un brindis per les nostres vides

- Un brindis! - Per què? - Per la vida - Quina vida? - La teva, la meva, la nostra i la de tots aquells que no tenen res a fer!
Brindaren, rigueren i estigueren bé, fins que ell se li acostà massa i la va intentar besar. Ella va llevar la seva boca abans que els seus llavis es tocassin.
- Me pensava... - T'ho penaves, rei. Jo mai podria fer res amb tu, ets el meu millor amic. - Però... - Adéu. - No, tornam a començar, per favor. - Com? - Hola, som jo, com estàs? -...
- No vols fer-ho així? - No - Ido com? - Vull que tornem a ser simplement amics - Però saps el que sent. - I tu saps que estic enamorada de'n Pau Alabajos. - Osigui que t'és igual? - En principi si, si te basta ser amics per jo encantada. - Res més? - Res més, la meva darrera oferta.
Les copes tornarem a sonar, clic, una foto amb la nova càmera d'ell.
- te puc demanar un favor d'amic?- Depèn.- per favor, per favor, sigues més que una amiga, saps que et faré d'allò més feliç.- Però no pot ser, som incapaç d'estimar una persona de veres.- Però... - Saps que no sé estimar, saps que em costa moltíssim dir tot el que sent i saps perfectament que quant estic amb algú sempre acab plorant perquè no em sent bé. Vols això? Vols estar preocupat per jo molt de temps? Eh!?- No és això, però amb jo series feliç mos estimaríem i seríem feliços... - No, de veres, és impossible, estic destinada a ser una solitària i a morir-me tota sola sense haver conegut l'amor, envoltada de gent que m'estima, però no de la manera que vull que m'estimin... - I qui t'ho diu que jo no t'estimaré? - M'estimaràs més que cap altre, però no així com vull.
La mirà amb cara de no saber que dir-li i de pena i de ganes de dir-li moltes coses, però no poder. I ella se n'anà, se n'anà per no tornar.

enguany

Avui dia 26 de desembre és el dia que he decidit que faré balanç d'aquest exitòs 2009.

L'any va començar ja de per si diferent.
Va començar amb preocupació per una amiga. Però va durar poc, després de descobrir que l'amic i ella no havien fet res i d'enviar-la a dormir perquè anava super gata va començar molt bé l'any.
Una mica trist com tots els principis. L'aniversari trist, com tots. L'altre aniversari no tant com els altres.
Els mesos passaven i tot anava bé. Però ai no merda, un dia vaig recaure. Però els amics hi són per alguna cosa i no sé ben bé com en vaig sortir.
El gran viatge d'estudis i l'esbreonament pertinent per haver estat esquiant. Mai havia begut tants cafès com al viatge...
Dia 1 de març va ser el primer pic que el vaig veure, a un concert d'oprimits i anegats, telefonant a l'estranger...
Els mesos anaven passant i sincerament tot estava molt bé.
La primera sortida de festa fora poble. Jo tenc sa mateixa jaqueta que tu! I pensar que ara duen uns quants mesos junts.
L'acampa llengua, que va ser absolutament genial, tot i que amb alguns moments de solitud. Descobrí que no sé muntar tendes de campanya...
L'acampada a casa d'una amiga. Vaig jurar que mai més tornaria a beure alcohol... la sensació de despertar-se i no recordar-se de res i veure el teu voltant ple de vomitat no és molt agradable...
Els quintos. INFORMACIÓ ADDICIONAL
El meu primer concert amb l'orquestra. Els horribles nirvis i aquella sensació a l'estomac de buidor, la sensació de tocar el tros difícil bé i sentir els aplaudiments del públic.
Els finals de cursos de música, com odii tots els finals de cursos.
El sopar de fi de curs amb la meva classe i la festa que pertoca!
La festa de Sant Joan, on vaig convidar a dormir 15 persones a dormir a casa...
El rock'n'pina. Sense dubtar-ho la millor festa de tot Mallorca, com diuen ells, som pocs però bons!
Les festes a Binissalem. Jo mai mai... L'endemà no recordava el que havia fet... Tot el campament em va veure en bragues...
Totes les berbenes dels pobles com més enfora millor... mai en ma vida havia fet tants quilòmetres en tren i bus.
Els berenars del diumenge dematí al mateix bar de l'estació de tren, sempre del mateix croissant amb formatge.
Conèixer noves persones i riure molt amb elles.
Cada dematí a nedar a un lloc diferent de la costa mallorquina, tirar-mos per tots els penya segats cridant com gallines i descobrir els pobles en bicicleta.
Engatar-mos a ses roques mirant les estrelles i tirar "petardos"
Avorrir-mos al poble dels meus padrins i anar al del costat.
Anar a milers de concerts dels grups que tant m'agraden.
Quin estiu, però va acabar. Va acabar extra oficialment dia 29 d'agost, per alguns un dia més. per jo no.
Les següents festes no van ser el mateix...
L'esperat i al mateix temps odiat principi de curs, amb la por al cos de no poder fer totes les assignatures que havia triat a 1r. Però, un cop més, el destí em va ser amic i vaig poder fer francès i llatí i grec i història ^.^
El retrobament amb tots els meus amics.
Les absolutament genials classes.
El pic que una amiga i jo vàrem fer campana de classe i a les cinc les nostres mares ja sabien que havíem partit.
Els concerts d'en Pau Alabajos i de'n Cesk Freixas amb l'actuació especial d'algunes persones.
El continuu mal de queixal i el no adonar-me del que passa al món.
Els dissabtes de billar i el senyor que sempre ens mira estrany...
Totes les noves amistats que he fet i totes les que he recuperat i que pensava que mai més no recuperaria.
Les inoportunes corregudes per agafar tren/bus, ARRIBAM TART!, els sopars al burguer king.
Anar a córrer quasi cada horabaixa amb una amiga per aprovar Educació Física.
Les discussions estúpides, però entretingudes.
- és lo mateix s'aigo amb gas que sa tònica?
El meu pírcing, les camisetes fetes a mà, l'aprendre a cosir.
La meva primera assemblea al SEPC.
Tots els cartells que he penjat i tots els que m'han despenjat.
El "fer país" els divendres i dissabtes a vespres.
L'estudi a consciència de la geografia de Mallorca.
Els milers de canvis de look que he fet i m'han fet.
Els tints dels cabells, les rastes, les extensions... la meva no.vocació de perruquera.
Els assajos a la mala hora de música.
Els meus ventalls gais i totes les banderes.
Totes les pel·lícules que he vist i tots els llibres que he llegit.
Les meves exitoses classes de música. L'aprendre a tocar l' harmònica...
Tots els concerts que he fet amb l'harmònica i tots els que he fet seriosament.
Eivissa el no poder transportar els instruments grans... i haver-ne de demanar...
Tocar a llocs on no ho hagués dit mai que tocaria i sorprendre'm a jo mateixa que valc més com a músic del que em pensava, tot i que encara necessit( i molt!) millorar.
Les festes a Algaida congelant-me el cul.
Concursos de literatura guanyats i perduts, curts no reproduits, concursos no presentats i concursos presentats esperant resposta.
Els enterraments d'un troç de paper i les visites pertinents a visitar-lo.
Jugar a cartes.
Aprendre a jugar i jugar a futbol, la camiseta: evita sa ressaca, no aturis de beure!
Tots els acudits dolents que m'han/he contat.
No puc resumir aquest any 2009, és impossible, però en tenc bons records que dubt que oblidi (exceptuant aquells que directament no hi són...)

