s’usava el dia de Nadal per fer el rostit i per Pasqua, que l’utilitzaven per coure les panades, els rubiols i els crespells que feien els infants.
Quan es trobaven, ell li deia coses boniques, belles, hermoses, però no tant com ella.
Ella li explicava les seves experiències, podia recitar-li troços de cartes d’amor d’altres persones, però cap era exactament el que ella volia dir-li, però de totes maneres, ella no trobava cap frase, cap paraula, per poder expressar aquella sensació. Com papallones a l’estómac.
Una nit com qualsevol altra, diferent, però a la vegada igual, feren una de les seves estranyes trobades.
Va ser magnífica: rigueren i, per primera vegada, ella li confessà els seus sentiments més íntims:
- T’estim
- Com que m’estimes?
- Si, t’estim
- I m’ho dius així, de cop?
- Sí, no ho puc fer?
- Sí, es clar, només que és un poc estrany.
- Encara m’enfadaré i no t’ho tornaré a dir!
- No, per favor reina del meu cor, diga-m’ho un altre pic.
- T’ESTIM!
Una nit fantàstica, la millor de totes. Però la sort, quina gran enemiga, els va jugar una mala passada.
S’adormiren a un raconet amagat del forn, amb la certesa de que el dia següent podrien tornar tranquil•lament al seu lloc i seguir somiant en aquelles nits fabuloses. Però ells, pobrets innocents, no sabien quin dia era.
Era, com no: El dia de Nadal, el vint-i-cinc de desembre!
El dia en que tota la família es reunia al voltant d’una taula a menjar sopa farcida i rostit d’aquell que no es pot menjar cada dia, tan sols els dies importants.
La padrina, mà innocent del destí cruel, anà a encendre el foc del forn.
“Comença a fer calor” pensà la màquina d’escriure, però no es preocupà gaire, tenia el paraigua devora dormint feliçment, així que es tornà a dormir.
La mort els arribà a un moment dolç de la vida, al voltant d’una data assenyalada, deixaren el món. Moriren l’un en braços de l’altra, dormint plàcidament,
Calcinats, massa feliços per saber reaccionar.
La neta, en descobrir que el paraigües, que ja estava una mica atrotinat dels cops i les hòsties que havia rebut, havia acabat fos al forn juntament amb la màquina d’escriure amb la qual era tan divertit jugar a fer d’oficinista, va tenir un disgust molt gros.
Però no li durà molt. Els reis li van dur una preciosa bicicleta vermella, amb un casc negre brillant i molt resistent.
Amb aquest conte tan especial, fa molt de temps que l'escric i ha sofert molts canvis, vull tornar al meu blog, l'enyorava!!
Feliç Sant Jordi!!
Quina emoció!!
Ara vos deix el meu conte, esper que vos agradi!
Un dia, el paraigua sortí del seu amagatall, de pols i misèries, del magatzem de la botiga del barri. Estava molt orgullós, ell, que era el més preciós de tots amb el seu estampat de flors de colors i puntets ataronjats. Per fi s’havien dignat a treure’l d’aquell indret on quasi no es podia respirar, arrambat a trenta paraigües de menys qualitat que ell.
Era vera que era molt bonic, però no tant com per creure’s el gall del galliner.
El va comprar una dona major, devia tenir uns seixanta-cinc anys, era molt maternal i molt seva, una dona corrent.
La seva neta tenia al cap un paraigua que havia vist al mostrador d’una botiga. La padrina, animada, va fer tot el poble cercant un paraigua com aquell o més bonic.
A la fi el va trobar. No era tan bell com l’altre, però a la seva neta li encantaria, n’estava segura.
En arribar a casa el deixà embolicat damunt l’escriptori, prop de la màquina d’escriure.
Ell no podia veure res, però sentia les olors i les veus; percebia les coses. Sentia l’olor de l’ensaïmada del forn del costat, l’olor de la tinta de la màquina d’escriure, l’olor de paper vell dels llibres de la llibreria, l’olor de la fusta de principis del segle anterior, l’olor del suavitzant de la rentadora i totes les olors que hi ha en una casa normal.
De cop començà a percebre una olor més forta que les altres. Era l’olor d’una vella màquina d’escriure, atrotinada i intel•ligent.
