Tenc ganes de festa

No sé si he criticat mai tot aquest món al qual pertany jo mateixa. El món dels adolescents, de l'alcohol, dels rollos d'una sola nit...
Per dir-ho d'alguna manera: no m'agrada.
El trob absurd i idiota i superficial.
Però sé que tanmateix per molt que ho critiqui i digui coses dolentes seguiré formant-ne part.
No m'agrada això de conèixer un al·lot i abans de poder recordar el seu nom ja saber com és la seva boca.
No m'agrada haver d'anar demanant a la gent que feres la nit anterior ja que tu no te'n recordes.
M'agradaria sortir un dissabte a vespre i que la gent no me miràs com un bitxo estrany quan dic que no vull veure alcohol.
Però tot i així tenc ganes de festa.
D'anar a un poble lluny del teu (ja que al meu ja hi he fet tot el que havia de fer) i sentir-me estimada per un al·lot que no conec de res i que me convidin a coses rares que després no recordaré que són.
Tot això per què?
NO ho sé, crec que crec que si m'embolic jo que sé, amb cinc al·lots seré més feliç o alguna cosa així. També crec que sé la resposta. Però sentir-se estimat per algú, encara només sigui per una estoneta, no és dolent. O si?







Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.