conversacions.

- Bon dia senyoreta b.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.






p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.