arrib a ca meva com sempre sola, cansada de tota la setmana d'anar d'un costat a l'altre i no aturar ni per respirar i me n'adon que no sé on som i no sé on vull anar.
Me n'adon que tot el que he desitjat des de fa tant és massa impossible per aconseguir-ho. Siguem realistes, realment jo puc arribar a aconseguir tot el que vulgui? NO, mai puc aconseguir tot el que vull. És com si sempre em mancàs alguna cosa, com si tengués un forat i no el pogués tapar per molt que ho intenti.
No m'agrada aquesta sensació de buiddor dins meu. És horrorosa.
Però no és sempre, només és els dies com aquest en que comença a fer fred i la gent s'abraça i s'ajunta i s'estima i està bé i jo estic aquí, com sempre, sola, davant l'ordinador amb mils i milions de plans per fer i mils i milers de coses per fer, però sé ben bé que no hi ha manera d'aconseguir fer-les.
Però no crec que sigui l'única persona que li passa això. Ja que no som la primera noia que hi ha al planeta, i tampoc seré la darrera.
A vegades hi ha dies en que em venen idees estúpides al cap sobre la mort i tot això.
Per què és que realment a la meva vida no hi ha gaires coses, si, són poques però bones, però no és gaire agradable que ningú t'entengui.
No sé si això és molt nomal. Però és el que hi ha!
En fi, tot és una gran merda.
Demà ja serà un altre dia (esperem...)