La meva felicitat només hauria de dependre de jo mateixa. Però és que, no sé ben bé perquè no és així. Sempre depenc dels altres. Que si ara m'enfad amb una amiga i estic de mal humor, que si ara aquell al·lot que fa temps que somii em diu per quedar estic en un núvol durant hores, que si ara telefon a la meva padrina i li explic el que he fet i em sent satisfeta. Sempre depenem dels altres per ser feliços o estar tristos. Hauríem d'intentar ser feliços sense dependre dels altres. Ni sense dependre de les coses materials. Hauríem de ser feliços perquè si, sense raó ni solució!
La felicitat hauria de ser per damunt de tot la cosa més preuada.
28.9.09
22.9.09
XL
Una vergonya!
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.
I això és sempre així.
Com pot anar tan malament el món?
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.
I això és sempre així.
Com pot anar tan malament el món?
19.9.09
llegendes
Una nit d'estiu d'aquestes en que servidora no pot dormir sempre em venen al cap velles rondalles i llegendes de quan era nina.
En aquesta ocasió em va venir al cap la la història de na maria enganxa.
Una dona que viu als pous i cisternes de les cases mallorquines i que si qualque infant se li acosta l'agafa amb el seu ganxo (d'aquí el seu nom) i se l'endú amb ella.
Clar, que només és una història que les padrines conten als nets perquè no s'acostin als pous i a les cisternes, però jo de petita no vaig acostar-me mai a cap. Sempre em quedava a un pam per por. I si m'hi acostava una mica més ja partia a córrer.
Sempre ha estat un d'aquests personatges que m'han impressionat més de petita.
guaita!
molt bon curt sobre na maria enganxa!,
16.9.09
Somni d'una nit d'estiu
-T'ho dic així, per jo ja has mort.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.
12.9.09
canvis.
Aquest blog comença a semblar un diari virtual.
No sé exactament que hauria d'escriure aquí, però la meva vida no la vull acabar escrivint. Per altra banda ja l'he escrita molt, però el que està fet fet està i ja no ho puc, ni vull, canviar-ho.
Però sobre que hauria d'escriure?
Sobre l'amor? Un tema sobre el que ja s'ha escrit massa?
Sobre la vida?
Sobre la mort?
Podria escriure una mica de tot, però realment no sé sobre que.
Aquest és el quid de la qüestió.
Aquest é el problema.
Que tenc ganes d'escriure sobre moltes coses, però després mai trob les paraules correctes.
Quant vaig obrir el blog tot era diferent. Podia ecriure sobre moltes coses. Però ara tot és diferent. Però realment quasi res ha canviat. O tot. No ho sé.
No sé exactament que hauria d'escriure aquí, però la meva vida no la vull acabar escrivint. Per altra banda ja l'he escrita molt, però el que està fet fet està i ja no ho puc, ni vull, canviar-ho.
Però sobre que hauria d'escriure?
Sobre l'amor? Un tema sobre el que ja s'ha escrit massa?
Sobre la vida?
Sobre la mort?
Podria escriure una mica de tot, però realment no sé sobre que.
Aquest és el quid de la qüestió.
Aquest é el problema.
Que tenc ganes d'escriure sobre moltes coses, però després mai trob les paraules correctes.
Quant vaig obrir el blog tot era diferent. Podia ecriure sobre moltes coses. Però ara tot és diferent. Però realment quasi res ha canviat. O tot. No ho sé.
19.6.09
17.6.09
Una història horrible i real que podria passar-li a qualsevol
Un dia una al·lota es despertà a un lloc qualsevol d'aquest planeta, és igual on sigui ja que això passa cada dia a qualsevol lloc del món. Com cada dematí es vestí amb parsimònia, sense pressa i tranquil·lament. Baixà les escales i anà a la cuina. No sabia si menjar cereals o magdalenes. -Mamà, de que beren de cereals o de magdalenes? - Millor cereals, és que fa una temporadeta que menges massa i has engreixat una micona.
