Canvi d'estratègia.

Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà

Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.

Tenc ganes de fer una entrada treballada i molt llarga.
Ho tenc tot per fer-ho, menys el més important: necessit un tema del qual parlar.
Podria parlar de milers de temes, els temes universals o qualsevol estupidesa que em passi pel cap, però això darrer ho faig normalment i per tant no val.
Crec que després d'escriure durant un parell de dies coses seguides crec que hauria de deixar estar això i totes les tecnologies en general i descansar una temporada lluny de tot i llegir, llegir tot el caramull de llibres que tenc damunt el comodí i que estan allà, però no tenc temps de llegir-los.
Entre aquests hi ha la odissea, la tercera part de la trilogia de millenium (que vaig deixar a la meitat fa una temporada) un parell de llibres de n'Asimov, el monestir proscrit, el joc de l'àngel (ho reconec, em fa una porada llegir en Carlos Ruíz Zafon, però quant començ no puc aturar de llegir) Frankenstein, Dràcula (després de tota aquesta invasió de vampirs moderns i estúpids tenc ganes de llegir sobre vampirs de veres) també hauria de llegir tots els llibres no-si-obligatoris de filosofia i hauria d'estudiar i tal...
però me fa una peresa... crec que és la peresa normal de tot estudiant...
però bé... és el que som i ara mateix no ho canviaria per res del món...
el dormir a classe, ballar, botar, copiar al veinat, fer campana perquè el professor no ha vengut... no m'agrada estudiar, però la meva vida d'estudiant no la canviaria per res del món.



p.d: al final ni currada ni molt llarg... que hi farem?

odi

Ara mateix només sent odi.
Odi cap a la meva persona. Odi per el meu propi cos, abonyegat, ple de defectes, pelut i pelat, greixós, ple de rascades i ple de malformacions, fastigós.
Odi cap a la meva personalitat, estúpida, indefensa, horrenda, espantosa, horripilant, imbècil, tonta.
Odi cap a la meva veu, histèrica, subnormal, odiosa.
Odi cap a tot el que em pertany i tot el que fa referència a jo.
Odi cap a tot el que crec i tot el que he cregut.
Odi cap a jo mateixa en general i el meu propi cos en concret.

ODI!

A prendre pes cul!

un brindis per les nostres vides

- Un brindis! - Per què? - Per la vida - Quina vida? - La teva, la meva, la nostra i la de tots aquells que no tenen res a fer!
Brindaren, rigueren i estigueren bé, fins que ell se li acostà massa i la va intentar besar. Ella va llevar la seva boca abans que els seus llavis es tocassin.
- Me pensava... - T'ho penaves, rei. Jo mai podria fer res amb tu, ets el meu millor amic. - Però... - Adéu. - No, tornam a començar, per favor. - Com? - Hola, som jo, com estàs? -...
- No vols fer-ho així? - No - Ido com? - Vull que tornem a ser simplement amics - Però saps el que sent. - I tu saps que estic enamorada de'n Pau Alabajos. - Osigui que t'és igual? - En principi si, si te basta ser amics per jo encantada. - Res més? - Res més, la meva darrera oferta.
Les copes tornarem a sonar, clic, una foto amb la nova càmera d'ell.
- te puc demanar un favor d'amic?- Depèn.- per favor, per favor, sigues més que una amiga, saps que et faré d'allò més feliç.- Però no pot ser, som incapaç d'estimar una persona de veres.- Però... - Saps que no sé estimar, saps que em costa moltíssim dir tot el que sent i saps perfectament que quant estic amb algú sempre acab plorant perquè no em sent bé. Vols això? Vols estar preocupat per jo molt de temps? Eh!?- No és això, però amb jo series feliç mos estimaríem i seríem feliços... - No, de veres, és impossible, estic destinada a ser una solitària i a morir-me tota sola sense haver conegut l'amor, envoltada de gent que m'estima, però no de la manera que vull que m'estimin... - I qui t'ho diu que jo no t'estimaré? - M'estimaràs més que cap altre, però no així com vull.
La mirà amb cara de no saber que dir-li i de pena i de ganes de dir-li moltes coses, però no poder. I ella se n'anà, se n'anà per no tornar.

enguany

Avui dia 26 de desembre és el dia que he decidit que faré balanç d'aquest exitòs 2009.

