Avui me sent poderosa, després d'un vespre de sentir-me petita, menys preuada, petita ara me sent bé. Som com un fènix que reneix de les seves cendres i reneix de cada vegada amb més força. Tot i que de cada vegada l'òstia és més grosssa...
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
6.3.10
25.2.10
Canvi d'estratègia II
Fa un temps enllà vaig fer una entrada en que parlava d'un canvi d'estratègia.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.
Som qui som i som com som.
No hi ha més.
Som jo i m'encanta.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.
Som qui som i som com som.
No hi ha més.
Som jo i m'encanta.
24.2.10
Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.
18.2.10
-Mai t'has fet un mal tan petit i tan dolorós com el de una punxada d'agulla?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?
16.2.10
Algú m'ha dit que les històries d'amor, les que acaben bé no valen res a les llibreries.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.
Una història d'estiu
M'agradava contar-li les pigues de l'esquena amb les meves petites mans blanques. Sentir com s'estremia quant li tocava aquella piga de devora l'aixella. Sentir la calentor del seu cos vora el meu, despullats en el seu llit, o qui sap, el meu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.
8.2.10
un conte.
Per un moment sentia la sensació impetuosa d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.
27.1.10
Canvi d'estratègia.
Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà
21.1.10
Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.
6.1.10
Tenc ganes de fer una entrada treballada i molt llarga.
Ho tenc tot per fer-ho, menys el més important: necessit un tema del qual parlar.
Podria parlar de milers de temes, els temes universals o qualsevol estupidesa que em passi pel cap, però això darrer ho faig normalment i per tant no val.
Crec que després d'escriure durant un parell de dies coses seguides crec que hauria de deixar estar això i totes les tecnologies en general i descansar una temporada lluny de tot i llegir, llegir tot el caramull de llibres que tenc damunt el comodí i que estan allà, però no tenc temps de llegir-los.
Entre aquests hi ha la odissea, la tercera part de la trilogia de millenium (que vaig deixar a la meitat fa una temporada) un parell de llibres de n'Asimov, el monestir proscrit, el joc de l'àngel (ho reconec, em fa una porada llegir en Carlos Ruíz Zafon, però quant començ no puc aturar de llegir) Frankenstein, Dràcula (després de tota aquesta invasió de vampirs moderns i estúpids tenc ganes de llegir sobre vampirs de veres) també hauria de llegir tots els llibres no-si-obligatoris de filosofia i hauria d'estudiar i tal...
però me fa una peresa... crec que és la peresa normal de tot estudiant...
però bé... és el que som i ara mateix no ho canviaria per res del món...
el dormir a classe, ballar, botar, copiar al veinat, fer campana perquè el professor no ha vengut... no m'agrada estudiar, però la meva vida d'estudiant no la canviaria per res del món.
p.d: al final ni currada ni molt llarg... que hi farem?
Ho tenc tot per fer-ho, menys el més important: necessit un tema del qual parlar.
Podria parlar de milers de temes, els temes universals o qualsevol estupidesa que em passi pel cap, però això darrer ho faig normalment i per tant no val.
Crec que després d'escriure durant un parell de dies coses seguides crec que hauria de deixar estar això i totes les tecnologies en general i descansar una temporada lluny de tot i llegir, llegir tot el caramull de llibres que tenc damunt el comodí i que estan allà, però no tenc temps de llegir-los.
Entre aquests hi ha la odissea, la tercera part de la trilogia de millenium (que vaig deixar a la meitat fa una temporada) un parell de llibres de n'Asimov, el monestir proscrit, el joc de l'àngel (ho reconec, em fa una porada llegir en Carlos Ruíz Zafon, però quant començ no puc aturar de llegir) Frankenstein, Dràcula (després de tota aquesta invasió de vampirs moderns i estúpids tenc ganes de llegir sobre vampirs de veres) també hauria de llegir tots els llibres no-si-obligatoris de filosofia i hauria d'estudiar i tal...
però me fa una peresa... crec que és la peresa normal de tot estudiant...
però bé... és el que som i ara mateix no ho canviaria per res del món...
el dormir a classe, ballar, botar, copiar al veinat, fer campana perquè el professor no ha vengut... no m'agrada estudiar, però la meva vida d'estudiant no la canviaria per res del món.
p.d: al final ni currada ni molt llarg... que hi farem?
1.1.10
odi
Ara mateix només sent odi.
Odi cap a la meva persona. Odi per el meu propi cos, abonyegat, ple de defectes, pelut i pelat, greixós, ple de rascades i ple de malformacions, fastigós.