Han estat mils i milers de coses que he viscut enguany, esperem que l'any qui ve sigui millor.
Quin popurrí de records!
Però quin popurrí més guapo!





p.d: avui una foto del meu ull: per què? no ho sé, supòs que és el que ha vist tot el que m'ha passat aquest absolut any 2009

Hi ha poques coses que odii en aquest planeta. Una són els dentistes, l'altra és el Nadal i aquestes festes.
Els primers els odii perquè no m'agrada que em toquin la boca i em fiquin aparells estranys dins la boca, tampoc m'agrada quedar-me sense respirar perquè tenen un aparell de ferro dins la teva boca. Odii també l'olor que fan i el regust de medicament que et deixen dins la boca quant acaben de fer la seva feina.
Desgraciadament són necessaris.

L'altra cosa que més odii en aquest planeta són les festes de Nadal. Me pareixen tan estúpides i superficials que fan oi i tot.
Odii haver de semblar estar contentíssima quant realment tenc ganes d'enviar a tothom a porgar i anar a fer altres coses que estar amb la família, els estim, però és una merda tota la festa que hi ha.
Odii el cap d'any, és un vespre més! Només un vespre! Però has d'anar a la plaça del teu poble i menjar-te el raïm i si no te l'acabes no sé que i si no tel menges quant toca no sé quants... i haver de dur un mini vestit o una mini falda i una camiseta màniga curta i uns tacons de pam i mig i morir.se de fred, però com que ets una dona no pots anar un poc més tapadeta.

Odii que l'únic que importi al món sigui el consumisme exagerat que hi ha per tot.


-Ja saps que t'han de dur els reis reina?
-No ho sé encara.
-I que has escrit sa carta?
-No, encara no, es carter reial no ve fins diumenge, encara tenc temps.
-Però després se t'oblidarà
-No passeu pena
-I que encara no saps qui són els reis?
-Si que ho sé, però sempre cau qualque cosa a ca nostra.
-Encara?
-Si...
-I no sou molt grans ses nines i tu?
-Noo! Sa petita té 11 anys i s'altre 14... però enguany vendrà sa cosina
-Sa filla den Tomeu?
-Si
-I com està sa dona? Ja ha tengut es nin?
-Si, tenc pressa. Adéu, bones festes i bon Nadal.

Manifest del 31 desembre

Potser mai com ara mateix no ha estat tan necessari repetir fort i clar, amb molta caparrudesa, que el 31 de desembre de 1229 és la data que marca l’origen de la Mallorca actual, de la nostra llengua i cultura catalanes. I, com tantes vegades, cal tornar a fer saber a qui alena que aquesta és una data que ha estat recordada pels nostres avantpassats, que l’han rememorada cada any amb la Festa de l’Estendard, que és la commemoració civil més antiga d’Europa.

Cal incidir una vegada més, a risc de cansar-vos, que el 31 de desembre, per la significança que ha tingut durant el transcurs dels segles i per l’impacte que ha deixat en la memòria de tantes generacions de mallorquines i mallorquins, és l’autèntica Diada de Mallorca, no el 12 de setembre. Nosaltres tenim el costum de celebrar les feines quan s’han acabat. Una casa ho és quan es posa la darrera teula damunt la sotilada, no quan se n’inicia la fonamentació.

