Moments de crisi personal, econòmica, global... I jo aquí, als meus 18, amb la seguretat que avui aniré a donar sang per primera vegada, no és cert, serà la segona, la primera no en vaig poder donar...
La inseguretat de l'examen d'història de l'art de demà, la inseguretat de la filosofia, del grec...
És una època important en la meva vida, estic en temps de canvis d'experiències... i d'haver d'estudiar molt, molt, molt!
És la primavera dels meus dies, però de moment no la disfrutaré gaire.
Però tranquil·litat, b., només queden tres mesos d'estudiar...
9.3.11
21.2.11
un conte II
Tot havia començat aquell dia tan horrible, bé, més ben dit havia començat el dia de la mort de la seva padrina, però era un fet massa dolorós com per poder-ho admetre. No hauria d’haver-hi anat, no va ser un bon pla. Tampoc hauria d’haver anat al concert d’un dels seus grups preferits. Ni tampoc s’hauria d’haver enamorat d’aquell al·lot que no coneixia de res. No s’haurien d’haver estimat en aquell carreró, ni ho hauria d’haver donat tot aquell vespre. No s’hauria d’haver quedat el seu capell, ni cap dels seus records. D’això ja feia un temps, però tothom l’havia jutjada. Sempre la jutjaves, i això era una cosa que odiava. No volia ser jutjada per ningú, no volia que parlassis d’ella, només volia sentir-se estimada, encara que només fos una estona, li era igual per qui. Com sempre tot havia anat malament. Ell l’havia oblidada, com tots els que l’havien coneguda. Com la seva padrina que l’havia oblidada per morir. I ho faria. Aquella nit. Ho tenia tot preparat. Les pastilles. L’aigua... Seria una mort dolça i tranquil·la. Amb gens de maquillatge. Tan natural com sempre. Sense semblar ser qui no era. Només sent ella. Sense pintures. Va arribar la nit, l’hora assenyalada. Es preparà. Deixà una carta explicant el perquè. L’Aigua, que quasi sobresortia, només restava allà per la pressió de l’ambient.Dotze pastilles, una botella de vodka. Un còctel molotov. Inexplicablement per ella, al seu funeral hi va assistir molta gent.
Aquesta és la segona part d'un conte que vaig escriure fa molt de temps.
v.
Totes les paraules
que van quedar-se en miratges
totes les converses de paper
totes les eixides
que vam veure més factibles
tot es va quedar en un no-res
Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria
Totes les rialles
que ens llegares a nosaltres
valen una vida de segur
totes les persones
que no et van tancar les portes
tots els bons moments que t'has perdut
Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria
L'esperança diuen que és el darrer que es perd, però a mi me'n queda més aviat poca.
que van quedar-se en miratges
totes les converses de paper
totes les eixides
que vam veure més factibles
tot es va quedar en un no-res
Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria
Totes les rialles
que ens llegares a nosaltres
valen una vida de segur
totes les persones
que no et van tancar les portes
tots els bons moments que t'has perdut
Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria
L'esperança diuen que és el darrer que es perd, però a mi me'n queda més aviat poca.
30.1.11
gener 2011
El primer mes de l'any, el primer mes que tenc devuit anys, el que hauria de ser el primer mes de molts mesos de canvis... però no ho ha estat!
Era de suposar...
Fa uns dies que visc de records, més feliços, més tristos, però al final només records, i reconec que no és bo, que viure del passat, no hauria d'estar permès, perquè persones com jo, que passam de viure genial el present a sobreviure així com podem del passat, ho passam molt malament.
Visc de records bàsicament nocturns, una melancolia horrorosa. Records de nits amb un i un altre, o amb amics o amb altre tipus de companyia...
I no m'agrada el passat, bé, si que m'agrada, però no viure-hi.
Era de suposar...
Fa uns dies que visc de records, més feliços, més tristos, però al final només records, i reconec que no és bo, que viure del passat, no hauria d'estar permès, perquè persones com jo, que passam de viure genial el present a sobreviure així com podem del passat, ho passam molt malament.
Visc de records bàsicament nocturns, una melancolia horrorosa. Records de nits amb un i un altre, o amb amics o amb altre tipus de companyia...
I no m'agrada el passat, bé, si que m'agrada, però no viure-hi.
3.1.11
24.12.10
18 anys
18 anys una data important per a qualsevol.