Odi cap a la meva personalitat, estúpida, indefensa, horrenda, espantosa, horripilant, imbècil, tonta.
Odi cap a la meva veu, histèrica, subnormal, odiosa.
Odi cap a tot el que em pertany i tot el que fa referència a jo.
Odi cap a tot el que crec i tot el que he cregut.
Odi cap a jo mateixa en general i el meu propi cos en concret.
A prendre pes cul!
Odi cap a la meva persona. Odi per el meu propi cos, abonyegat, ple de defectes, pelut i pelat, greixós, ple de rascades i ple de malformacions, fastigós.
Odi cap a la meva personalitat, estúpida, indefensa, horrenda, espantosa, horripilant, imbècil, tonta.
Odi cap a la meva veu, histèrica, subnormal, odiosa.
Odi cap a tot el que em pertany i tot el que fa referència a jo.
Odi cap a tot el que crec i tot el que he cregut.
Odi cap a jo mateixa en general i el meu propi cos en concret.
ODI!
A prendre pes cul!
28.12.09
un brindis per les nostres vides
- Un brindis! - Per què? - Per la vida - Quina vida? - La teva, la meva, la nostra i la de tots aquells que no tenen res a fer!
Brindaren, rigueren i estigueren bé, fins que ell se li acostà massa i la va intentar besar. Ella va llevar la seva boca abans que els seus llavis es tocassin.
- Me pensava... - T'ho penaves, rei. Jo mai podria fer res amb tu, ets el meu millor amic. - Però... - Adéu. - No, tornam a començar, per favor. - Com? - Hola, som jo, com estàs? -...
- No vols fer-ho així? - No - Ido com? - Vull que tornem a ser simplement amics - Però saps el que sent. - I tu saps que estic enamorada de'n Pau Alabajos. - Osigui que t'és igual? - En principi si, si te basta ser amics per jo encantada. - Res més? - Res més, la meva darrera oferta.
Les copes tornarem a sonar, clic, una foto amb la nova càmera d'ell.
- te puc demanar un favor d'amic?- Depèn.- per favor, per favor, sigues més que una amiga, saps que et faré d'allò més feliç.- Però no pot ser, som incapaç d'estimar una persona de veres.- Però... - Saps que no sé estimar, saps que em costa moltíssim dir tot el que sent i saps perfectament que quant estic amb algú sempre acab plorant perquè no em sent bé. Vols això? Vols estar preocupat per jo molt de temps? Eh!?- No és això, però amb jo series feliç mos estimaríem i seríem feliços... - No, de veres, és impossible, estic destinada a ser una solitària i a morir-me tota sola sense haver conegut l'amor, envoltada de gent que m'estima, però no de la manera que vull que m'estimin... - I qui t'ho diu que jo no t'estimaré? - M'estimaràs més que cap altre, però no així com vull.
La mirà amb cara de no saber que dir-li i de pena i de ganes de dir-li moltes coses, però no poder. I ella se n'anà, se n'anà per no tornar.
26.12.09
enguany
Avui dia 26 de desembre és el dia que he decidit que faré balanç d'aquest exitòs 2009.
L'any va començar ja de per si diferent.
Va començar amb preocupació per una amiga. Però va durar poc, després de descobrir que l'amic i ella no havien fet res i d'enviar-la a dormir perquè anava super gata va començar molt bé l'any.
Una mica trist com tots els principis. L'aniversari trist, com tots. L'altre aniversari no tant com els altres.
Els mesos passaven i tot anava bé. Però ai no merda, un dia vaig recaure. Però els amics hi són per alguna cosa i no sé ben bé com en vaig sortir.
El gran viatge d'estudis i l'esbreonament pertinent per haver estat esquiant. Mai havia begut tants cafès com al viatge...
Dia 1 de març va ser el primer pic que el vaig veure, a un concert d'oprimits i anegats, telefonant a l'estranger...
Els mesos anaven passant i sincerament tot estava molt bé.
La primera sortida de festa fora poble. Jo tenc sa mateixa jaqueta que tu! I pensar que ara duen uns quants mesos junts.
L'acampa llengua, que va ser absolutament genial, tot i que amb alguns moments de solitud. Descobrí que no sé muntar tendes de campanya...
L'acampada a casa d'una amiga. Vaig jurar que mai més tornaria a beure alcohol... la sensació de despertar-se i no recordar-se de res i veure el teu voltant ple de vomitat no és molt agradable...