Ella en lloc de enviar-la a porgar i dir-li que no era ver, que ella estava molt bé, es limità a assentir i començà a menjar menys. Primer va ser menjar menys cereals i menys llet als dematins. Després començà a dinar d'ensalada o pollastre torrat. Deixà de berenar als horabaixes. Als vespres quasi no sopava. Feia molt d'exercici, jo diria que un xic massa. Sa mare estava molt orgullosa d'ella. Per fi, després de tota la vida la seva filla començava a deixar de parèixer una foca.
La filla de cada vegada pensava més en el menjar i en fer exercici. A poc a poc era l'única cosa amb que pensava.
Però ho havia fet. Ella tota soleta s'havia aprimat una barbaritat. Tenia un d'aquells cossos que són l'enveja de totes les altres al·lotes. Però ella es veia grassa!
Una vergonya. Estava perfecta. Però ella, molt imbècil, feia més bestialitats amb el menjar. Ja no menjava, només bevia, clar, l'aigua és l'únic aliment que no engreixa.
Ses amigues es preocupaven per ella. Però ella passava. Només vivia per fer exercici i no menjar. Ses amigues l'obligaren a sortir amb elles de compres i a dinar. Dinà, però ho tirà tot vàter avall. Quina sensació de alliberament. Poder ficar-se les mans a la gola i sentir que els aliments surten de tu amb la mateixa facilitat que beus aigua. Però la sensació que cremava no era massa agradable. Comparat amb la sensació d'alliberament no era res, era suportable. Començava a sortir i a riure. Ja no li feia tant de mal l'estomac i podia deixar de pensar-hi.
A pesar de tot seguia aprimat-se. Ses amigues com que la veien riure i " disfrutar " de la vida no li deien res. Què li podien dir? Què deixàs de fer beneïtures? Què era una imbècil pel que estava fent? No podien. Estaven espantades.
La que ho passava pitjor era ella. No era feliç, però sabia que el estava fent no era correcte que es feia mal a ella mateixa. Ja que hi era s'havia proposat un repte. Pesar 48 kg. Quant hi fos ho deixaria. S'imaginava el seu cos amb 48 kg. Seria molt bell i esquelètic i perfecte. No entenia que estava malalta i que necessitava un psicòleg.
Un dia després de dinar es tancà al bany, com sempre, a vomitar. Però se li oblidà tancar la porta, tanmateix mai entrava ningú sense tocar. Aquell dia l'excusa era que s'anava a dutxar. Tenia els dits just devora la campaneta i començava a sortir el dinar. De cop entrà el seu germà gran i la va veure. Li cridà i li digué de tot. Ella estava espantada, i molt. La dugué al menjador i parlaren durant hores. Ella li explicà tot, que ja no ho suportava més, que li feia mal quan engreixava tan sols un gram i que quasi no podia mirar-se al mirall.
Ara ella està internada a un psiquiàtric. Menja tot el que li toca, i no vomita perquè no li ho deixen fer. No és feliç, però sap que és el que li convé.
Es passa els dies dibuixant paisatges estrellats i camps.
Quan surti d'allà anirà de compres, i podrà trobar uns calçons que li estigui bé.
Ella en lloc de enviar-la a porgar i dir-li que no era ver, que ella estava molt bé, es limità a assentir i començà a menjar menys. Primer va ser menjar menys cereals i menys llet als dematins. Després començà a dinar d'ensalada o pollastre torrat. Deixà de berenar als horabaixes. Als vespres quasi no sopava. Feia molt d'exercici, jo diria que un xic massa. Sa mare estava molt orgullosa d'ella. Per fi, després de tota la vida la seva filla començava a deixar de parèixer una foca.
La filla de cada vegada pensava més en el menjar i en fer exercici. A poc a poc era l'única cosa amb que pensava.
Però ho havia fet. Ella tota soleta s'havia aprimat una barbaritat. Tenia un d'aquells cossos que són l'enveja de totes les altres al·lotes. Però ella es veia grassa!