Cal exigir justícia i equitat per als nostres drets lingüístics a tothora, i denunciar quan a la sanitat pública es nega el dret dels pacients a ser atesos en la llengua pròpia. També s’ha de denunciar qualsevol atac contra els drets lingüístics per part de la policia i la guàrdia civil. No s’ha de transigir mai davant cap acte de discriminació, cal denunciar-lo, orejar-lo a bastament, a mem si arraconam la injustícia d’una vegada i per sempre més.

Ara s’ha de demanar als poders públics, amb prou energia, que impulsin mesures en favor del català fins a culminar el procés de normalització lingüística, clamar que es garanteixin els drets lingüístics dels ciutadans i que es facin complir les normatives aprovades per ells mateixos: la Llei de normalització lingüística, el Decret de mínims —que obliga a impartir un mínim del 50% en català—, el Decret 100 —que obliga que els càrrecs públics facin servir el català en l’exercici de les seves funcions— i la Llei de comerç —que obliga a respectar els drets lingüístics dels clients catalanoparlants.

És ben hora també d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast, de fer un esforç fins al límit mateix de les nostres possibilitats, per ajudar els nouvinguts a integrar-se. Cal que les institucions públiques prenguin mesures dirigides a garantir la plena integració lingüística, cultural i social dels nous mallorquins i l’arrelament a la nostra terra, sempre des del respecte a la diversitat cultural, però no cedint ni un mil•límetre de dignitat ni d’autoestima.

Cal posar peu fiter una vegada més en el fet que l’Estat maltracta fiscalment les Illes Balears, que l’Estat ens fa víctimes obligades d’uns serveis públics anèmics i unes infraestructures pèssimament dotades. No hi ha dret. Tant el finançament autonòmic com la inversió directa de l’Estat espanyol són totalment insuficients per al desenvolupament correcte d’una societat com la nostra, que ha viscut un creixement econòmic molt desordenat, i que endemés, adduint l’obligada solidaritat, ha hagut de contribuir que comunitats autònomes menys productives avui en dia gaudeixin de més qualitat de vida que nosaltres.

Potser no és nou el nostre clam d’avui. Com tampoc no ho és la voluntat de repetir-lo onsevulla les vegades que siguin necessàries.

Visca Mallorca! Visca el 31 de Desembre!

Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menys preen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

Els deu drets del lector

1. El dret de no llegir
2. El dret de saltar-se pàgines
3. El dret de no acabar un llibre
4. El dret de rellegir
5. El dret de llegir el que vulguis
6. El dret al Bovarisme (malaltia textualment transmissible)
   
7. El dret de llegir allà on vulguis
8. El dret d'extreure coses per ús personal
9. El dret de llegir en veu alta
10. El dret de callar.
    

conversacions.

- Bon dia senyoreta b.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.






p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.

Em pregunte què ha fallat:
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre

ja n’hi ha prou d’amagar la veritat
de fingir el que no som
per què augmenta la distància
entre tu i jo?


Ja no sé que és el que vull en aquesta vida, però avui al concert he descobert que ja no som res. Podrem tornar a ser amics, però l'error que varem cometre no té solució. Molt simple, però és així. Al Concert d'aquell cantautor que m'encanta tant. Tu i jo per casualitat asseguts a prop com si no ens coneguessim. Però ens miravem i amb les mirades bastaven. I ens ho hem dit tot.
Ja està tot oblidat. Tornarem a començar i serem el que haviem d'haver estat sempre. Dos bons amics.

Avui és un gran dia, diferent, simple, fantàstic.
M'agrada el dia d'avui, és un bon dia, no hi ha res diferent del dia d'ahir i crec que no hi haurà res diferent del dia de demà. Però a vegades em passa que un dia perquè si és especial. Potser al matí em trobi un euro dins la jaqueta o que per berenar dugui xocolata. Estupideses que a una li alegren el dia. Però cadascú és com és i hi haurà gent que per tenir un gran dia, i bastant estúpid, necessiti la conjunció de tots els astres de l'univers, i d'altres, com jo, que no necessitin més que una estupidesa qualsevol.
Avui tenc tanta força i tanta estupidesa i tanta felicitat que em veig amb forces de crear la meva pròpia utopia. Una utopia, com totes, que no és durà mai a terme. Especial i diferent de tot el que sha fet mai. Simplement la meva utopia.

una cançó.

sent a una cançó i ja me transport a un lloc no molt lluny d'aquí, a un passat no molt llunyà i a uns fets que mai varen passar, però tot i així molt grans, molt bells i molt estranys.
Una nit de lluna plena ell i jo sols, lentament besant-nos, tendrament, suaument, fantàsticament, especialment, diferentment.
Ara el temps ha passat, ja no som aquelles persones que érem. Hem canviat, evolucionat si ho desitges, però tot i així no puc evitar recordar-ho. Molt guai, molt bé, però no s'ha de viure en passat, sinó en el present.
Hi ha moments en que m'estimaria més que tot el que va passar no hagués passat, que jo no m'hagués perdut i no t'hagués trobat allà tot sol, tan mono tu, amb el teu capell de palla.
A vegades m'agradaria que no m'haguessis volgut convidar a aquella cervesa i desitjaria que no m'haguessis besat d'aquella manera tan absolutament genial i fabulosa.
Però vaig caure als teus peus. Simplement. Massa simple, massa confós. Massa estrany, massa especial i a la vegada massa corrent.

El temps passa, però el record roman allà, per si mai el vols utilitzar i tornar a passar una bona estona.