L'any va començar ja de per si diferent.
Va començar amb preocupació per una amiga. Però va durar poc, després de descobrir que l'amic i ella no havien fet res i d'enviar-la a dormir perquè anava super gata va començar molt bé l'any.
Una mica trist com tots els principis. L'aniversari trist, com tots. L'altre aniversari no tant com els altres.
Els mesos passaven i tot anava bé. Però ai no merda, un dia vaig recaure. Però els amics hi són per alguna cosa i no sé ben bé com en vaig sortir.
El gran viatge d'estudis i l'esbreonament pertinent per haver estat esquiant. Mai havia begut tants cafès com al viatge...
Dia 1 de març va ser el primer pic que el vaig veure, a un concert d'oprimits i anegats, telefonant a l'estranger...
Els mesos anaven passant i sincerament tot estava molt bé.
La primera sortida de festa fora poble. Jo tenc sa mateixa jaqueta que tu! I pensar que ara duen uns quants mesos junts.
L'acampa llengua, que va ser absolutament genial, tot i que amb alguns moments de solitud. Descobrí que no sé muntar tendes de campanya...
L'acampada a casa d'una amiga. Vaig jurar que mai més tornaria a beure alcohol... la sensació de despertar-se i no recordar-se de res i veure el teu voltant ple de vomitat no és molt agradable...
Els quintos. INFORMACIÓ ADDICIONAL
El meu primer concert amb l'orquestra. Els horribles nirvis i aquella sensació a l'estomac de buidor, la sensació de tocar el tros difícil bé i sentir els aplaudiments del públic.
Els finals de cursos de música, com odii tots els finals de cursos.
El sopar de fi de curs amb la meva classe i la festa que pertoca!
La festa de Sant Joan, on vaig convidar a dormir 15 persones a dormir a casa...
El rock'n'pina. Sense dubtar-ho la millor festa de tot Mallorca, com diuen ells, som pocs però bons!
Les festes a Binissalem. Jo mai mai... L'endemà no recordava el que havia fet... Tot el campament em va veure en bragues...
Totes les berbenes dels pobles com més enfora millor... mai en ma vida havia fet tants quilòmetres en tren i bus.
Els berenars del diumenge dematí al mateix bar de l'estació de tren, sempre del mateix croissant amb formatge.
Conèixer noves persones i riure molt amb elles.
Cada dematí a nedar a un lloc diferent de la costa mallorquina, tirar-mos per tots els penya segats cridant com gallines i descobrir els pobles en bicicleta.
Engatar-mos a ses roques mirant les estrelles i tirar "petardos"
Avorrir-mos al poble dels meus padrins i anar al del costat.
Anar a milers de concerts dels grups que tant m'agraden.
Quin estiu, però va acabar. Va acabar extra oficialment dia 29 d'agost, per alguns un dia més. per jo no.
Les següents festes no van ser el mateix...
L'esperat i al mateix temps odiat principi de curs, amb la por al cos de no poder fer totes les assignatures que havia triat a 1r. Però, un cop més, el destí em va ser amic i vaig poder fer francès i llatí i grec i història ^.^
El retrobament amb tots els meus amics.
Les absolutament genials classes.
El pic que una amiga i jo vàrem fer campana de classe i a les cinc les nostres mares ja sabien que havíem partit.
Els concerts d'en Pau Alabajos i de'n Cesk Freixas amb l'actuació especial d'algunes persones.
El continuu mal de queixal i el no adonar-me del que passa al món.
Els dissabtes de billar i el senyor que sempre ens mira estrany...
Totes les noves amistats que he fet i totes les que he recuperat i que pensava que mai més no recuperaria.
Les inoportunes corregudes per agafar tren/bus, ARRIBAM TART!, els sopars al burguer king.
Anar a córrer quasi cada horabaixa amb una amiga per aprovar Educació Física.
Les discussions estúpides, però entretingudes.
- és lo mateix s'aigo amb gas que sa tònica?
El meu pírcing, les camisetes fetes a mà, l'aprendre a cosir.
La meva primera assemblea al SEPC.
Tots els cartells que he penjat i tots els que m'han despenjat.
El "fer país" els divendres i dissabtes a vespres.
L'estudi a consciència de la geografia de Mallorca.
Els milers de canvis de look que he fet i m'han fet.
Els tints dels cabells, les rastes, les extensions... la meva no.vocació de perruquera.
Els assajos a la mala hora de música.
Els meus ventalls gais i totes les banderes.
Totes les pel·lícules que he vist i tots els llibres que he llegit.
Les meves exitoses classes de música. L'aprendre a tocar l' harmònica...
Tots els concerts que he fet amb l'harmònica i tots els que he fet seriosament.
Eivissa el no poder transportar els instruments grans... i haver-ne de demanar...
Tocar a llocs on no ho hagués dit mai que tocaria i sorprendre'm a jo mateixa que valc més com a músic del que em pensava, tot i que encara necessit( i molt!) millorar.
Les festes a Algaida congelant-me el cul.
Concursos de literatura guanyats i perduts, curts no reproduits, concursos no presentats i concursos presentats esperant resposta.
Els enterraments d'un troç de paper i les visites pertinents a visitar-lo.
Jugar a cartes.
Aprendre a jugar i jugar a futbol, la camiseta: evita sa ressaca, no aturis de beure!
Tots els acudits dolents que m'han/he contat.
No puc resumir aquest any 2009, és impossible, però en tenc bons records que dubt que oblidi (exceptuant aquells que directament no hi són...)