Una vergonya. Estava perfecta. Però ella, molt imbècil, feia més bestialitats amb el menjar. Ja no menjava, només bevia, clar, l'aigua és l'únic aliment que no engreixa.
Ses amigues es preocupaven per ella. Però ella passava. Només vivia per fer exercici i no menjar. Ses amigues l'obligaren a sortir amb elles de compres i a dinar. Dinà, però ho tirà tot vàter avall. Quina sensació de alliberament. Poder ficar-se les mans a la gola i sentir que els aliments surten de tu amb la mateixa facilitat que beus aigua. Però la sensació que cremava no era massa agradable. Comparat amb la sensació d'alliberament no era res, era suportable. Començava a sortir i a riure. Ja no li feia tant de mal l'estomac i podia deixar de pensar-hi.
A pesar de tot seguia aprimat-se. Ses amigues com que la veien riure i " disfrutar " de la vida no li deien res. Què li podien dir? Què deixàs de fer beneïtures? Què era una imbècil pel que estava fent? No podien. Estaven espantades.
La que ho passava pitjor era ella. No era feliç, però sabia que el estava fent no era correcte que es feia mal a ella mateixa. Ja que hi era s'havia proposat un repte. Pesar 48 kg. Quant hi fos ho deixaria. S'imaginava el seu cos amb 48 kg. Seria molt bell i esquelètic i perfecte. No entenia que estava malalta i que necessitava un psicòleg.
Un dia després de dinar es tancà al bany, com sempre, a vomitar. Però se li oblidà tancar la porta, tanmateix mai entrava ningú sense tocar. Aquell dia l'excusa era que s'anava a dutxar. Tenia els dits just devora la campaneta i començava a sortir el dinar. De cop entrà el seu germà gran i la va veure. Li cridà i li digué de tot. Ella estava espantada, i molt. La dugué al menjador i parlaren durant hores. Ella li explicà tot, que ja no ho suportava més, que li feia mal quan engreixava tan sols un gram i que quasi no podia mirar-se al mirall.
Ara ella està internada a un psiquiàtric. Menja tot el que li toca, i no vomita perquè no li ho deixen fer. No és feliç, però sap que és el que li convé.
Es passa els dies dibuixant paisatges estrellats i camps.
Quan surti d'allà anirà de compres, i podrà trobar uns calçons que li estigui bé.
14.6.09
coses que sabem tots
Un altre vespre sortírem.
Un divendres com qualsevol altre. Un sopar de curs desafortunat. Un pub per devers Porreres.Un braç ple de segells per entrar. Massa alcohol. Una amiga rompé una botella. Una altra amiga es posà a plorar per un al·lot. La primera amiga rebé una telefonada i no hi fou a temps per agafar-la. Aquesta amiga en descobrir qui era començà a tallar-se les venes. Jo desesperada les vaig deixar amb algú de confiança i partí a pensar.
Com pot una persona arribar a l'extrem de tallar-se les venes per una altra? És una locura. L'amor és boig i no entén de lògiques.
Com pot algú passar-se més de dos anys enamorat d'una persona i no dir-li , i si haver-la tengut?
Ho trob estúpid. Ho trob d'imbécils. Si vols alguna cosa diga-ho no et quedis callat! (sobretot si saps que ho pots tenir)
Es de ser inútiles...
Un divendres com qualsevol altre. Un sopar de curs desafortunat. Un pub per devers Porreres.Un braç ple de segells per entrar. Massa alcohol. Una amiga rompé una botella. Una altra amiga es posà a plorar per un al·lot. La primera amiga rebé una telefonada i no hi fou a temps per agafar-la. Aquesta amiga en descobrir qui era començà a tallar-se les venes. Jo desesperada les vaig deixar amb algú de confiança i partí a pensar.
Com pot una persona arribar a l'extrem de tallar-se les venes per una altra? És una locura. L'amor és boig i no entén de lògiques.
Com pot algú passar-se més de dos anys enamorat d'una persona i no dir-li , i si haver-la tengut?