No era com la resta de paraigües que havia conegut al llarg de la seva llarga vida, de quasi dos mesos, des de que havia sortit d’aquella fàbrica del Vietnam.
La màquina pareixia feliç i pacient, com si ja ho hagués aconseguit tot en aquesta vida i ja sols esperés l’hora de la mort com a part de la seva llarga i profitosa vida.
Qui sap quants documents havia escrit, quants de poemes romàntics d’aquests que s’han de llegir a la vora del foc, quants contes, quantes històries havia escrit aquella olorosa màquina d’escriure.
El paraigua estava content i indignat alhora. L’havien tret d’allà, però el paper d’embolicar no estava a la seva altura. No era més que un troç de paper de colors llampants fet a la Xina, qui sap feia quant.
Per la seva banda la màquina d’escriure no se n'havia adonat de l’arribada del paraigua. Estava absorta recordant recordant la vegada que el seu primer propietari li havia escrit una carta d’amor a la seva al•lota. Una carta d’una tendresa esbromadora, on li proclamava amor etern i fidelitat absoluta.
Cada vegada que recordava aquella carta li venien ganes de plorar d’emoció.
A ella li agradaven aquelles històries d’amor romàntiques i impossibles, però sabia que ella ja no era una joveneta i que ja no seria capaç de viure’n cap. Però seguia somiant-hi.
El paraigua començà a sentir molts de renous, com a passes.
Era la padrina, aquella dona tan maternal i tan seva, que venia a cercar-lo per mostrar-li a la seva neta.
L’agafà d’una manera un poc estranya, com qui agafa un nin petit en braços. I el dugués fins a la cuina, on l’esperava tota la família amb la petita asseguda enmig en una espècie de cadira estranya.
El paraigua s’estava marejant. Tantes voltes havia fet que ja ni sabia on era. De cop començà a veure un poc de llum de fluorescent barat de cuina. De cop una mà el començà a grapejar. D’un costat a l’altre, d’amunt cap avall. Era la nina que obria l’embolcall frenèticament.
La nina quedà impressionada. El paraigua era preciós. Es posà a jugar amb ell. Li feia fer voltes, l’obria, el tancava i el tractava com si fos una pepa.
Fins que es va adormir, amb ell a les mans, al sofà de casa de la seva padrina.
La padrina, que havia estat tot el temps observant-los, el va anar a tapar amb una manta i s’emportà el paraigua a la paraigüera, on la màquina d’escriure començà a notar la seva presència.
Era una presència un poc singular. Era nova i diferent. Era inexperta, però amb una voluntat de ferro. També es creia superior a la resta, com si fos més bo només per ser qui era.
Si no era més que un paraigua qualsevol!
Tot i no ser més que un paraigua qualsevol li cridà l’atenció.
Com podia ser tan poc i creure’s tan perfecte?
Era diferent de tots els seus amos, que havien estat cultes i intel•ligents.
El paraigua notava que aquella màquina d’escriure pensava en ell, però no la volia destorbar. No volia molestar-la amb les seves impertinències de mascle alfa prepotent i arrogant. Volia que es fixàs en ell i que se n’enamoràs i viure una història d’amor sòrdida i estúpida al voltant de la mediterrània.
“Què faig? Intent comunicar-me amb ella? No puc! És massa impossible per jo”.
El pobre paraigua s’havia enamorat d’aquella vella màquina d’escriure. Pobre paraigua! Quina vida l’esperava! Essent la mascota d’una nineta, amb ànsies de poder i perdudament enamorat d’una màquina d’escriure atrotinada i sàvia.
Hauria de fer alguna cosa, algun canvi.
Els canvi poden ser artificials: provocats per l’activitat de les persones en el medi. Són en temps socials durant un curt interval de temps.
Segons la durada, els canvis poden ser graduals, és a dir, durant un llarg període de temps o ràpids, és a dir, curts, però molt grans. Hi ha canvis a escala global, com l’extinció dels dinosaures, n’hi ha d’íntims, com la caiguda d’un pètal de rosa.
El nostre paraigua en necessitava un de gran i potent.
El destí estava de part seva. La padrina va voler fer dissabte al despatx, on hi havia el paraigua i la màquina d’escriure.
Començà traient trastos de l’habitació, alguns eren per llençar, d’altres eren simplement per arreglar, o canviar de lloc.