Han estat mils i milers de coses que he viscut enguany, esperem que l'any qui ve sigui millor.
Quin popurrí de records!
Però quin popurrí més guapo!





p.d: avui una foto del meu ull: per què? no ho sé, supòs que és el que ha vist tot el que m'ha passat aquest absolut any 2009

Hi ha poques coses que odii en aquest planeta. Una són els dentistes, l'altra és el Nadal i aquestes festes.
Els primers els odii perquè no m'agrada que em toquin la boca i em fiquin aparells estranys dins la boca, tampoc m'agrada quedar-me sense respirar perquè tenen un aparell de ferro dins la teva boca. Odii també l'olor que fan i el regust de medicament que et deixen dins la boca quant acaben de fer la seva feina.
Desgraciadament són necessaris.

L'altra cosa que més odii en aquest planeta són les festes de Nadal. Me pareixen tan estúpides i superficials que fan oi i tot.
Odii haver de semblar estar contentíssima quant realment tenc ganes d'enviar a tothom a porgar i anar a fer altres coses que estar amb la família, els estim, però és una merda tota la festa que hi ha.
Odii el cap d'any, és un vespre més! Només un vespre! Però has d'anar a la plaça del teu poble i menjar-te el raïm i si no te l'acabes no sé que i si no tel menges quant toca no sé quants... i haver de dur un mini vestit o una mini falda i una camiseta màniga curta i uns tacons de pam i mig i morir.se de fred, però com que ets una dona no pots anar un poc més tapadeta.

Odii que l'únic que importi al món sigui el consumisme exagerat que hi ha per tot.


-Ja saps que t'han de dur els reis reina?
-No ho sé encara.
-I que has escrit sa carta?
-No, encara no, es carter reial no ve fins diumenge, encara tenc temps.
-Però després se t'oblidarà
-No passeu pena
-I que encara no saps qui són els reis?
-Si que ho sé, però sempre cau qualque cosa a ca nostra.
-Encara?
-Si...
-I no sou molt grans ses nines i tu?
-Noo! Sa petita té 11 anys i s'altre 14... però enguany vendrà sa cosina
-Sa filla den Tomeu?
-Si
-I com està sa dona? Ja ha tengut es nin?
-Si, tenc pressa. Adéu, bones festes i bon Nadal.

Manifest del 31 desembre

Potser mai com ara mateix no ha estat tan necessari repetir fort i clar, amb molta caparrudesa, que el 31 de desembre de 1229 és la data que marca l’origen de la Mallorca actual, de la nostra llengua i cultura catalanes. I, com tantes vegades, cal tornar a fer saber a qui alena que aquesta és una data que ha estat recordada pels nostres avantpassats, que l’han rememorada cada any amb la Festa de l’Estendard, que és la commemoració civil més antiga d’Europa.