Ho trob estúpid. Ho trob d'imbécils. Si vols alguna cosa diga-ho no et quedis callat! (sobretot si saps que ho pots tenir)
Es de ser inútiles...
què passa?
Avui l'única cosa important són les imatges.
Què puc dir d'aquesta vergonya? I això és poc.... Com pot un ajuntament deixar que facin aquestes aberracions amb el llenguatge?
Fa vergonya! Setembres amb pes intercalades, minusvàlids sense accent i amb t i la joia de la corona la paraula excepte escrita per un dis lèxic.
I crec que he fet curt posant només tres imatges...
Com poden permetre això? Me desespera!
Haurieu de veure els programes de festes... pitjor que una pel·lícula de terror.
p.d: per fer aquestes fotos només he hagut de caminar unes 20 passes... no vull imaginar-me tot el que pot haver-hi en un dels termes municipals més grans de Mallorca...
10.6.09
en ésser grans
En aquests dies plens d'exàmens, feines i treballs i que estam sota pressió constant ens venen amb la cançoneta de cada any. Què em de fer en ésser grans?
Que si no podem fer ciències per què enguany hem fet lletres, que si no podré fer francès perquè no hi haurà gent suficient...
Ara ens bombardegen amb beneitures del curs següent, que si grec que si matemàtiques...
Però el realment important és el que voldrem ser "quan seguem grans".
Sé gent que sap el que ha de fer des dels tres anys, però hi ha gent que té molts dubtes, per sort jo no m'hi trob, i que s'ha de fer amb aquesta gent que no sap el que vol, però que ha de seguir estudiant? Ni jo ho sé.
Abans ho tenia molt clar el que volia fer, vull fer cinema!, però i si no va bé? i si el que em convé fer és estudiar filologia catalana a Mallorca(i no abandonar aquesta illeta tan preciosa) i al final ser lingüista?
Aquest és mon dilema. Fer cinema, filologia catalana?
Per sort encara falta molt i tendré una temporada llarga per estudiar.
De moment que passi aquest estiu i després me tiraré de cap a sa piscina
Que si no podem fer ciències per què enguany hem fet lletres, que si no podré fer francès perquè no hi haurà gent suficient...
Ara ens bombardegen amb beneitures del curs següent, que si grec que si matemàtiques...
Però el realment important és el que voldrem ser "quan seguem grans".
Sé gent que sap el que ha de fer des dels tres anys, però hi ha gent que té molts dubtes, per sort jo no m'hi trob, i que s'ha de fer amb aquesta gent que no sap el que vol, però que ha de seguir estudiant? Ni jo ho sé.
Abans ho tenia molt clar el que volia fer, vull fer cinema!, però i si no va bé? i si el que em convé fer és estudiar filologia catalana a Mallorca(i no abandonar aquesta illeta tan preciosa) i al final ser lingüista?
Aquest és mon dilema. Fer cinema, filologia catalana?
Per sort encara falta molt i tendré una temporada llarga per estudiar.
De moment que passi aquest estiu i després me tiraré de cap a sa piscina
7.6.09
abraçades
Vaig anar a ciutat a donar (o regalar) abraçades i ningú en va voler cap... :(
Divendres a vespre seré a Porreres i en donaré a qui en demani.
Pensant-ho bé, no aniré amb un cartellet escrit, però les regalaré.
Divendres a vespre seré a Porreres i en donaré a qui en demani.
Pensant-ho bé, no aniré amb un cartellet escrit, però les regalaré.
5.6.09
Tenc ganes d'estiu.
Tan sols vull creure que tot passarà aviat i que s'acabarà d'una vegada.
Tenc ganes d'un estiu d'aquests que te'n vas a dormir tan cansat que ni tan sols tens ganes de pensar.
A Sa Ràpita amb el grupet d'estiu. Tots els de cada anys.
Anar a fer voltes amb sa barqueta. Tirar-se de sa penya alta. Des moll des canons. Des metge mames (aquest encara falta confirmació) Voltar en bicicleta sense rumb i arribar molt enfora. Anar els vespres a ses roques a veure les estrelles sense dir ni un mot, tan sols observar la immensitat de l'univers i sentin-se petits.