Els quintos. INFORMACIÓ ADDICIONAL
El meu primer concert amb l'orquestra. Els horribles nirvis i aquella sensació a l'estomac de buidor, la sensació de tocar el tros difícil bé i sentir els aplaudiments del públic.
Els finals de cursos de música, com odii tots els finals de cursos.
El sopar de fi de curs amb la meva classe i la festa que pertoca!
La festa de Sant Joan, on vaig convidar a dormir 15 persones a dormir a casa...
El rock'n'pina. Sense dubtar-ho la millor festa de tot Mallorca, com diuen ells, som pocs però bons!
Les festes a Binissalem. Jo mai mai... L'endemà no recordava el que havia fet... Tot el campament em va veure en bragues...
Totes les berbenes dels pobles com més enfora millor... mai en ma vida havia fet tants quilòmetres en tren i bus.
Els berenars del diumenge dematí al mateix bar de l'estació de tren, sempre del mateix croissant amb formatge.
Conèixer noves persones i riure molt amb elles.
Cada dematí a nedar a un lloc diferent de la costa mallorquina, tirar-mos per tots els penya segats cridant com gallines i descobrir els pobles en bicicleta.
Engatar-mos a ses roques mirant les estrelles i tirar "petardos"
Avorrir-mos al poble dels meus padrins i anar al del costat.
Anar a milers de concerts dels grups que tant m'agraden.
Quin estiu, però va acabar. Va acabar extra oficialment dia 29 d'agost, per alguns un dia més. per jo no.
Les següents festes no van ser el mateix...
L'esperat i al mateix temps odiat principi de curs, amb la por al cos de no poder fer totes les assignatures que havia triat a 1r. Però, un cop més, el destí em va ser amic i vaig poder fer francès i llatí i grec i història ^.^
El retrobament amb tots els meus amics.
Les absolutament genials classes.
El pic que una amiga i jo vàrem fer campana de classe i a les cinc les nostres mares ja sabien que havíem partit.
Els concerts d'en Pau Alabajos i de'n Cesk Freixas amb l'actuació especial d'algunes persones.
El continuu mal de queixal i el no adonar-me del que passa al món.
Els dissabtes de billar i el senyor que sempre ens mira estrany...
Totes les noves amistats que he fet i totes les que he recuperat i que pensava que mai més no recuperaria.
Les inoportunes corregudes per agafar tren/bus, ARRIBAM TART!, els sopars al burguer king.
Anar a córrer quasi cada horabaixa amb una amiga per aprovar Educació Física.
Les discussions estúpides, però entretingudes.
- és lo mateix s'aigo amb gas que sa tònica?
El meu pírcing, les camisetes fetes a mà, l'aprendre a cosir.
La meva primera assemblea al SEPC.
Tots els cartells que he penjat i tots els que m'han despenjat.
El "fer país" els divendres i dissabtes a vespres.
L'estudi a consciència de la geografia de Mallorca.
Els milers de canvis de look que he fet i m'han fet.
Els tints dels cabells, les rastes, les extensions... la meva no.vocació de perruquera.
Els assajos a la mala hora de música.
Els meus ventalls gais i totes les banderes.
Totes les pel·lícules que he vist i tots els llibres que he llegit.
Les meves exitoses classes de música. L'aprendre a tocar l' harmònica...
Tots els concerts que he fet amb l'harmònica i tots els que he fet seriosament.
Eivissa el no poder transportar els instruments grans... i haver-ne de demanar...
Tocar a llocs on no ho hagués dit mai que tocaria i sorprendre'm a jo mateixa que valc més com a músic del que em pensava, tot i que encara necessit( i molt!) millorar.
Les festes a Algaida congelant-me el cul.
Concursos de literatura guanyats i perduts, curts no reproduits, concursos no presentats i concursos presentats esperant resposta.
Els enterraments d'un troç de paper i les visites pertinents a visitar-lo.
Jugar a cartes.
Aprendre a jugar i jugar a futbol, la camiseta: evita sa ressaca, no aturis de beure!
Tots els acudits dolents que m'han/he contat.
No puc resumir aquest any 2009, és impossible, però en tenc bons records que dubt que oblidi (exceptuant aquells que directament no hi són...)
Han estat mils i milers de coses que he viscut enguany, esperem que l'any qui ve sigui millor.
Quin popurrí de records!
Però quin popurrí més guapo!
p.d: avui una foto del meu ull: per què? no ho sé, supòs que és el que ha vist tot el que m'ha passat aquest absolut any 2009
23.12.09
Hi ha poques coses que odii en aquest planeta. Una són els dentistes, l'altra és el Nadal i aquestes festes.