Cal incidir una vegada més, a risc de cansar-vos, que el 31 de desembre, per la significança que ha tingut durant el transcurs dels segles i per l’impacte que ha deixat en la memòria de tantes generacions de mallorquines i mallorquins, és l’autèntica Diada de Mallorca, no el 12 de setembre. Nosaltres tenim el costum de celebrar les feines quan s’han acabat. Una casa ho és quan es posa la darrera teula damunt la sotilada, no quan se n’inicia la fonamentació.

Cal exigir justícia i equitat per als nostres drets lingüístics a tothora, i denunciar quan a la sanitat pública es nega el dret dels pacients a ser atesos en la llengua pròpia. També s’ha de denunciar qualsevol atac contra els drets lingüístics per part de la policia i la guàrdia civil. No s’ha de transigir mai davant cap acte de discriminació, cal denunciar-lo, orejar-lo a bastament, a mem si arraconam la injustícia d’una vegada i per sempre més.

Ara s’ha de demanar als poders públics, amb prou energia, que impulsin mesures en favor del català fins a culminar el procés de normalització lingüística, clamar que es garanteixin els drets lingüístics dels ciutadans i que es facin complir les normatives aprovades per ells mateixos: la Llei de normalització lingüística, el Decret de mínims —que obliga a impartir un mínim del 50% en català—, el Decret 100 —que obliga que els càrrecs públics facin servir el català en l’exercici de les seves funcions— i la Llei de comerç —que obliga a respectar els drets lingüístics dels clients catalanoparlants.

És ben hora també d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast, de fer un esforç fins al límit mateix de les nostres possibilitats, per ajudar els nouvinguts a integrar-se. Cal que les institucions públiques prenguin mesures dirigides a garantir la plena integració lingüística, cultural i social dels nous mallorquins i l’arrelament a la nostra terra, sempre des del respecte a la diversitat cultural, però no cedint ni un mil•límetre de dignitat ni d’autoestima.

Cal posar peu fiter una vegada més en el fet que l’Estat maltracta fiscalment les Illes Balears, que l’Estat ens fa víctimes obligades d’uns serveis públics anèmics i unes infraestructures pèssimament dotades. No hi ha dret. Tant el finançament autonòmic com la inversió directa de l’Estat espanyol són totalment insuficients per al desenvolupament correcte d’una societat com la nostra, que ha viscut un creixement econòmic molt desordenat, i que endemés, adduint l’obligada solidaritat, ha hagut de contribuir que comunitats autònomes menys productives avui en dia gaudeixin de més qualitat de vida que nosaltres.

Potser no és nou el nostre clam d’avui. Com tampoc no ho és la voluntat de repetir-lo onsevulla les vegades que siguin necessàries.

Visca Mallorca! Visca el 31 de Desembre!

Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menys preen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

Els deu drets del lector

1. El dret de no llegir
2. El dret de saltar-se pàgines
3. El dret de no acabar un llibre
4. El dret de rellegir
5. El dret de llegir el que vulguis
6. El dret al Bovarisme (malaltia textualment transmissible)
   
7. El dret de llegir allà on vulguis
8. El dret d'extreure coses per ús personal
9. El dret de llegir en veu alta
10. El dret de callar.
    

conversacions.

- Bon dia senyoreta b.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.






p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.

Em pregunte què ha fallat:
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre

ja n’hi ha prou d’amagar la veritat
de fingir el que no som
per què augmenta la distància
entre tu i jo?


Ja no sé que és el que vull en aquesta vida, però avui al concert he descobert que ja no som res. Podrem tornar a ser amics, però l'error que varem cometre no té solució. Molt simple, però és així. Al Concert d'aquell cantautor que m'encanta tant. Tu i jo per casualitat asseguts a prop com si no ens coneguessim. Però ens miravem i amb les mirades bastaven. I ens ho hem dit tot.
Ja està tot oblidat. Tornarem a començar i serem el que haviem d'haver estat sempre. Dos bons amics.

