29-10-10

Ella tenia un somni des de feia temps, molt obscur, desastrós i amagat. Mai l'havia explicat a ningú, car era una cosa horrorosa, tenebrosa i horrible i que era de fer mirar per un psiquiatra dels de pagar molt.
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .

Una sensació estranya

Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.

públicament públic

Això gent ha arribat a la fi.
Ja no serà un blog on m'amag de qui som i utilitz pseudònims per evitar que me reconeguin i puguin,no ho sé, utilitzar-ho en contra meu?
Així que a partir d'ara ja no seré b. a partir d'ara seré na BETMA, sí, i punt.
Ja no serà necessari amagar les coses. Qui vol llegir que llegesqui, tampoc no tenc res amagat.
I estic molt contenta de la meva nova condició de no-amagada!
Anava escriure sobre el problema, però, quin problema?

instransigència

- Saps que tot és mentida?
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.

santa mercè i maria-mercè marçal

Avui santa mercè, patrona de Barcelona, supòs que també de molts altres llocs, és per això que avui publicaré uns versos d'una gran poetessa catalana: Maria-Mercè Marçal (que amb un nom tan sonor havia de ser poetessa per força) que va dir unes paraules que cada vegada que les sent se'm posa la pell de gallina:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Amb això vos deix uns quants poemes seus.


Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
?fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels de la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre el veig com una barca,
ben blau damunt del fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres
doni vent a la barca aquesta lluita!



Desgraciadament no trob més poemes seus. A internet no sempre ho trobes tot, però, què hi podem fer?

més fotos

la mar, sa ràpita

"ses roques" sa ràpita

temps de vacances

jo surt a estendre sa roba

lectures


El meu flickr no "dóna abasto" com diríem a Mallorca, és a dir, que no puc pujar més fotos de moment.
Vos deix amb algunes instantànies d'aquest estiu.

cactus

Cactus: Planta amb flor de la família de les cactàcies. Principalment viuen a climes desèrtics o subdesèrtics amb lleugera pluja estacional. viquipèdia

Això nostre

Jeim l'un vora l'altra
abraçats
Ja no t'estim, rei
però sé que no és cert
I llavors és quan et torn a besar
un pic i un altre
tot condueix a un sol fet
que alguns en diuen amor
d'altres follar
però jo en dic això nostre



Esper que vos agradi, és el meu primer poema, encara que no tengui rima, però bé! S'han d'intentar totes les branques de l'art!
Crec que em quedaré amb la literatura més que la poesia...

palma

la seu

parc de la mar

parc de la mar

lloc indefinit, prop de santa eulàl·lia

ca la tieta

les restes del naufragi

Naufragi

Ballarem damunt sa tempesta
I dibuixaré a n'es teu ventre
Cavalls, aranyes i pluja
I sabrem que es camí serà llarg
I serem com infants
Com infants que juguen a ser grans
I quan arribi es naufragi
I només ens quedi resar
Sabrem que tot és mentida
Sabrem que no hi ha veritats
I tornarem a començar
Un nou viatge.



Ara ja només em queden les restes del naufragi d'aquest estiu. Pròximament el vos contaré. Però encara és d'hora.

Ja torn a ser per aquí, tranquil, els meus escrits han tornat i les meves històries i els meus contes! Per fi torn a ser jo!.

stop

Un stop en aquestes vacances, no sé, per un pic que tenc internet (a Sa Ràpita, lloc on estic a l'estiu des de fa ben bé 17 anys, encara no en tenim i sincerament, crec que mai n'arribarem a tenir!)
Realment no sé que vull escriure, només escric per matar el temps, aquí tot és massa avorrit!
He tornat a escriure, he escrit coses que no m'agraden, la història d'aquell al·lot que m'encanta i odii, la història d'una papallona que vol ser lliure, però és caçada per un caçador.
Tot són històries que em recorden a una única, aquella que fa tant temps que vull oblidar (i que aquest blog ha vist i revist més de cent vegades!)
Fa temps que l'intent oblidar, i crec que entre besades i abraçades a cossos estranys està bé intentar-ho, tammateix no hi perdem res. (Excepte qualque pic una sabata, o una pinça o un passador)

Bon estiuuu!!!!

vacances

M'en vaig de vancances. Com tothom més o menys en aquesta època. No sé si el blog estarà abandonat o no. No sé si sortiré molt o poc. No sé encara que faré.
Bé, això no és cert. Sé que em retrobaré amb els de sempre. Sé que aniré a l'UCE, a Prada. També sé que me divertiré molt.
Així que em puc despedir, o no, fins al mes de setembre!

