una cançó.

sent a una cançó i ja me transport a un lloc no molt lluny d'aquí, a un passat no molt llunyà i a uns fets que mai varen passar, però tot i així molt grans, molt bells i molt estranys.
Una nit de lluna plena ell i jo sols, lentament besant-nos, tendrament, suaument, fantàsticament, especialment, diferentment.
Ara el temps ha passat, ja no som aquelles persones que érem. Hem canviat, evolucionat si ho desitges, però tot i així no puc evitar recordar-ho. Molt guai, molt bé, però no s'ha de viure en passat, sinó en el present.
Hi ha moments en que m'estimaria més que tot el que va passar no hagués passat, que jo no m'hagués perdut i no t'hagués trobat allà tot sol, tan mono tu, amb el teu capell de palla.
A vegades m'agradaria que no m'haguessis volgut convidar a aquella cervesa i desitjaria que no m'haguessis besat d'aquella manera tan absolutament genial i fabulosa.
Però vaig caure als teus peus. Simplement. Massa simple, massa confós. Massa estrany, massa especial i a la vegada massa corrent.

El temps passa, però el record roman allà, per si mai el vols utilitzar i tornar a passar una bona estona.


Com va dir algú: només recordam allò que mai ha passat. I si mai ha passat, perquè ho record tan bé? (i n'estic molt segura que tu també)

la veritat

La única cosa que realment té valor per mi, per dir-ho d'una altra manera, la única cosa vertadera, des del meu parer.
La veritat és simplement la única cosa autèntica, mundial i incorrupta, la veritat no deixarà de ser veritable per moltes persones que diguin el contrari o intentin tapar-la, la veritat seguirà existint, estarà sempre allà i ningú mai la podrà canviar, una cosa vertadera no deixa de ser-ho per molt de temps que passi.
És la única cosa mundial, ja que  la bellesa és corrupta i molt subjectiva,  quan tornam vells la majoria perd la bellesa,  hi ha persones que amb els anys tornen més belles, però no ens hem de mentir, la majoria serem molt lletjos quant seguem vells. La bellesa és subjectiva, una cosa pot ser bella per tu i molt horrorosa per un altre o al revés, en canvi la veritat no ho pot ser per uns si i per altres no.
I amb l'exemple de la bellesa podria posar-hi moltíssimes altres coses, com la justícia (si ets blanc i ric, tens més possibilitats que no et tanquin a la presó que si ets negre i pobre) o la felicitat
(aquell tema tan esquiu que encara no comprenc), en fi, mils i milers de temes que podria posar per aquí, però que no ho faré.

arrib a ca meva com sempre sola, cansada de tota la setmana d'anar d'un costat a l'altre i no aturar ni per respirar i me n'adon que no sé on som i no sé on vull anar.
Me n'adon que tot el que he desitjat des de fa tant és massa impossible per aconseguir-ho. Siguem realistes, realment jo puc arribar a aconseguir tot el que vulgui? NO, mai puc aconseguir tot el que vull. És com si sempre em mancàs alguna cosa, com si tengués un forat i no el pogués tapar per molt que ho intenti.
No m'agrada aquesta sensació de buiddor dins meu. És horrorosa.
Però no és sempre, només és els dies com aquest en que comença a fer fred i la gent s'abraça i s'ajunta i s'estima i està bé i jo estic aquí, com sempre, sola, davant l'ordinador amb mils i milions de plans per fer i mils i milers de coses per fer, però sé ben bé que no hi ha manera d'aconseguir fer-les.
Però no crec que sigui l'única persona que li passa això. Ja que no som la primera noia que hi ha al planeta, i tampoc seré la darrera.
A vegades hi ha dies en que em venen idees estúpides al cap sobre la mort i tot això.
Per què és que realment a la meva vida no hi ha gaires coses, si, són poques però bones, però no és gaire agradable que ningú t'entengui.
No sé si això és molt nomal. Però és el que hi ha!
En fi, tot és una gran merda.
Demà ja serà un altre dia (esperem...)

els sentiments

No sé com m'ho faig, però sempre record el meu blog quan estic enfadada o trista o tenc un mal dia. Avui, per desgràcia, és un d'aquests dies. Sé perfectament que hi ha persones que estan molt pitjor que jo i que no es queixen, però en aquests moments vull desfogar-me de tot i escriure-ho i si algú ho llegeix doncs enhorabona!
La vida pot ser molt bella, però també pot ser una puta merda. Jo som d'aquestes persones que o tenen tota la felicitat que un pot tenir o estan a baix de tot de la negror. I això és una de les coses que no mola que li passi a la gent. Però la vida m'ha fet així, i en part, crec que és un moviment de defensa, per evitar la infelicitat.
Avui la meva infelicitat és deguda a una altra persona. Explicat per escrit pot sonar a estupidesa, hi en certa manera ho és, però quant ho vius no és gens divertit.
Fa uns mesos jo estava molt penjada d'un al·lot, un qualsevol, "del montón", i ho! un vespre va ser meu, QUINA NIT!, però quan vaig haver de partir em va dir que no ho contàs a ningú. I jo no ho vaig explicar a ningú, com una estúpida, pensant que podríem tornat a fer alguna coseta si no ho deia a ningú, però per qüestions alienes a la meva persona se va enterar molta gent, també ho va saber ell i clar ja va començar a dir que entre ell i jo mai havia passat res, que tot m'ho havia inventat jo. Però jo seguia vivint al meu núvol, sense saber que ell deia aquelles coses, entre d'altres que no vull recordar, i ell seguia dient allò. Jo somiava que ens tornaríem a retrobar un vespre a un concert qualsevol i que tornaria a passar el mateix, però no, he viscut en la ignorància durant tres mesos, esperant-lo i veient com s'enrollava amb altres davant el meu nas i jo estúpida no ho volia veure.
Avui, per sort o per desgràcia, un amic meu m'ho ha explicat tot, i jo no he pogut més i m'he posat a plorar.
Ha estat un dia nefast, he suspès dos exàmens, m'he barallat amb un amic i m'han explicat això, quina jornada de felicitat!

p.d: quina merda de text!