Els primers els odii perquè no m'agrada que em toquin la boca i em fiquin aparells estranys dins la boca, tampoc m'agrada quedar-me sense respirar perquè tenen un aparell de ferro dins la teva boca. Odii també l'olor que fan i el regust de medicament que et deixen dins la boca quant acaben de fer la seva feina.
Desgraciadament són necessaris.
L'altra cosa que més odii en aquest planeta són les festes de Nadal. Me pareixen tan estúpides i superficials que fan oi i tot.
Odii haver de semblar estar contentíssima quant realment tenc ganes d'enviar a tothom a porgar i anar a fer altres coses que estar amb la família, els estim, però és una merda tota la festa que hi ha.
Odii el cap d'any, és un vespre més! Només un vespre! Però has d'anar a la plaça del teu poble i menjar-te el raïm i si no te l'acabes no sé que i si no tel menges quant toca no sé quants... i haver de dur un mini vestit o una mini falda i una camiseta màniga curta i uns tacons de pam i mig i morir.se de fred, però com que ets una dona no pots anar un poc més tapadeta.
Odii que l'únic que importi al món sigui el consumisme exagerat que hi ha per tot.
-Ja saps que t'han de dur els reis reina?
-No ho sé encara.
-I que has escrit sa carta?
-No, encara no, es carter reial no ve fins diumenge, encara tenc temps.
-Però després se t'oblidarà
-No passeu pena
-I que encara no saps qui són els reis?
-Si que ho sé, però sempre cau qualque cosa a ca nostra.
-Encara?
-Si...
-I no sou molt grans ses nines i tu?
-Noo! Sa petita té 11 anys i s'altre 14... però enguany vendrà sa cosina
-Sa filla den Tomeu?
-Si
-I com està sa dona? Ja ha tengut es nin?
-Si, tenc pressa. Adéu, bones festes i bon Nadal.
Els primers els odii perquè no m'agrada que em toquin la boca i em fiquin aparells estranys dins la boca, tampoc m'agrada quedar-me sense respirar perquè tenen un aparell de ferro dins la teva boca. Odii també l'olor que fan i el regust de medicament que et deixen dins la boca quant acaben de fer la seva feina.
Desgraciadament són necessaris.
L'altra cosa que més odii en aquest planeta són les festes de Nadal. Me pareixen tan estúpides i superficials que fan oi i tot.
Odii haver de semblar estar contentíssima quant realment tenc ganes d'enviar a tothom a porgar i anar a fer altres coses que estar amb la família, els estim, però és una merda tota la festa que hi ha.
Odii el cap d'any, és un vespre més! Només un vespre! Però has d'anar a la plaça del teu poble i menjar-te el raïm i si no te l'acabes no sé que i si no tel menges quant toca no sé quants... i haver de dur un mini vestit o una mini falda i una camiseta màniga curta i uns tacons de pam i mig i morir.se de fred, però com que ets una dona no pots anar un poc més tapadeta.
Odii que l'únic que importi al món sigui el consumisme exagerat que hi ha per tot.
-Ja saps que t'han de dur els reis reina?
-No ho sé encara.
-I que has escrit sa carta?
-No, encara no, es carter reial no ve fins diumenge, encara tenc temps.
-Però després se t'oblidarà
-No passeu pena
-I que encara no saps qui són els reis?
-Si que ho sé, però sempre cau qualque cosa a ca nostra.
-Encara?
-Si...
-I no sou molt grans ses nines i tu?
-Noo! Sa petita té 11 anys i s'altre 14... però enguany vendrà sa cosina
-Sa filla den Tomeu?
-Si
-I com està sa dona? Ja ha tengut es nin?
-Si, tenc pressa. Adéu, bones festes i bon Nadal.
22.12.09
Manifest del 31 desembre
Potser mai com ara mateix no ha estat tan necessari repetir fort i clar, amb molta caparrudesa, que el 31 de desembre de 1229 és la data que marca l’origen de la Mallorca actual, de la nostra llengua i cultura catalanes. I, com tantes vegades, cal tornar a fer saber a qui alena que aquesta és una data que ha estat recordada pels nostres avantpassats, que l’han rememorada cada any amb la Festa de l’Estendard, que és la commemoració civil més antiga d’Europa.