Anar a dinar a ses roques o a sa platja i espantar guiris i fer de guies i inventar-mos que allà es va ofegar un vaixell o que a l'altre costat hi va haver una guerra molt important.
I de menjar gelats de maduixa o de nata o fer mescles estranyes amb els gustos.
Fer xupitos d'herbes a les deu del matí i després anar a nedar per què ma mare o qualsevol altre mare no senti l'olorada d'herbes que feim, i omplir les botelles amb aigua per què no notin que en falten.
Tenc nedera d'aquesta d'estiu, de cridar per què l'aigua estigui massa freda, de ses festes majors cutres des pobles, on t'ho passes genial i coneixes molta gent, encara que després l'oblidis quasi tota, és divertit oblidar-la ja que la coneixes un pic i un altre a totes les festes majors.
El millor de tot és que aquest desig d'aquest estiu sé que el viure i que serà genial. Començant per Sant Joan a Sa Ràpita i acabant per Sant Agustí a Felanitx.
Tenc ganes d'un estiu d'aquests que te'n vas a dormir tan cansat que ni tan sols tens ganes de pensar.
A Sa Ràpita amb el grupet d'estiu. Tots els de cada anys.
Anar a fer voltes amb sa barqueta. Tirar-se de sa penya alta. Des moll des canons. Des metge mames (aquest encara falta confirmació) Voltar en bicicleta sense rumb i arribar molt enfora. Anar els vespres a ses roques a veure les estrelles sense dir ni un mot, tan sols observar la immensitat de l'univers i sentin-se petits.
Anar a dinar a ses roques o a sa platja i espantar guiris i fer de guies i inventar-mos que allà es va ofegar un vaixell o que a l'altre costat hi va haver una guerra molt important.
I de menjar gelats de maduixa o de nata o fer mescles estranyes amb els gustos.
Fer xupitos d'herbes a les deu del matí i després anar a nedar per què ma mare o qualsevol altre mare no senti l'olorada d'herbes que feim, i omplir les botelles amb aigua per què no notin que en falten.
Tenc nedera d'aquesta d'estiu, de cridar per què l'aigua estigui massa freda, de ses festes majors cutres des pobles, on t'ho passes genial i coneixes molta gent, encara que després l'oblidis quasi tota, és divertit oblidar-la ja que la coneixes un pic i un altre a totes les festes majors.
El millor de tot és que aquest desig d'aquest estiu sé que el viure i que serà genial. Començant per Sant Joan a Sa Ràpita i acabant per Sant Agustí a Felanitx.
4.6.09
Una abraçada.
Ja sé que vull. Fa dies que ho pens. Ara ja ho he decidit.
Vull una abraçada d'aquestes que no s'acaben mai. M'és igual amb qui, però en tenc ganes d'una.
Les regalaria, si pogués. Però no ho faré. Ho potser si. No ho sé.
Demà aniré a Palma i regalaré abraçades a qui me les demani.
Si demà veis per Ciutat una al·lota amb un cartellet blanc que regala abraçades seré jo.
Vull una abraçada d'aquestes que no s'acaben mai. M'és igual amb qui, però en tenc ganes d'una.
Les regalaria, si pogués. Però no ho faré. Ho potser si. No ho sé.
Demà aniré a Palma i regalaré abraçades a qui me les demani.
Si demà veis per Ciutat una al·lota amb un cartellet blanc que regala abraçades seré jo.
Cansament
Estic cansada!
No entenc moltes coses d'aquest món. Dubt molt que les entengui.
Seguesc "enfadada" no m'agrada aquest món, però no el puc canviar!
A vegades pens que tot podria ser diferent si jo canviàs una mica. Si fos un xic més, encara que molt poc, més atrevida. És a dir, m'encantaria ser capaç de dir tot el que tenc ganes de dir.
Tot això a quin sant ve?