Bon estiu!!

una imatge val més que mil paraules

Crec que la fotografia parla per si mateixa.

Foto presa a la botiga del museu del còmic de Brussel·les. Una ciutat fantàstica a l'estiu i massa freda i enemiga a l'hivern. Però molt interessant de visitar si a un li agrada que tot acabi a les 17 o a les 18 de l'horabaixa...
Museus i tal tanquen a les cinc o a les sis com a molt tard, horari europeu, què hi farem?
Allà, com a bona enamorada de Tintin vaig fer agost a la botiga. 60 € vaig gastar... que si una camiseta, que si una tassa, un clauer, bombons, llapiços... Si quasi em fan reverències! Al museu del còmic esperava que una mica més, més que res una mica més de tintin.

Mille millons de mille de sabords!

Bona nit!

Enfora de casa

Avui no escric des de ca meva, Mallorca.
Avui escric des d'un dels llocs on viuré quan hagi acabat la carrera. Brussel·les. L'altra opció és París, ja veuré.
He vengut aquí per fugir dels problemes, què millor que una ciutat estrangera per oblidar? Però els problemes no se'n van! Em persegueixen, però aquest infern acabarà aviat...
Ara començarà un estiu fantàstic. D'aquells que t'impedeixen pensar.
He de deixar de pensar tant.
Brussel·les et dóna aquella pau que et semblava perduda.
La grand place és fantàstica, com tot aquí.

Bone nuit mes lecteurs!!!

estres post-traumàtic.

Hi ha èpoques en què l'estat d'extenuació és l'estat habitual que tenc a totes hores.
Els ulls vermells, la fatiga, el cansament, les restes dels nirvis passats durant una temporada, l'horror de no poder respirar, el mal als pulmons i a tot el cos.
És el meu estres post-traumàtic.
Són massa coses per una sola persona.
Són dies que ni tan sols tenc ganes d'escriure històries ni contes ni res que pugui ser mitjanament interessant per algú. Només històries pseudodramàtiques sobre mi mateixa i la meva "fantàstica" situació.
La meva imaginació està al zero.
Necessit oblidar i passar temps.

Mai m'ha agradat ell, mentida!
Sempre he estat penjada d'ell, mentida!
Estic penjada d'ell des del moment en què vaig besar-lo per primer pic, des del primer moment en què li vaig donar la mà, des del primer moment en què el vaig acariciar.
Des d'aquell moment vaig saber que era seva. Seva? Jo no sóc de ningú. Però en certa manera depenc d'ell. Tot el que fa m'afecta i el que no, en certa manera, també.
Però aquest Sant Joan serà el difinitiu.
De dimecres no passa que l'oblidi.
Amics, festa, bon rotllo, estiu.


Vos mantindré informats

fotos nocturnes

fotografies

És l'instant, un sol click, ja ha passat.
No es repetirà, o si, a la pantalla del meu ordinador, o a la pantalla del teu.
Però mai no es repetiran les mateixes sensacions per les mateixes persones.
Pot ser sigui una bona foto o una foto desastrosa, pot ser tot estigui mogut i no es vegi res.

Je veux l'oublier, je ne peux pas penser plus à lui.
Mais je ne peux pas, je suis completement foulle de lui, et je ne sais pas pourquoi.
Je veux l'ambrasser, l'aimer et plus de choses...
Mais je ne peux pas, il me deteste!



(perdonau les errades ortogràfiques)