Cal incidir una vegada més, a risc de cansar-vos, que el 31 de desembre, per la significança que ha tingut durant el transcurs dels segles i per l’impacte que ha deixat en la memòria de tantes generacions de mallorquines i mallorquins, és l’autèntica Diada de Mallorca, no el 12 de setembre. Nosaltres tenim el costum de celebrar les feines quan s’han acabat. Una casa ho és quan es posa la darrera teula damunt la sotilada, no quan se n’inicia la fonamentació.
Cal exigir justícia i equitat per als nostres drets lingüístics a tothora, i denunciar quan a la sanitat pública es nega el dret dels pacients a ser atesos en la llengua pròpia. També s’ha de denunciar qualsevol atac contra els drets lingüístics per part de la policia i la guàrdia civil. No s’ha de transigir mai davant cap acte de discriminació, cal denunciar-lo, orejar-lo a bastament, a mem si arraconam la injustícia d’una vegada i per sempre més.
Ara s’ha de demanar als poders públics, amb prou energia, que impulsin mesures en favor del català fins a culminar el procés de normalització lingüística, clamar que es garanteixin els drets lingüístics dels ciutadans i que es facin complir les normatives aprovades per ells mateixos: la Llei de normalització lingüística, el Decret de mínims —que obliga a impartir un mínim del 50% en català—, el Decret 100 —que obliga que els càrrecs públics facin servir el català en l’exercici de les seves funcions— i la Llei de comerç —que obliga a respectar els drets lingüístics dels clients catalanoparlants.
És ben hora també d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast, de fer un esforç fins al límit mateix de les nostres possibilitats, per ajudar els nouvinguts a integrar-se. Cal que les institucions públiques prenguin mesures dirigides a garantir la plena integració lingüística, cultural i social dels nous mallorquins i l’arrelament a la nostra terra, sempre des del respecte a la diversitat cultural, però no cedint ni un mil•límetre de dignitat ni d’autoestima.
Cal posar peu fiter una vegada més en el fet que l’Estat maltracta fiscalment les Illes Balears, que l’Estat ens fa víctimes obligades d’uns serveis públics anèmics i unes infraestructures pèssimament dotades. No hi ha dret. Tant el finançament autonòmic com la inversió directa de l’Estat espanyol són totalment insuficients per al desenvolupament correcte d’una societat com la nostra, que ha viscut un creixement econòmic molt desordenat, i que endemés, adduint l’obligada solidaritat, ha hagut de contribuir que comunitats autònomes menys productives avui en dia gaudeixin de més qualitat de vida que nosaltres.
Potser no és nou el nostre clam d’avui. Com tampoc no ho és la voluntat de repetir-lo onsevulla les vegades que siguin necessàries.
Visca Mallorca! Visca el 31 de Desembre!
Cal incidir una vegada més, a risc de cansar-vos, que el 31 de desembre, per la significança que ha tingut durant el transcurs dels segles i per l’impacte que ha deixat en la memòria de tantes generacions de mallorquines i mallorquins, és l’autèntica Diada de Mallorca, no el 12 de setembre. Nosaltres tenim el costum de celebrar les feines quan s’han acabat. Una casa ho és quan es posa la darrera teula damunt la sotilada, no quan se n’inicia la fonamentació.
Cal exigir justícia i equitat per als nostres drets lingüístics a tothora, i denunciar quan a la sanitat pública es nega el dret dels pacients a ser atesos en la llengua pròpia. També s’ha de denunciar qualsevol atac contra els drets lingüístics per part de la policia i la guàrdia civil. No s’ha de transigir mai davant cap acte de discriminació, cal denunciar-lo, orejar-lo a bastament, a mem si arraconam la injustícia d’una vegada i per sempre més.
Ara s’ha de demanar als poders públics, amb prou energia, que impulsin mesures en favor del català fins a culminar el procés de normalització lingüística, clamar que es garanteixin els drets lingüístics dels ciutadans i que es facin complir les normatives aprovades per ells mateixos: la Llei de normalització lingüística, el Decret de mínims —que obliga a impartir un mínim del 50% en català—, el Decret 100 —que obliga que els càrrecs públics facin servir el català en l’exercici de les seves funcions— i la Llei de comerç —que obliga a respectar els drets lingüístics dels clients catalanoparlants.
És ben hora també d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast, de fer un esforç fins al límit mateix de les nostres possibilitats, per ajudar els nouvinguts a integrar-se. Cal que les institucions públiques prenguin mesures dirigides a garantir la plena integració lingüística, cultural i social dels nous mallorquins i l’arrelament a la nostra terra, sempre des del respecte a la diversitat cultural, però no cedint ni un mil•límetre de dignitat ni d’autoestima.