A què per culpa de no dir sempre tot el que me passa per es cap m'acaba anant tot malament SEMPRE.
No vull seguir. Ho deix, ja hi tornaré més tard.
La vida és bastant avorrida.
No entenc moltes coses d'aquest món. Dubt molt que les entengui.
Seguesc "enfadada" no m'agrada aquest món, però no el puc canviar!
A vegades pens que tot podria ser diferent si jo canviàs una mica. Si fos un xic més, encara que molt poc, més atrevida. És a dir, m'encantaria ser capaç de dir tot el que tenc ganes de dir.
Tot això a quin sant ve?
A què per culpa de no dir sempre tot el que me passa per es cap m'acaba anant tot malament SEMPRE.
No vull seguir. Ho deix, ja hi tornaré més tard.
La vida és bastant avorrida.
Alegria (només desitjar-vos un poquet d'alegria. Jo era an aquell concert i va ser genial.)
1.6.09
Tenc ganes de festa
No sé si he criticat mai tot aquest món al qual pertany jo mateixa. El món dels adolescents, de l'alcohol, dels rollos d'una sola nit...
Per dir-ho d'alguna manera: no m'agrada.
El trob absurd i idiota i superficial.
Però sé que tanmateix per molt que ho critiqui i digui coses dolentes seguiré formant-ne part.
No m'agrada això de conèixer un al·lot i abans de poder recordar el seu nom ja saber com és la seva boca.
No m'agrada haver d'anar demanant a la gent que feres la nit anterior ja que tu no te'n recordes.
M'agradaria sortir un dissabte a vespre i que la gent no me miràs com un bitxo estrany quan dic que no vull veure alcohol.
Però tot i així tenc ganes de festa.
D'anar a un poble lluny del teu (ja que al meu ja hi he fet tot el que havia de fer) i sentir-me estimada per un al·lot que no conec de res i que me convidin a coses rares que després no recordaré que són.
Tot això per què?
NO ho sé, crec que crec que si m'embolic jo que sé, amb cinc al·lots seré més feliç o alguna cosa així. També crec que sé la resposta. Però sentir-se estimat per algú, encara només sigui per una estoneta, no és dolent. O si?
Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.
31.5.09
Serà que som covarda
M'agradaria dir que som covarda si això volgués dir alguna cosa.
Però ser covard significa no ser valent. I què és realment ser valent?
No tenir por de res? Si és això, jo som molt covarda.
Fer front a les coses que et fan por? Si és això, ja no som tan covarda.
Callar no sempre és la solució, però tampoc és la solució xerrar massa.
Però ser covard significa no ser valent. I què és realment ser valent?
No tenir por de res? Si és això, jo som molt covarda.
Fer front a les coses que et fan por? Si és això, ja no som tan covarda.
Callar no sempre és la solució, però tampoc és la solució xerrar massa.
Solitud
Ahir com gran part de joves de la meva edat de Mallorca (i del món sencer) vaig sortir. No és cosa nova, però ahir va ser diferent. Era el primer pic en 1 mes que sortia pel meu poble en lloc d'anar a altres pobles a cercar festa.
Una amiga meva no estava massa contenta, feia poc que ho havia deixat amb al·lot, i jo vaig sortir amb ella per veure si la podia animar. Jo m'ho estava passant molt bé amb uns amics, però ella feia mala cara. L'intentàvem animar... Ella no es deixava animar...
I va decidir anar a veure unes amigues que hi havia per allà. Jo encara m'ho estava passant bé...
Però devers les dotze ella va tornar amb un somriure d'orella a orella. I em diu:
- Què, vens en es botellón o no?
- No en tenc cap ganes, saps que no vull beure, que sempre que bec acab molt malament i fent coses que no vull...
- Per favor... per favor... vine... en serio que si no me moriré d'oi...
I jo com una subnormal hi vaig anar...
Era molt estrany tot... Estàvem per allà tirats, alguns bevien... d'altres, com o una al·lota que conec de vista no.
La meva amiga va dir-me que ara tornava, que anava a veure un amic.