Com va dir algú: només recordam allò que mai ha passat. I si mai ha passat, perquè ho record tan bé? (i n'estic molt segura que tu també)

la veritat

La única cosa que realment té valor per mi, per dir-ho d'una altra manera, la única cosa vertadera, des del meu parer.
La veritat és simplement la única cosa autèntica, mundial i incorrupta, la veritat no deixarà de ser veritable per moltes persones que diguin el contrari o intentin tapar-la, la veritat seguirà existint, estarà sempre allà i ningú mai la podrà canviar, una cosa vertadera no deixa de ser-ho per molt de temps que passi.
És la única cosa mundial, ja que  la bellesa és corrupta i molt subjectiva,  quan tornam vells la majoria perd la bellesa,  hi ha persones que amb els anys tornen més belles, però no ens hem de mentir, la majoria serem molt lletjos quant seguem vells. La bellesa és subjectiva, una cosa pot ser bella per tu i molt horrorosa per un altre o al revés, en canvi la veritat no ho pot ser per uns si i per altres no.
I amb l'exemple de la bellesa podria posar-hi moltíssimes altres coses, com la justícia (si ets blanc i ric, tens més possibilitats que no et tanquin a la presó que si ets negre i pobre) o la felicitat
(aquell tema tan esquiu que encara no comprenc), en fi, mils i milers de temes que podria posar per aquí, però que no ho faré.

arrib a ca meva com sempre sola, cansada de tota la setmana d'anar d'un costat a l'altre i no aturar ni per respirar i me n'adon que no sé on som i no sé on vull anar.
Me n'adon que tot el que he desitjat des de fa tant és massa impossible per aconseguir-ho. Siguem realistes, realment jo puc arribar a aconseguir tot el que vulgui? NO, mai puc aconseguir tot el que vull. És com si sempre em mancàs alguna cosa, com si tengués un forat i no el pogués tapar per molt que ho intenti.
No m'agrada aquesta sensació de buiddor dins meu. És horrorosa.
Però no és sempre, només és els dies com aquest en que comença a fer fred i la gent s'abraça i s'ajunta i s'estima i està bé i jo estic aquí, com sempre, sola, davant l'ordinador amb mils i milions de plans per fer i mils i milers de coses per fer, però sé ben bé que no hi ha manera d'aconseguir fer-les.
Però no crec que sigui l'única persona que li passa això. Ja que no som la primera noia que hi ha al planeta, i tampoc seré la darrera.
A vegades hi ha dies en que em venen idees estúpides al cap sobre la mort i tot això.
Per què és que realment a la meva vida no hi ha gaires coses, si, són poques però bones, però no és gaire agradable que ningú t'entengui.
No sé si això és molt nomal. Però és el que hi ha!
En fi, tot és una gran merda.
Demà ja serà un altre dia (esperem...)

els sentiments

No sé com m'ho faig, però sempre record el meu blog quan estic enfadada o trista o tenc un mal dia. Avui, per desgràcia, és un d'aquests dies. Sé perfectament que hi ha persones que estan molt pitjor que jo i que no es queixen, però en aquests moments vull desfogar-me de tot i escriure-ho i si algú ho llegeix doncs enhorabona!
La vida pot ser molt bella, però també pot ser una puta merda. Jo som d'aquestes persones que o tenen tota la felicitat que un pot tenir o estan a baix de tot de la negror. I això és una de les coses que no mola que li passi a la gent. Però la vida m'ha fet així, i en part, crec que és un moviment de defensa, per evitar la infelicitat.
Avui la meva infelicitat és deguda a una altra persona. Explicat per escrit pot sonar a estupidesa, hi en certa manera ho és, però quant ho vius no és gens divertit.
Fa uns mesos jo estava molt penjada d'un al·lot, un qualsevol, "del montón", i ho! un vespre va ser meu, QUINA NIT!, però quan vaig haver de partir em va dir que no ho contàs a ningú. I jo no ho vaig explicar a ningú, com una estúpida, pensant que podríem tornat a fer alguna coseta si no ho deia a ningú, però per qüestions alienes a la meva persona se va enterar molta gent, també ho va saber ell i clar ja va començar a dir que entre ell i jo mai havia passat res, que tot m'ho havia inventat jo. Però jo seguia vivint al meu núvol, sense saber que ell deia aquelles coses, entre d'altres que no vull recordar, i ell seguia dient allò. Jo somiava que ens tornaríem a retrobar un vespre a un concert qualsevol i que tornaria a passar el mateix, però no, he viscut en la ignorància durant tres mesos, esperant-lo i veient com s'enrollava amb altres davant el meu nas i jo estúpida no ho volia veure.
Avui, per sort o per desgràcia, un amic meu m'ho ha explicat tot, i jo no he pogut més i m'he posat a plorar.
Ha estat un dia nefast, he suspès dos exàmens, m'he barallat amb un amic i m'han explicat això, quina jornada de felicitat!

p.d: quina merda de text!

el dia de les verges.

Avui dia vint - i - u d'octubre és el dia de les verges. és una bell tradició mallorquina, on el vespre anterior els al·lots joves van a cantar a les cases de les al·lotes fadrines. Elles surten al balcó o a la finestra i quan acaben de cantar els donen bunyols i moscatell o mistela. Els al·lots regalen, a part de la cançó, un clavell com a símbol del seu amor.
El dia de les verges, es recorda a santa Úrsula. Ella estava compromesa amb un rei anglès i havia d'anar des d'Alemanya fins a Anglaterra. Anava acompanyada per les seves donzelles, 11 verges (la tradició popular s'ha encarregat de dir que eren 11.000) i es varen trobar els huns que les varen intentar violar. Elles es varen resistir al desig carnal i de llavors ençà es recorda aquest dia.

a servidora ahir li varen cantar un parell de serenates...
però ja queden poques al·lotes que encara els hi cantin.