Cal posar peu fiter una vegada més en el fet que l’Estat maltracta fiscalment les Illes Balears, que l’Estat ens fa víctimes obligades d’uns serveis públics anèmics i unes infraestructures pèssimament dotades. No hi ha dret. Tant el finançament autonòmic com la inversió directa de l’Estat espanyol són totalment insuficients per al desenvolupament correcte d’una societat com la nostra, que ha viscut un creixement econòmic molt desordenat, i que endemés, adduint l’obligada solidaritat, ha hagut de contribuir que comunitats autònomes menys productives avui en dia gaudeixin de més qualitat de vida que nosaltres.
Potser no és nou el nostre clam d’avui. Com tampoc no ho és la voluntat de repetir-lo onsevulla les vegades que siguin necessàries.
Visca Mallorca! Visca el 31 de Desembre!
19.12.09
Comptat i debatut
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menys preen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.
15.12.09
Els deu drets del lector
- El dret de no llegir
- El dret de saltar-se pàgines
- El dret de no acabar un llibre
- El dret de rellegir
- El dret de llegir el que vulguis
- El dret al Bovarisme (malaltia textualment transmissible)
- El dret de llegir allà on vulguis
- El dret d'extreure coses per ús personal
- El dret de llegir en veu alta
- El dret de callar.
13.12.09
conversacions.
- Bon dia senyoreta b.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.
p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.
p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.
Em pregunte què ha fallat:
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre
ja n’hi ha prou d’amagar la veritat
de fingir el que no som
per què augmenta la distància
entre tu i jo?
Ja no sé que és el que vull en aquesta vida, però avui al concert he descobert que ja no som res. Podrem tornar a ser amics, però l'error que varem cometre no té solució. Molt simple, però és així. Al Concert d'aquell cantautor que m'encanta tant. Tu i jo per casualitat asseguts a prop com si no ens coneguessim. Però ens miravem i amb les mirades bastaven. I ens ho hem dit tot.
Ja està tot oblidat. Tornarem a començar i serem el que haviem d'haver estat sempre. Dos bons amics.
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre
ja n’hi ha prou d’amagar la veritat
de fingir el que no som
per què augmenta la distància
entre tu i jo?
Ja no sé que és el que vull en aquesta vida, però avui al concert he descobert que ja no som res. Podrem tornar a ser amics, però l'error que varem cometre no té solució. Molt simple, però és així. Al Concert d'aquell cantautor que m'encanta tant. Tu i jo per casualitat asseguts a prop com si no ens coneguessim. Però ens miravem i amb les mirades bastaven. I ens ho hem dit tot.
Ja està tot oblidat. Tornarem a començar i serem el que haviem d'haver estat sempre. Dos bons amics.
9.12.09
Avui és un gran dia, diferent, simple, fantàstic.
M'agrada el dia d'avui, és un bon dia, no hi ha res diferent del dia d'ahir i crec que no hi haurà res diferent del dia de demà. Però a vegades em passa que un dia perquè si és especial. Potser al matí em trobi un euro dins la jaqueta o que per berenar dugui xocolata. Estupideses que a una li alegren el dia. Però cadascú és com és i hi haurà gent que per tenir un gran dia, i bastant estúpid, necessiti la conjunció de tots els astres de l'univers, i d'altres, com jo, que no necessitin més que una estupidesa qualsevol.
Avui tenc tanta força i tanta estupidesa i tanta felicitat que em veig amb forces de crear la meva pròpia utopia. Una utopia, com totes, que no és durà mai a terme. Especial i diferent de tot el que sha fet mai. Simplement la meva utopia.
M'agrada el dia d'avui, és un bon dia, no hi ha res diferent del dia d'ahir i crec que no hi haurà res diferent del dia de demà. Però a vegades em passa que un dia perquè si és especial. Potser al matí em trobi un euro dins la jaqueta o que per berenar dugui xocolata. Estupideses que a una li alegren el dia. Però cadascú és com és i hi haurà gent que per tenir un gran dia, i bastant estúpid, necessiti la conjunció de tots els astres de l'univers, i d'altres, com jo, que no necessitin més que una estupidesa qualsevol.
Avui tenc tanta força i tanta estupidesa i tanta felicitat que em veig amb forces de crear la meva pròpia utopia. Una utopia, com totes, que no és durà mai a terme. Especial i diferent de tot el que sha fet mai. Simplement la meva utopia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)