Avui és un gran dia, diferent, simple, fantàstic.
M'agrada el dia d'avui, és un bon dia, no hi ha res diferent del dia d'ahir i crec que no hi haurà res diferent del dia de demà. Però a vegades em passa que un dia perquè si és especial. Potser al matí em trobi un euro dins la jaqueta o que per berenar dugui xocolata. Estupideses que a una li alegren el dia. Però cadascú és com és i hi haurà gent que per tenir un gran dia, i bastant estúpid, necessiti la conjunció de tots els astres de l'univers, i d'altres, com jo, que no necessitin més que una estupidesa qualsevol.
Avui tenc tanta força i tanta estupidesa i tanta felicitat que em veig amb forces de crear la meva pròpia utopia. Una utopia, com totes, que no és durà mai a terme. Especial i diferent de tot el que sha fet mai. Simplement la meva utopia.

una cançó.

sent a una cançó i ja me transport a un lloc no molt lluny d'aquí, a un passat no molt llunyà i a uns fets que mai varen passar, però tot i així molt grans, molt bells i molt estranys.
Una nit de lluna plena ell i jo sols, lentament besant-nos, tendrament, suaument, fantàsticament, especialment, diferentment.
Ara el temps ha passat, ja no som aquelles persones que érem. Hem canviat, evolucionat si ho desitges, però tot i així no puc evitar recordar-ho. Molt guai, molt bé, però no s'ha de viure en passat, sinó en el present.
Hi ha moments en que m'estimaria més que tot el que va passar no hagués passat, que jo no m'hagués perdut i no t'hagués trobat allà tot sol, tan mono tu, amb el teu capell de palla.
A vegades m'agradaria que no m'haguessis volgut convidar a aquella cervesa i desitjaria que no m'haguessis besat d'aquella manera tan absolutament genial i fabulosa.
Però vaig caure als teus peus. Simplement. Massa simple, massa confós. Massa estrany, massa especial i a la vegada massa corrent.

El temps passa, però el record roman allà, per si mai el vols utilitzar i tornar a passar una bona estona.


Com va dir algú: només recordam allò que mai ha passat. I si mai ha passat, perquè ho record tan bé? (i n'estic molt segura que tu també)

la veritat

La única cosa que realment té valor per mi, per dir-ho d'una altra manera, la única cosa vertadera, des del meu parer.
La veritat és simplement la única cosa autèntica, mundial i incorrupta, la veritat no deixarà de ser veritable per moltes persones que diguin el contrari o intentin tapar-la, la veritat seguirà existint, estarà sempre allà i ningú mai la podrà canviar, una cosa vertadera no deixa de ser-ho per molt de temps que passi.
És la única cosa mundial, ja que  la bellesa és corrupta i molt subjectiva,  quan tornam vells la majoria perd la bellesa,  hi ha persones que amb els anys tornen més belles, però no ens hem de mentir, la majoria serem molt lletjos quant seguem vells. La bellesa és subjectiva, una cosa pot ser bella per tu i molt horrorosa per un altre o al revés, en canvi la veritat no ho pot ser per uns si i per altres no.
I amb l'exemple de la bellesa podria posar-hi moltíssimes altres coses, com la justícia (si ets blanc i ric, tens més possibilitats que no et tanquin a la presó que si ets negre i pobre) o la felicitat
(aquell tema tan esquiu que encara no comprenc), en fi, mils i milers de temes que podria posar per aquí, però que no ho faré.

arrib a ca meva com sempre sola, cansada de tota la setmana d'anar d'un costat a l'altre i no aturar ni per respirar i me n'adon que no sé on som i no sé on vull anar.
Me n'adon que tot el que he desitjat des de fa tant és massa impossible per aconseguir-ho. Siguem realistes, realment jo puc arribar a aconseguir tot el que vulgui? NO, mai puc aconseguir tot el que vull. És com si sempre em mancàs alguna cosa, com si tengués un forat i no el pogués tapar per molt que ho intenti.
No m'agrada aquesta sensació de buiddor dins meu. És horrorosa.
Però no és sempre, només és els dies com aquest en que comença a fer fred i la gent s'abraça i s'ajunta i s'estima i està bé i jo estic aquí, com sempre, sola, davant l'ordinador amb mils i milions de plans per fer i mils i milers de coses per fer, però sé ben bé que no hi ha manera d'aconseguir fer-les.
Però no crec que sigui l'única persona que li passa això. Ja que no som la primera noia que hi ha al planeta, i tampoc seré la darrera.
A vegades hi ha dies en que em venen idees estúpides al cap sobre la mort i tot això.
Per què és que realment a la meva vida no hi ha gaires coses, si, són poques però bones, però no és gaire agradable que ningú t'entengui.
No sé si això és molt nomal. Però és el que hi ha!
En fi, tot és una gran merda.
Demà ja serà un altre dia (esperem...)