Himne a la felicitat

La meva felicitat només hauria de dependre de jo mateixa. Però és que, no sé ben bé perquè no és així. Sempre depenc dels altres. Que si ara m'enfad amb una amiga i estic de mal humor, que si ara aquell al·lot que fa temps que somii em diu per quedar estic en un núvol durant hores, que si ara telefon a la meva padrina i li explic el que he fet i em sent satisfeta. Sempre depenem dels altres per ser feliços o estar tristos. Hauríem d'intentar ser feliços sense dependre dels altres. Ni sense dependre de les coses materials. Hauríem de ser feliços perquè si, sense raó ni solució!
La felicitat hauria de ser per damunt de tot la cosa més preuada.

XL

Una vergonya!
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.

I això és sempre així.

Com pot anar tan malament el món?

llegendes

Una nit d'estiu d'aquestes en que servidora no pot dormir sempre em venen al cap velles rondalles i llegendes de quan era nina.
En aquesta ocasió em va venir al cap la la història de na maria enganxa.
Una dona que viu als pous i cisternes de les cases mallorquines i que si qualque infant se li acosta l'agafa amb el seu ganxo (d'aquí el seu nom) i se l'endú amb ella.
Clar, que només és una història que les padrines conten als nets perquè no s'acostin als pous i a les cisternes, però jo de petita no vaig acostar-me mai a cap. Sempre em quedava a un pam per por. I si m'hi acostava una mica més ja partia a córrer.

Sempre ha estat un d'aquests personatges que m'han impressionat més de petita.



guaita!

molt bon curt sobre na maria enganxa!,

Somni d'una nit d'estiu

-T'ho dic així, per jo ja has mort.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.

canvis.

Aquest blog comença a semblar un diari virtual.
No sé exactament que hauria d'escriure aquí, però la meva vida no la vull acabar escrivint. Per altra banda ja l'he escrita molt, però el que està fet fet està i ja no ho puc, ni vull, canviar-ho.
Però sobre que hauria d'escriure?
Sobre l'amor? Un tema sobre el que ja s'ha escrit massa?
Sobre la vida?
Sobre la mort?
Podria escriure una mica de tot, però realment no sé sobre que.
Aquest és el quid de la qüestió.
Aquest é el problema.
Que tenc ganes d'escriure sobre moltes coses, però després mai trob les paraules correctes.
Quant vaig obrir el blog tot era diferent. Podia ecriure sobre moltes coses. Però ara tot és diferent. Però realment quasi res ha canviat. O tot. No ho sé.

màxima

Qui pensa massa es condemna a si mateix a la insatisfacció.

Una història horrible i real que podria passar-li a qualsevol

Un dia una al·lota es despertà a un lloc qualsevol d'aquest planeta, és igual on sigui ja que això passa cada dia a qualsevol lloc del món. Com cada dematí es vestí amb parsimònia, sense pressa i tranquil·lament. Baixà les escales i anà a la cuina. No sabia si menjar cereals o magdalenes. -Mamà, de que beren de cereals o de magdalenes? - Millor cereals, és que fa una temporadeta que menges massa i has engreixat una micona.
Ella en lloc de enviar-la a porgar i dir-li que no era ver, que ella estava molt bé, es limità a assentir i començà a menjar menys. Primer va ser menjar menys cereals i menys llet als dematins. Després començà a dinar d'ensalada o pollastre torrat. Deixà de berenar als horabaixes. Als vespres quasi no sopava. Feia molt d'exercici, jo diria que un xic massa. Sa mare estava molt orgullosa d'ella. Per fi, després de tota la vida la seva filla començava a deixar de parèixer una foca.
La filla de cada vegada pensava més en el menjar i en fer exercici. A poc a poc era l'única cosa amb que pensava.
Però ho havia fet. Ella tota soleta s'havia aprimat una barbaritat. Tenia un d'aquells cossos que són l'enveja de totes les altres al·lotes. Però ella es veia grassa!
Una vergonya. Estava perfecta. Però ella, molt imbècil, feia més bestialitats amb el menjar. Ja no menjava, només bevia, clar, l'aigua és l'únic aliment que no engreixa.
Ses amigues es preocupaven per ella. Però ella passava. Només vivia per fer exercici i no menjar. Ses amigues l'obligaren a sortir amb elles de compres i a dinar. Dinà, però ho tirà tot vàter avall. Quina sensació de alliberament. Poder ficar-se les mans a la gola i sentir que els aliments surten de tu amb la mateixa facilitat que beus aigua. Però la sensació que cremava no era massa agradable. Comparat amb la sensació d'alliberament no era res, era suportable. Començava a sortir i a riure. Ja no li feia tant de mal l'estomac i podia deixar de pensar-hi.
A pesar de tot seguia aprimat-se. Ses amigues com que la veien riure i " disfrutar " de la vida no li deien res. Què li podien dir? Què deixàs de fer beneïtures? Què era una imbècil pel que estava fent? No podien. Estaven espantades.
La que ho passava pitjor era ella. No era feliç, però sabia que el estava fent no era correcte que es feia mal a ella mateixa. Ja que hi era s'havia proposat un repte. Pesar 48 kg. Quant hi fos ho deixaria. S'imaginava el seu cos amb 48 kg. Seria molt bell i esquelètic i perfecte. No entenia que estava malalta i que necessitava un psicòleg.
Un dia després de dinar es tancà al bany, com sempre, a vomitar. Però se li oblidà tancar la porta, tanmateix mai entrava ningú sense tocar. Aquell dia l'excusa era que s'anava a dutxar. Tenia els dits just devora la campaneta i començava a sortir el dinar. De cop entrà el seu germà gran i la va veure. Li cridà i li digué de tot. Ella estava espantada, i molt. La dugué al menjador i parlaren durant hores. Ella li explicà tot, que ja no ho suportava més, que li feia mal quan engreixava tan sols un gram i que quasi no podia mirar-se al mirall.
Ara ella està internada a un psiquiàtric. Menja tot el que li toca, i no vomita perquè no li ho deixen fer. No és feliç, però sap que és el que li convé.
Es passa els dies dibuixant paisatges estrellats i camps.
Quan surti d'allà anirà de compres, i podrà trobar uns calçons que li estigui bé.