Arribà el torn del paraigua i la paraigüera. El paraigua resava perquè l’acostassin a la
màquina d’escriure i així poder passar el temps observant-la i admirant-la.
La sort estava de part seva, així que el varen posar als peus de la taula on descansava la seva estimadíssima màquina d’escriure.
- Oh estimadíssima meva, si em volguéssiu escoltar, una cosa uns voldria jo contar, vos que sou bella i hermosa, ajuntau-vos amb jo i siau ma senyora
La màquina d’escriure se sentia abrumada per tanta passió. Ella que mai havia experimentat ser l’objecte de les passions d’algú!
Quina meravella, se sentia especial i viva, alhora que un poc humiliada ja que creia que no mereixia cap d’aquelles atencions, a part que ja no tenia l’edat ni el cos per aquell tipus de coses.
Una senyora com ella, interessada en un paraigües com aquell?
Tan prepotent, tan estúpid, tan jove, tan ingenu, tan mono.
Com era d’esperar, ella també s’enamorà d’ell.
Quina estranya parella! Ella una màquina descriure i ell un paraigua, on podrien fondre el seu amor?
El lloc de les trobades amoroses, va ser el vell forn de llenya, que només s’usava el dia de Nadal per fer el rostit i per Pasqua, que l’utilitzaven per coure les panades, els rubiols i els crespells que feien els infants.
Quan es trobaven, ell li deia coses boniques, belles, hermoses, però no tant com ella.
Ella li explicava les seves experiències, podia recitar-li troços de cartes d’amor d’altres persones, però cap era exactament el que ella volia dir-li, però de totes maneres, ella no trobava cap frase, cap paraula, per poder expressar aquella sensació. Com papallones a l’estómac.
Una nit com qualsevol altra, diferent, però a la vegada igual, feren una de les seves estranyes trobades.
Va ser magnífica: rigueren i, per primera vegada, ella li confessà els seus sentiments més íntims:
- T’estim
- Com que m’estimes?
- Si, t’estim
- I m’ho dius així, de cop?
- Sí, no ho puc fer?
- Sí, es clar, només que és un poc estrany.
- Encara m’enfadaré i no t’ho tornaré a dir!
- No, per favor reina del meu cor, diga-m’ho un altre pic.
- T’ESTIM!
Una nit fantàstica, la millor de totes. Però la sort, quina gran enemiga, els va jugar una mala passada.
S’adormiren a un raconet amagat del forn, amb la certesa de que el dia següent podrien tornar tranquil•lament al seu lloc i seguir somiant en aquelles nits fabuloses. Però ells, pobrets innocents, no sabien quin dia era.
Era, com no: El dia de Nadal, el vint-i-cinc de desembre!
El dia en que tota la família es reunia al voltant d’una taula a menjar sopa farcida i rostit d’aquell que no es pot menjar cada dia, tan sols els dies importants.
La padrina, mà innocent del destí cruel, anà a encendre el foc del forn.
“Comença a fer calor” pensà la màquina d’escriure, però no es preocupà gaire, tenia el paraigua devora dormint feliçment, així que es tornà a dormir.
La mort els arribà a un moment dolç de la vida, al voltant d’una data assenyalada, deixaren el món. Moriren l’un en braços de l’altra, dormint plàcidament,
Calcinats, massa feliços per saber reaccionar.
La neta, en descobrir que el paraigües, que ja estava una mica atrotinat dels cops i les hòsties que havia rebut, havia acabat fos al forn juntament amb la màquina d’escriure amb la qual era tan divertit jugar a fer d’oficinista, va tenir un disgust molt gros.
Però no li durà molt. Els reis li van dur una preciosa bicicleta vermella, amb un casc negre brillant i molt resistent.
Amb aquest conte tan especial, fa molt de temps que l'escric i ha sofert molts canvis, vull tornar al meu blog, l'enyorava!!
Feliç Sant Jordi!!
11.4.10
el darrer post
Vos ho jur lectors d'aquest blog, és el darrer pic que xerr d'ell.
El tio del que quasi sempre he xerrat. És ELL!
Aquest blog m'ha ajudat a ordenar el que sentia per ell, però el que realment m'ha ajudat ha estat xerrar amb un amic. Diagnòstic: estic enamorada d'ell.