M'estava morint d'oi, però no podia deixar-la sola. Feia poc havia intentat suicidar-se per un tio, quina gran estupidesa!
Ella passava de jo, jo feia voltes entre la gent...
Com pot sentir-se algú tan sol entre tanta gent?
Xerrava una estoneta amb un, una estoneta amb una altra, però tanmateix només dèiem beneitures i jo me sentia idiota. Allà palplantada (no sé com s'escriu)tota sola, amb cara de circumstàncies i amb un somrís fals al rostre...
Bàsica ment vaig sentir-me sola entre la multitud i la meva amiga va passar de jo com de la merda i va acabar enrotllada amb el primer que va trobar. Jo encanvi vaig intentar passar-ho bé.
Però vaig tornar a ca meva plorant de solitud.
Simplement me sent com una entre la multitud, si no hi fos ningú ho notaria i si hi fos tampoc.
Una amiga meva no estava massa contenta, feia poc que ho havia deixat amb al·lot, i jo vaig sortir amb ella per veure si la podia animar. Jo m'ho estava passant molt bé amb uns amics, però ella feia mala cara. L'intentàvem animar... Ella no es deixava animar...
I va decidir anar a veure unes amigues que hi havia per allà. Jo encara m'ho estava passant bé...
Però devers les dotze ella va tornar amb un somriure d'orella a orella. I em diu:
- Què, vens en es botellón o no?
- No en tenc cap ganes, saps que no vull beure, que sempre que bec acab molt malament i fent coses que no vull...
- Per favor... per favor... vine... en serio que si no me moriré d'oi...
I jo com una subnormal hi vaig anar...
Era molt estrany tot... Estàvem per allà tirats, alguns bevien... d'altres, com o una al·lota que conec de vista no.
La meva amiga va dir-me que ara tornava, que anava a veure un amic.
M'estava morint d'oi, però no podia deixar-la sola. Feia poc havia intentat suicidar-se per un tio, quina gran estupidesa!
Ella passava de jo, jo feia voltes entre la gent...
Com pot sentir-se algú tan sol entre tanta gent?
Xerrava una estoneta amb un, una estoneta amb una altra, però tanmateix només dèiem beneitures i jo me sentia idiota. Allà palplantada (no sé com s'escriu)tota sola, amb cara de circumstàncies i amb un somrís fals al rostre...
Bàsica ment vaig sentir-me sola entre la multitud i la meva amiga va passar de jo com de la merda i va acabar enrotllada amb el primer que va trobar. Jo encanvi vaig intentar passar-ho bé.
Però vaig tornar a ca meva plorant de solitud.
Simplement me sent com una entre la multitud, si no hi fos ningú ho notaria i si hi fos tampoc.
29.5.09
és més colló que el ploure (3a part de t'estim i jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals)
No l'estim. Ho he hagut de comprendre a les males. Ell només era una il·lusió. Un somni i com deia un autor important: la vida és somni i els somnis somnis són.
No sé si el vaig arribar a estimar. Es pot estimar a una persona que no coneixes? No ho sabria dir. L'he vist tres pics. No més. Però me adonat de que ell no està fet per jo. Som... com dir-ho? Massa iguals. Sé que no podríem estar mai junts. Per la simple raó de que al ser ànimes bessones no ens podríem entendre. O potser ens entendríem massa que ens avorririem l'un de l'altre.
Agradar-me si que m''ha agradat. Però estimar-lo? Aqui hi ha el quid de la qüestió.
Només sé que ni tan sols el vaig tastar. Només sé que ell tenia tanta vergonya com jo.
Aquella volteta que fèrem per Sencelles. Caminàvem ràpid sense dir res. I quan, quin sense voler més estúpid, ens vàrem fregar les mans, va ser com orgàsmic. (aclariment: no vàrem arribar a res ell i jo, però la sensació de benestar va ser gran) No l'estim, però si hagués d'estimar algú, l'estimaria a ell. Viu massa enfora. Pràcticament a l'altra punta de l'illa. Exigerada, tampoc no viu tan enfora! Viu a prop d'aquell poble en què vaig somiar un dia.