els sentiments

No sé com m'ho faig, però sempre record el meu blog quan estic enfadada o trista o tenc un mal dia. Avui, per desgràcia, és un d'aquests dies. Sé perfectament que hi ha persones que estan molt pitjor que jo i que no es queixen, però en aquests moments vull desfogar-me de tot i escriure-ho i si algú ho llegeix doncs enhorabona!
La vida pot ser molt bella, però també pot ser una puta merda. Jo som d'aquestes persones que o tenen tota la felicitat que un pot tenir o estan a baix de tot de la negror. I això és una de les coses que no mola que li passi a la gent. Però la vida m'ha fet així, i en part, crec que és un moviment de defensa, per evitar la infelicitat.
Avui la meva infelicitat és deguda a una altra persona. Explicat per escrit pot sonar a estupidesa, hi en certa manera ho és, però quant ho vius no és gens divertit.
Fa uns mesos jo estava molt penjada d'un al·lot, un qualsevol, "del montón", i ho! un vespre va ser meu, QUINA NIT!, però quan vaig haver de partir em va dir que no ho contàs a ningú. I jo no ho vaig explicar a ningú, com una estúpida, pensant que podríem tornat a fer alguna coseta si no ho deia a ningú, però per qüestions alienes a la meva persona se va enterar molta gent, també ho va saber ell i clar ja va començar a dir que entre ell i jo mai havia passat res, que tot m'ho havia inventat jo. Però jo seguia vivint al meu núvol, sense saber que ell deia aquelles coses, entre d'altres que no vull recordar, i ell seguia dient allò. Jo somiava que ens tornaríem a retrobar un vespre a un concert qualsevol i que tornaria a passar el mateix, però no, he viscut en la ignorància durant tres mesos, esperant-lo i veient com s'enrollava amb altres davant el meu nas i jo estúpida no ho volia veure.
Avui, per sort o per desgràcia, un amic meu m'ho ha explicat tot, i jo no he pogut més i m'he posat a plorar.
Ha estat un dia nefast, he suspès dos exàmens, m'he barallat amb un amic i m'han explicat això, quina jornada de felicitat!

p.d: quina merda de text!

el dia de les verges.

Avui dia vint - i - u d'octubre és el dia de les verges. és una bell tradició mallorquina, on el vespre anterior els al·lots joves van a cantar a les cases de les al·lotes fadrines. Elles surten al balcó o a la finestra i quan acaben de cantar els donen bunyols i moscatell o mistela. Els al·lots regalen, a part de la cançó, un clavell com a símbol del seu amor.
El dia de les verges, es recorda a santa Úrsula. Ella estava compromesa amb un rei anglès i havia d'anar des d'Alemanya fins a Anglaterra. Anava acompanyada per les seves donzelles, 11 verges (la tradició popular s'ha encarregat de dir que eren 11.000) i es varen trobar els huns que les varen intentar violar. Elles es varen resistir al desig carnal i de llavors ençà es recorda aquest dia.

a servidora ahir li varen cantar un parell de serenates...
però ja queden poques al·lotes que encara els hi cantin.

Himne a la felicitat

La meva felicitat només hauria de dependre de jo mateixa. Però és que, no sé ben bé perquè no és així. Sempre depenc dels altres. Que si ara m'enfad amb una amiga i estic de mal humor, que si ara aquell al·lot que fa temps que somii em diu per quedar estic en un núvol durant hores, que si ara telefon a la meva padrina i li explic el que he fet i em sent satisfeta. Sempre depenem dels altres per ser feliços o estar tristos. Hauríem d'intentar ser feliços sense dependre dels altres. Ni sense dependre de les coses materials. Hauríem de ser feliços perquè si, sense raó ni solució!
La felicitat hauria de ser per damunt de tot la cosa més preuada.

XL

Una vergonya!
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.

I això és sempre així.

Com pot anar tan malament el món?