coses que sabem tots

Un altre vespre sortírem.
Un divendres com qualsevol altre. Un sopar de curs desafortunat. Un pub per devers Porreres.Un braç ple de segells per entrar. Massa alcohol. Una amiga rompé una botella. Una altra amiga es posà a plorar per un al·lot. La primera amiga rebé una telefonada i no hi fou a temps per agafar-la. Aquesta amiga en descobrir qui era començà a tallar-se les venes. Jo desesperada les vaig deixar amb algú de confiança i partí a pensar.

Com pot una persona arribar a l'extrem de tallar-se les venes per una altra? És una locura. L'amor és boig i no entén de lògiques.
Com pot algú passar-se més de dos anys enamorat d'una persona i no dir-li , i si haver-la tengut?
Ho trob estúpid. Ho trob d'imbécils. Si vols alguna cosa diga-ho no et quedis callat! (sobretot si saps que ho pots tenir)
Es de ser inútiles...

què passa?

Avui l'única cosa important són les imatges.
Què puc dir d'aquesta vergonya? I això és poc.... Com pot un ajuntament deixar que facin aquestes aberracions amb el llenguatge?
Fa vergonya! Setembres amb pes intercalades, minusvàlids sense accent i amb t i la joia de la corona la paraula excepte escrita per un dis lèxic.
I crec que he fet curt posant només tres imatges...
Com poden permetre això? Me desespera!
Haurieu de veure els programes de festes... pitjor que una pel·lícula de terror.


p.d: per fer aquestes fotos només he hagut de caminar unes 20 passes... no vull imaginar-me tot el que pot haver-hi en un dels termes municipals més grans de Mallorca...

en ésser grans

En aquests dies plens d'exàmens, feines i treballs i que estam sota pressió constant ens venen amb la cançoneta de cada any. Què em de fer en ésser grans?
Que si no podem fer ciències per què enguany hem fet lletres, que si no podré fer francès perquè no hi haurà gent suficient...
Ara ens bombardegen amb beneitures del curs següent, que si grec que si matemàtiques...
Però el realment important és el que voldrem ser "quan seguem grans".
Sé gent que sap el que ha de fer des dels tres anys, però hi ha gent que té molts dubtes, per sort jo no m'hi trob, i que s'ha de fer amb aquesta gent que no sap el que vol, però que ha de seguir estudiant? Ni jo ho sé.
Abans ho tenia molt clar el que volia fer, vull fer cinema!, però i si no va bé? i si el que em convé fer és estudiar filologia catalana a Mallorca(i no abandonar aquesta illeta tan preciosa) i al final ser lingüista?
Aquest és mon dilema. Fer cinema, filologia catalana?
Per sort encara falta molt i tendré una temporada llarga per estudiar.

De moment que passi aquest estiu i després me tiraré de cap a sa piscina

abraçades

Vaig anar a ciutat a donar (o regalar) abraçades i ningú en va voler cap... :(
Divendres a vespre seré a Porreres i en donaré a qui en demani.

Pensant-ho bé, no aniré amb un cartellet escrit, però les regalaré.

Tenc ganes d'estiu.

Tan sols vull creure que tot passarà aviat i que s'acabarà d'una vegada.
Tenc ganes d'un estiu d'aquests que te'n vas a dormir tan cansat que ni tan sols tens ganes de pensar.
A Sa Ràpita amb el grupet d'estiu. Tots els de cada anys.
Anar a fer voltes amb sa barqueta. Tirar-se de sa penya alta. Des moll des canons. Des metge mames (aquest encara falta confirmació) Voltar en bicicleta sense rumb i arribar molt enfora. Anar els vespres a ses roques a veure les estrelles sense dir ni un mot, tan sols observar la immensitat de l'univers i sentin-se petits.
Anar a dinar a ses roques o a sa platja i espantar guiris i fer de guies i inventar-mos que allà es va ofegar un vaixell o que a l'altre costat hi va haver una guerra molt important.
I de menjar gelats de maduixa o de nata o fer mescles estranyes amb els gustos.
Fer xupitos d'herbes a les deu del matí i després anar a nedar per què ma mare o qualsevol altre mare no senti l'olorada d'herbes que feim, i omplir les botelles amb aigua per què no notin que en falten.
Tenc nedera d'aquesta d'estiu, de cridar per què l'aigua estigui massa freda, de ses festes majors cutres des pobles, on t'ho passes genial i coneixes molta gent, encara que després l'oblidis quasi tota, és divertit oblidar-la ja que la coneixes un pic i un altre a totes les festes majors.