El que ens impedeix estar junts és això. Que som iguals, i que vivim molt enfora.
Normalment no me fii dels amics del noi que m'agrada, però és que és tan mono!
No puc arribar a entendre com puc ser tan tonta de no haver-me tirat damunt ell :)
No sé que hagués passat. Però segurament ara no estaria rabiosa del que hauria passat.
Me sent com una margarida. Una més entre, segurament, moltes, que pentura ja ni me recorda. Encara que a jo m'agradaria pensar que si.
28.5.09
S'estimaren saberen
- Desperta, coqueta de sucre.- i li dóna una besada als llavis.- Com has dormit?
- M'he adormit?
- Si.
- Me sap greu!
- No passa res. Ets tan mona quan dorms- ella es va posar vermella com una tomàtiga.
- Me sap molt de greu. Com ha acabat la pel·lícula? - amb un somrís entremaliat a la boca.
- No l'he acabada de veure. M'he dedicat a mirar-te, era més interessant.
- I si en lloc de mirar-me dormir feim alguna cosa interessant?
- Perfecte. Què vols que facem?
- Ja està! Tenc un joc :)
- Quim tipus de joc?
- No passis pena. Només necessit unes manilles, una porra i un vestit de policia. - en veure la cara que posava ell es posà a riure.- és broma!
- M'havies assustat! Encara que tampoc no estaria tan malament...
Ella se li acostà a poc a poc. Ell la besà als llavis. Un petó llarg i tendre, com els de les pel·lícules d'amor americanes. Ella li passà els braços entorn son coll, ell se li arrambà tendrament.
Ell començà a besar-la al coll. Començaren a despullar-se. Ell anava sense jaqueta i sense camisa. Ella tan sols duia roba interior, però no per molt de temps. Ella el besava pel pit.
S'estimaren saberen.
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.
12.5.09
continuació de t'estim jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals
L'estim, l'estim, l'estim!
Però no el conec.
- Alícia, tenc una bona notícia per tu :)
- Què passa?
- Saps amb qui vaig parlar ahir?
- No, amb qui?
- Amb en Joan.
- Què? Amb en Joan?
- Se nota molt que t'agrada.
- Però, com pot ser que ho hagis notat?
- Et conec des de fa massa...
- I de que vau parlar?
- Jo parlava amb en Jaume, si el de divendres, i em diu que hi havia algú que volia parlar amb mi. I si, era ell, en Joan. Diu que dissabte aniran a Porreres.
- A Porreres?
- Si
- Hi hem d'anar! Hi hem d'anar!
- Tranquil·la. Hi anirem
- Gràcies, t'estim!
Aquest matí mirava els espais personals dels seus amics, i quan el veia a ell... Se'm fonia el cor. És tan mono. Amb els ulls verds,, els cabells marrons, la seva carona de nin...
Crec que m'estic enamoran d'una il·lusió. D'un somni. Ell mai serà meu...
Però no el conec.
- Alícia, tenc una bona notícia per tu :)
- Què passa?
- Saps amb qui vaig parlar ahir?
- No, amb qui?
- Amb en Joan.
- Què? Amb en Joan?
- Se nota molt que t'agrada.
- Però, com pot ser que ho hagis notat?
- Et conec des de fa massa...
- I de que vau parlar?
- Jo parlava amb en Jaume, si el de divendres, i em diu que hi havia algú que volia parlar amb mi. I si, era ell, en Joan. Diu que dissabte aniran a Porreres.
- A Porreres?
- Si
- Hi hem d'anar! Hi hem d'anar!
- Tranquil·la. Hi anirem
- Gràcies, t'estim!
Aquest matí mirava els espais personals dels seus amics, i quan el veia a ell... Se'm fonia el cor. És tan mono. Amb els ulls verds,, els cabells marrons, la seva carona de nin...
Crec que m'estic enamoran d'una il·lusió. D'un somni. Ell mai serà meu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)