Jo ho sabia, coneixia els seus sentiments, però no els volia acceptar.
Era més fàcil creure que ell només em feia molt de cas, per què érem amics. Però en el fons del meu cor jo sabia que li agradava, però si ho acceptava no podria dir que les meves relacions amb el sexe oposat no eren possibles per culpa meva.
I jo això no ho volia admetre. Jo volia seguir creient que no tenia parella per la meva fredor, pel meu no saber estar i comportar. A mi ja m'anava bé, no tenia inconvenients, m'agradava estar sola en el fons. Encara que això em causàs tristors i malestars.
Però no estava preparada per agradar a algú. La meva experiència en aquests temes és quasi nul·la. No estava, ni estic de moment preparada per respondre raonablement al que em va dir ell. Vaig sortir del pas amb una mala frase d'una cançó pitjor.
La majoria de gent no sap que respondre davant d'un: m'agrades (a les pel·lícules això en causa la trama a moltes) i jo no havia de ser menys.
29.3.10
19.3.10
Una estranya amargura em recorre tot el cos.
No l'entenc, no m'agrada, no la vull, però hi és!
L'odii. Fa que no pugui ser feliç, que pensi en el que no hauria de pensar, en el que fa temps que hauria d'haver oblidat, en el que hauria de deixar de fer i en totes aquelles coses fastigoses que odii amb tota la meva ànima.
però hi és.
És com un monstre que em devora les entranyes i que em fa ser dolenta i fastigosa i estúpida.
Però forma part de jo.
No l'entenc, no m'agrada, no la vull, però hi és!
L'odii. Fa que no pugui ser feliç, que pensi en el que no hauria de pensar, en el que fa temps que hauria d'haver oblidat, en el que hauria de deixar de fer i en totes aquelles coses fastigoses que odii amb tota la meva ànima.
però hi és.
És com un monstre que em devora les entranyes i que em fa ser dolenta i fastigosa i estúpida.
Però forma part de jo.
16.3.10
Estic fent teràpia.
No vaig a cap psicòleg, crec que si hi anàs les meves sospites de totes les meves malalties mentals ja tendrien per on agafar-se i preferesc seguir on estic.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.
13.3.10
complicacions innecessaries
M'estic plantejant una opció.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.
12.3.10
poemes, poeta,
INCOMPRENSIÓ
-¿Qui ets?-Ningú.
-¿Què noms?
-Maria.
-¿D'on véns?
-Del buit
-¿On vas?
-Cap al tramvia perdut
que hi ha dins els teus ulls.
-No et comprenc.
-Quan arribis al final
jo deixaré d'esser fantasma
i tu seràs savi.
DIÀLEG DELS MORTS
Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són
d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems d'un mateix rostre.
Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...
Andreu Vidal. (Palma 1959-1998)
6.3.10
Avui me sent poderosa, després d'un vespre de sentir-me petita, menys preuada, petita ara me sent bé. Som com un fènix que reneix de les seves cendres i reneix de cada vegada amb més força. Tot i que de cada vegada l'òstia és més grosssa...
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)