El millor de tot és que aquest desig d'aquest estiu sé que el viure i que serà genial. Començant per Sant Joan a Sa Ràpita i acabant per Sant Agustí a Felanitx.

Una abraçada.

Ja sé que vull. Fa dies que ho pens. Ara ja ho he decidit.
Vull una abraçada d'aquestes que no s'acaben mai. M'és igual amb qui, però en tenc ganes d'una.

Les regalaria, si pogués. Però no ho faré. Ho potser si. No ho sé.

Demà aniré a Palma i regalaré abraçades a qui me les demani.

Si demà veis per Ciutat una al·lota amb un cartellet blanc que regala abraçades seré jo.

Cansament

Estic cansada!
No entenc moltes coses d'aquest món. Dubt molt que les entengui.
Seguesc "enfadada" no m'agrada aquest món, però no el puc canviar!
A vegades pens que tot podria ser diferent si jo canviàs una mica. Si fos un xic més, encara que molt poc, més atrevida. És a dir, m'encantaria ser capaç de dir tot el que tenc ganes de dir.
Tot això a quin sant ve?
A què per culpa de no dir sempre tot el que me passa per es cap m'acaba anant tot malament SEMPRE.

No vull seguir. Ho deix, ja hi tornaré més tard.

La vida és bastant avorrida.

Alegria (només desitjar-vos un poquet d'alegria. Jo era an aquell concert i va ser genial.)

Tenc ganes de festa

No sé si he criticat mai tot aquest món al qual pertany jo mateixa. El món dels adolescents, de l'alcohol, dels rollos d'una sola nit...
Per dir-ho d'alguna manera: no m'agrada.
El trob absurd i idiota i superficial.
Però sé que tanmateix per molt que ho critiqui i digui coses dolentes seguiré formant-ne part.
No m'agrada això de conèixer un al·lot i abans de poder recordar el seu nom ja saber com és la seva boca.
No m'agrada haver d'anar demanant a la gent que feres la nit anterior ja que tu no te'n recordes.
M'agradaria sortir un dissabte a vespre i que la gent no me miràs com un bitxo estrany quan dic que no vull veure alcohol.
Però tot i així tenc ganes de festa.
D'anar a un poble lluny del teu (ja que al meu ja hi he fet tot el que havia de fer) i sentir-me estimada per un al·lot que no conec de res i que me convidin a coses rares que després no recordaré que són.
Tot això per què?
NO ho sé, crec que crec que si m'embolic jo que sé, amb cinc al·lots seré més feliç o alguna cosa així. També crec que sé la resposta. Però sentir-se estimat per algú, encara només sigui per una estoneta, no és dolent. O si?







Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.

Serà que som covarda

M'agradaria dir que som covarda si això volgués dir alguna cosa.
Però ser covard significa no ser valent. I què és realment ser valent?
No tenir por de res? Si és això, jo som molt covarda.
Fer front a les coses que et fan por? Si és això, ja no som tan covarda.
Callar no sempre és la solució, però tampoc és la solució xerrar massa.

Solitud

Ahir com gran part de joves de la meva edat de Mallorca (i del món sencer) vaig sortir. No és cosa nova, però ahir va ser diferent. Era el primer pic en 1 mes que sortia pel meu poble en lloc d'anar a altres pobles a cercar festa.
Una amiga meva no estava massa contenta, feia poc que ho havia deixat amb al·lot, i jo vaig sortir amb ella per veure si la podia animar. Jo m'ho estava passant molt bé amb uns amics, però ella feia mala cara. L'intentàvem animar... Ella no es deixava animar...
I va decidir anar a veure unes amigues que hi havia per allà. Jo encara m'ho estava passant bé...
Però devers les dotze ella va tornar amb un somriure d'orella a orella. I em diu:
- Què, vens en es botellón o no?
- No en tenc cap ganes, saps que no vull beure, que sempre que bec acab molt malament i fent coses que no vull...
- Per favor... per favor... vine... en serio que si no me moriré d'oi...
I jo com una subnormal hi vaig anar...
Era molt estrany tot... Estàvem per allà tirats, alguns bevien... d'altres, com o una al·lota que conec de vista no.
La meva amiga va dir-me que ara tornava, que anava a veure un amic.
M'estava morint d'oi, però no podia deixar-la sola. Feia poc havia intentat suicidar-se per un tio, quina gran estupidesa!
Ella passava de jo, jo feia voltes entre la gent...
Com pot sentir-se algú tan sol entre tanta gent?
Xerrava una estoneta amb un, una estoneta amb una altra, però tanmateix només dèiem beneitures i jo me sentia idiota. Allà palplantada (no sé com s'escriu)tota sola, amb cara de circumstàncies i amb un somrís fals al rostre...
Bàsica ment vaig sentir-me sola entre la multitud i la meva amiga va passar de jo com de la merda i va acabar enrotllada amb el primer que va trobar. Jo encanvi vaig intentar passar-ho bé.
Però vaig tornar a ca meva plorant de solitud.
Simplement me sent com una entre la multitud, si no hi fos ningú ho notaria i si hi fos tampoc.