No crec que sigui amor, és simplement una passió boja, però algun sentiment hi ha.
Ido això, estimats lectors, el que passi a partir d'ara amb aquest al·lot només ens importa a ell i a jo!
Així que si mai som res, que esper seriosament que si, no ho sabreu, o si!
Em despedesc una temporada del blog, podria durar 2 dies, 2 setmanes o 2 mesos, no ho sé.
Però ara ja tenc les coses més clares i no tenc ganes d'escriure més contes, ja que per escriure'ls he d'estar trista, i ara que ve el bon temps no m'agradaria gens!!
Ha estat poc menys d'un any, però ha estat molt intens.
He conegut persones que me pensava que no coneixeria, he fet coses que em pensava que mai faria (com quedar amb algú que he conegutper internet) o obrir la meva vida privada al gran públic!
Esper tornar aviat!!!
El tio del que quasi sempre he xerrat. És ELL!
Aquest blog m'ha ajudat a ordenar el que sentia per ell, però el que realment m'ha ajudat ha estat xerrar amb un amic. Diagnòstic: estic enamorada d'ell.
No crec que sigui amor, és simplement una passió boja, però algun sentiment hi ha.
Ido això, estimats lectors, el que passi a partir d'ara amb aquest al·lot només ens importa a ell i a jo!
Així que si mai som res, que esper seriosament que si, no ho sabreu, o si!
Em despedesc una temporada del blog, podria durar 2 dies, 2 setmanes o 2 mesos, no ho sé.
Però ara ja tenc les coses més clares i no tenc ganes d'escriure més contes, ja que per escriure'ls he d'estar trista, i ara que ve el bon temps no m'agradaria gens!!
Ha estat poc menys d'un any, però ha estat molt intens.
He conegut persones que me pensava que no coneixeria, he fet coses que em pensava que mai faria (com quedar amb algú que he conegutper internet) o obrir la meva vida privada al gran públic!
Esper tornar aviat!!!
presentació i autodefena (més o menys)
Estic cansada que em jutgin.
Cansada de la gent que es creu déu i que va pel món jutjant i criticant el que fan els altres sense Raó aparent.
Cansada que em jutgin per no estar en els cànons de bellesa actuals, PUC DIR-HO, ESTIC GRASSA. I això només em causa problemes alguns dies...
Cansada que em diguin coses per ser independentista, feminista i d'esquerres.
Cansada que la gent em miri estrany per dur rastes i parèixer una terrorista.
Cansada que la gent es fiqui amb les meves relacions "sexuals".
Cansada que l gent em digui amb qui m'he d'embolicar o amb qui he de deixar de fer-ho.
Cansada que s'enriguin de jo per haver-me embolicat amb un, com si passàs res dolent!
Cansada de massa coses que mai canviaré.
Cansada de la gent que es creu déu i que va pel món jutjant i criticant el que fan els altres sense Raó aparent.
Cansada que em jutgin per no estar en els cànons de bellesa actuals, PUC DIR-HO, ESTIC GRASSA. I això només em causa problemes alguns dies...
Cansada que em diguin coses per ser independentista, feminista i d'esquerres.
Cansada que la gent em miri estrany per dur rastes i parèixer una terrorista.
Cansada que la gent es fiqui amb les meves relacions "sexuals".
Cansada que l gent em digui amb qui m'he d'embolicar o amb qui he de deixar de fer-ho.
Cansada que s'enriguin de jo per haver-me embolicat amb un, com si passàs res dolent!
Cansada de massa coses que mai canviaré.
29.3.10
Jo ho sabia, coneixia els seus sentiments, però no els volia acceptar.
Era més fàcil creure que ell només em feia molt de cas, per què érem amics. Però en el fons del meu cor jo sabia que li agradava, però si ho acceptava no podria dir que les meves relacions amb el sexe oposat no eren possibles per culpa meva.
I jo això no ho volia admetre. Jo volia seguir creient que no tenia parella per la meva fredor, pel meu no saber estar i comportar. A mi ja m'anava bé, no tenia inconvenients, m'agradava estar sola en el fons. Encara que això em causàs tristors i malestars.