és més colló que el ploure (3a part de t'estim i jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals)

No l'estim. Ho he hagut de comprendre a les males. Ell només era una il·lusió. Un somni i com deia un autor important: la vida és somni i els somnis somnis són.
No sé si el vaig arribar a estimar. Es pot estimar a una persona que no coneixes? No ho sabria dir. L'he vist tres pics. No més. Però me adonat de que ell no està fet per jo. Som... com dir-ho? Massa iguals. Sé que no podríem estar mai junts. Per la simple raó de que al ser ànimes bessones no ens podríem entendre. O potser ens entendríem massa que ens avorririem l'un de l'altre.
Agradar-me si que m''ha agradat. Però estimar-lo? Aqui hi ha el quid de la qüestió.
Només sé que ni tan sols el vaig tastar. Només sé que ell tenia tanta vergonya com jo.
Aquella volteta que fèrem per Sencelles. Caminàvem ràpid sense dir res. I quan, quin sense voler més estúpid, ens vàrem fregar les mans, va ser com orgàsmic. (aclariment: no vàrem arribar a res ell i jo, però la sensació de benestar va ser gran) No l'estim, però si hagués d'estimar algú, l'estimaria a ell. Viu massa enfora. Pràcticament a l'altra punta de l'illa. Exigerada, tampoc no viu tan enfora! Viu a prop d'aquell poble en què vaig somiar un dia.
El que ens impedeix estar junts és això. Que som iguals, i que vivim molt enfora.
Normalment no me fii dels amics del noi que m'agrada, però és que és tan mono!
No puc arribar a entendre com puc ser tan tonta de no haver-me tirat damunt ell :)
No sé que hagués passat. Però segurament ara no estaria rabiosa del que hauria passat.
Me sent com una margarida. Una més entre, segurament, moltes, que pentura ja ni me recorda. Encara que a jo m'agradaria pensar que si.

S'estimaren saberen

- Desperta, coqueta de sucre.- i li dóna una besada als llavis.- Com has dormit?
- M'he adormit?
- Si.
- Me sap greu!
- No passa res. Ets tan mona quan dorms- ella es va posar vermella com una tomàtiga.
- Me sap molt de greu. Com ha acabat la pel·lícula? - amb un somrís entremaliat a la boca.
- No l'he acabada de veure. M'he dedicat a mirar-te, era més interessant.
- I si en lloc de mirar-me dormir feim alguna cosa interessant?
- Perfecte. Què vols que facem?
- Ja està! Tenc un joc :)
- Quim tipus de joc?
- No passis pena. Només necessit unes manilles, una porra i un vestit de policia. - en veure la cara que posava ell es posà a riure.- és broma!
- M'havies assustat! Encara que tampoc no estaria tan malament...
Ella se li acostà a poc a poc. Ell la besà als llavis. Un petó llarg i tendre, com els de les pel·lícules d'amor americanes. Ella li passà els braços entorn son coll, ell se li arrambà tendrament.
Ell començà a besar-la al coll. Començaren a despullar-se. Ell anava sense jaqueta i sense camisa. Ella tan sols duia roba interior, però no per molt de temps. Ella el besava pel pit.

S'estimaren saberen.
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.

continuació de t'estim jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals

L'estim, l'estim, l'estim!

Però no el conec.

- Alícia, tenc una bona notícia per tu :)
- Què passa?
- Saps amb qui vaig parlar ahir?
- No, amb qui?
- Amb en Joan.
- Què? Amb en Joan?
- Se nota molt que t'agrada.
- Però, com pot ser que ho hagis notat?
- Et conec des de fa massa...
- I de que vau parlar?
- Jo parlava amb en Jaume, si el de divendres, i em diu que hi havia algú que volia parlar amb mi. I si, era ell, en Joan. Diu que dissabte aniran a Porreres.
- A Porreres?
- Si
- Hi hem d'anar! Hi hem d'anar!
- Tranquil·la. Hi anirem
- Gràcies, t'estim!

Aquest matí mirava els espais personals dels seus amics, i quan el veia a ell... Se'm fonia el cor. És tan mono. Amb els ulls verds,, els cabells marrons, la seva carona de nin...
Crec que m'estic enamoran d'una il·lusió. D'un somni. Ell mai serà meu...

T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un val.

Com pot ser que m'hagi enamorat d' ell? Només el conec de divendres passat... Però per altra banda aquella besada va ser tan dolça... no va ser ni una besada a la galta ni una besada als llavis. Va ser diferent, com entre mig. Alícia, Joan, Joan, Alícia.
L'estim, li cantaria mil i una serenates. T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un vals. Però quasi no vàrem xerrar. Va ser ballar tot.
Els nostres cossos joves compassats a la música junts, per no voler separar-nos, quasi agafats. Aquella cançó lenta. Ell va ser molt cordial. Va dir-me:
-Alícia, t’agradaria ballar amb mi?
-Clar, m’encantaria
Va posar-me les mans a l’esquena. Jo li vaig passar els braços pel coll. M’anava dient coses a l’orella. No les entenia, però disfrutava aquell moment com si fos l’últim. Just abans d’acabar la cançó va venir na Marina, ella que m’havia deixat tota sola mentre se n’anava amb un.
-Ma germana ja és aquí hem de partir
No vaig tenir ni temps de dir adéu. Tan sols una petita besada a la comissura dels llavis. No tenc el seu número de telèfon, ni cap manera de parlar amb ell. Tampoc crec que ell vulgui parlar amb mi, només sóc una entre d’altres. No puc ser així. He de canviar, he d’aprendre a dir el que vull a no tenir vergonya. Perquè si no sempre serà igual. Totes les meves amigues amb al·lot i jo tota sola per no poder dir el que sent.
Però l’estim. Crec que sóc massa romàntica. Romàntica no, més aviat massa somiadora per aquest món.