Però no estava preparada per agradar a algú. La meva experiència en aquests temes és quasi nul·la. No estava, ni estic de moment preparada per respondre raonablement al que em va dir ell. Vaig sortir del pas amb una mala frase d'una cançó pitjor.
La majoria de gent no sap que respondre davant d'un: m'agrades (a les pel·lícules això en causa la trama a moltes) i jo no havia de ser menys.
Era més fàcil creure que ell només em feia molt de cas, per què érem amics. Però en el fons del meu cor jo sabia que li agradava, però si ho acceptava no podria dir que les meves relacions amb el sexe oposat no eren possibles per culpa meva.
I jo això no ho volia admetre. Jo volia seguir creient que no tenia parella per la meva fredor, pel meu no saber estar i comportar. A mi ja m'anava bé, no tenia inconvenients, m'agradava estar sola en el fons. Encara que això em causàs tristors i malestars.
Però no estava preparada per agradar a algú. La meva experiència en aquests temes és quasi nul·la. No estava, ni estic de moment preparada per respondre raonablement al que em va dir ell. Vaig sortir del pas amb una mala frase d'una cançó pitjor.
La majoria de gent no sap que respondre davant d'un: m'agrades (a les pel·lícules això en causa la trama a moltes) i jo no havia de ser menys.
19.3.10
Una estranya amargura em recorre tot el cos.
No l'entenc, no m'agrada, no la vull, però hi és!
L'odii. Fa que no pugui ser feliç, que pensi en el que no hauria de pensar, en el que fa temps que hauria d'haver oblidat, en el que hauria de deixar de fer i en totes aquelles coses fastigoses que odii amb tota la meva ànima.
però hi és.
És com un monstre que em devora les entranyes i que em fa ser dolenta i fastigosa i estúpida.
Però forma part de jo.
No l'entenc, no m'agrada, no la vull, però hi és!
L'odii. Fa que no pugui ser feliç, que pensi en el que no hauria de pensar, en el que fa temps que hauria d'haver oblidat, en el que hauria de deixar de fer i en totes aquelles coses fastigoses que odii amb tota la meva ànima.
però hi és.
És com un monstre que em devora les entranyes i que em fa ser dolenta i fastigosa i estúpida.
Però forma part de jo.
16.3.10
Estic fent teràpia.
No vaig a cap psicòleg, crec que si hi anàs les meves sospites de totes les meves malalties mentals ja tendrien per on agafar-se i preferesc seguir on estic.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.
13.3.10
complicacions innecessaries
M'estic plantejant una opció.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.
12.3.10
poemes, poeta,
INCOMPRENSIÓ
-¿Qui ets?-Ningú.
-¿Què noms?
-Maria.
-¿D'on véns?
-Del buit
-¿On vas?
-Cap al tramvia perdut
que hi ha dins els teus ulls.
-No et comprenc.
-Quan arribis al final
jo deixaré d'esser fantasma
i tu seràs savi.
DIÀLEG DELS MORTS
Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són
d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems d'un mateix rostre.
Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...
Andreu Vidal. (Palma 1959-1998)
6.3.10
Avui me sent poderosa, després d'un vespre de sentir-me petita, menys preuada, petita ara me sent bé. Som com un fènix que reneix de les seves cendres i reneix de cada vegada amb més força. Tot i que de cada vegada l'òstia és més grosssa...
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
25.2.10
Canvi d'estratègia II
Fa un temps enllà vaig fer una entrada en que parlava d'un canvi d'estratègia.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.
Som qui som i som com som.
No hi ha més.
Som jo i m'encanta.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.
Som qui som i som com som.
No hi ha més.
Som jo i m'encanta.
24.2.10
Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.
18.2.10
-Mai t'has fet un mal tan petit i tan dolorós com el de una punxada d'agulla?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?
16.2.10
Algú m'ha dit que les històries d'amor, les que acaben bé no valen res a les llibreries.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.
Una història d'estiu
M'agradava contar-li les pigues de l'esquena amb les meves petites mans blanques. Sentir com s'estremia quant li tocava aquella piga de devora l'aixella. Sentir la calentor del seu cos vora el meu, despullats en el seu llit, o qui sap, el meu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.
8.2.10
un conte.
Per un moment sentia la sensació impetuosa d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.
27.1.10
Canvi d'estratègia.
Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà
21.1.10
Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)