Tothom (especialment mumare) està encantat de la vida, 18 anys! ja seràs gran! ja estàs feta una dona...
Els 18 anys me fan por, molta, no és que m'hagi de morir, això ho sé, però és com un bot, no deixaré de ser qui som, però és com si tot hagués de canviar per tenir un dígit més. Només és un any més al meu carnet d'identitat! No canviaré, no deixaré de ser jo mateixa!
Em sent com si fos a la pel·lícula invasion of the body snatchers i un extraterrestre m'hagués de "posseir" just en fer els 18.
No sé de ningú que tengui aquesta fòbia als 18, és més, tothom està encantat, què si podrem entrar a més llocs que abans a les nits, que si podrem votar, que si podrem anar a la presó (no sé per què això m'ho diuen molt...) no sé que hi veuen!
Els nins sempre volen créixer i els grans sempre volen ser nins.
I a mi m'encanta tenir 17 anys!
22.12.10
reflexions
"Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", de Jean-Luc Godard.
Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.
Després de parlar raonar i pensar crec que tot el que vulgui dir ja ho haurà dit un altre, i, segurament, també ho haurà dit millor que jo.
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.
Després de parlar raonar i pensar crec que tot el que vulgui dir ja ho haurà dit un altre, i, segurament, també ho haurà dit millor que jo.
9.12.10
cançons elèctriques per a les nits de pluja
Nuestras noches eran fabulosas, en aquella casa que, sinceramente, aún no sé quién era el dueño. Sabiamos que lo nuestro no era real, no era más que un sueño, pero era nuestro sueño y por eso ya nos gustaba.
Era una de esas noches en las que nos quedábamos dormidos escuchando música electrónica, pero no de esa que suena ahora que sólo es pum-pum-pum, no, de la buena. Siempre me decías que la música, al igual que las drogas, tenían que ser buenas, si no no era necesario perder el tiempo en ellas.
Tu me besabas en la frente y yo te abrazaba tan fuerte que casi me dañaba. Pero era nuestro riutal de sueño y no podíamos evitarlo.
Aún recuerdo tus manos calientes cogiendome del cuello para decirme buenas noches al oido y después recorriendo mi frente, mis cejas, mis ojos, mis párpados, mi nariz (muy rara, como decías tú) y finalmente llegarme a los labios.
Sí, he escrit en castellà, és una llengua que m'encanta (llegiu qualsevol de la generació del 98) i volia intentar una relació amb ella. No estic per res oblidant el català, llengua de la terra aspra, però havia de provar, fa un temps vaig conèixer el francès, però no el conec a bastament. En canvi el castellà és un vell conegut i, saps què?, crec que m'ha agradat. No sé si continuarà o seguiré sent monolingüe. Només el temps ho dirà.
Era una de esas noches en las que nos quedábamos dormidos escuchando música electrónica, pero no de esa que suena ahora que sólo es pum-pum-pum, no, de la buena. Siempre me decías que la música, al igual que las drogas, tenían que ser buenas, si no no era necesario perder el tiempo en ellas.
Tu me besabas en la frente y yo te abrazaba tan fuerte que casi me dañaba. Pero era nuestro riutal de sueño y no podíamos evitarlo.
Aún recuerdo tus manos calientes cogiendome del cuello para decirme buenas noches al oido y después recorriendo mi frente, mis cejas, mis ojos, mis párpados, mi nariz (muy rara, como decías tú) y finalmente llegarme a los labios.
Sí, he escrit en castellà, és una llengua que m'encanta (llegiu qualsevol de la generació del 98) i volia intentar una relació amb ella. No estic per res oblidant el català, llengua de la terra aspra, però havia de provar, fa un temps vaig conèixer el francès, però no el conec a bastament. En canvi el castellà és un vell conegut i, saps què?, crec que m'ha agradat. No sé si continuarà o seguiré sent monolingüe. Només el temps ho dirà.
21.11.10
16.11.10
Ho he trobat
Esper que així entengueu que és el que cerc.
Una novel•la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia així: els detalls és el que hi ha de més important en una novel•la. I Txèkhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel•la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. (...) Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col•loques en un lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres trigueu molt, d’altres no el trobeu mai.
(...)
En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera relativa. L’he viscut massa. (...) Una novel•la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.
(...)
Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “la Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms” tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “i va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!” “Espart, bola de sofre bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig!
Escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.
Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.
pròleg Mirall trencat- Mercè Rodoreda
A la fi he trobat una bona manera d'explicar el perquè, ara he de trobar-lo.
Una novel•la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia així: els detalls és el que hi ha de més important en una novel•la. I Txèkhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel•la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. (...) Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col•loques en un lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres trigueu molt, d’altres no el trobeu mai.
(...)
En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera relativa. L’he viscut massa. (...) Una novel•la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.
(...)
Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “la Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms” tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “i va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!” “Espart, bola de sofre bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig!
Escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.
Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.
pròleg Mirall trencat- Mercè Rodoreda
A la fi he trobat una bona manera d'explicar el perquè, ara he de trobar-lo.
15.11.10
La indiferència com a últim recurs
Un bon titol, el problema és que encara no sé el que vull escriure. Avui és un dia estrany, estic mirant dins meu i intent trobar la màgia, aquella sensació que alguns anomenen inspiració, i poder escriure alguna cosa que valgui la pena, fer alguna fotografia o inclús fer un dibuix... Ai las! La inspiració no ve, les muses s'han amagat a dins un forat i em diuen que treballi, que faci altres feines més necessàries, però jo les vull trobar per poder sentir-me artista per una estona.
31.10.10
d'edificis
Si una casa cau pels fonaments per moltes mesures que facin, la casa seguirà caient. No és física quàntica ni la teoria del big-bang, és lògica pura. Tot i així hi ha qui no ho vol veure i no vol admetre-ho fins que no veu l'edifici a terra.
29.10.10
29-10-10
Ella tenia un somni des de feia temps, molt obscur, desastrós i amagat. Mai l'havia explicat a ningú, car era una cosa horrorosa, tenebrosa i horrible i que era de fer mirar per un psiquiatra dels de pagar molt.
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .
27.10.10
Una sensació estranya
Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.
24.10.10
públicament públic
Això gent ha arribat a la fi.
Ja no serà un blog on m'amag de qui som i utilitz pseudònims per evitar que me reconeguin i puguin,no ho sé, utilitzar-ho en contra meu?
Així que a partir d'ara ja no seré b. a partir d'ara seré na BETMA, sí, i punt.
Ja no serà necessari amagar les coses. Qui vol llegir que llegesqui, tampoc no tenc res amagat.
I estic molt contenta de la meva nova condició de no-amagada!
Anava escriure sobre el problema, però, quin problema?
Ja no serà un blog on m'amag de qui som i utilitz pseudònims per evitar que me reconeguin i puguin,no ho sé, utilitzar-ho en contra meu?
Així que a partir d'ara ja no seré b. a partir d'ara seré na BETMA, sí, i punt.
Ja no serà necessari amagar les coses. Qui vol llegir que llegesqui, tampoc no tenc res amagat.
I estic molt contenta de la meva nova condició de no-amagada!
Anava escriure sobre el problema, però, quin problema?
25.9.10
instransigència
- Saps que tot és mentida?
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.
24.9.10
santa mercè i maria-mercè marçal
Avui santa mercè, patrona de Barcelona, supòs que també de molts altres llocs, és per això que avui publicaré uns versos d'una gran poetessa catalana: Maria-Mercè Marçal (que amb un nom tan sonor havia de ser poetessa per força) que va dir unes paraules que cada vegada que les sent se'm posa la pell de gallina:
Amb això vos deix uns quants poemes seus.
Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
?fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.
S’escriu a les arrels de la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.
Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.
Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.
S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre el veig com una barca,
ben blau damunt del fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.
Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.
S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres
doni vent a la barca aquesta lluita!
Desgraciadament no trob més poemes seus. A internet no sempre ho trobes tot, però, què hi podem fer?
- A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
- de classe baixa i nació oprimida.
- I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Amb això vos deix uns quants poemes seus.
Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
?fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.
S’escriu a les arrels de la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.
Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.
Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.
S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre el veig com una barca,
ben blau damunt del fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.
Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.
S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres
doni vent a la barca aquesta lluita!
Desgraciadament no trob més poemes seus. A internet no sempre ho trobes tot, però, què hi podem fer?
19.9.10
més fotos
la mar, sa ràpita
"ses roques" sa ràpita
temps de vacances
jo surt a estendre sa roba
lectures
El meu flickr no "dóna abasto" com diríem a Mallorca, és a dir, que no puc pujar més fotos de moment.
Vos deix amb algunes instantànies d'aquest estiu.
16.9.10
10.9.10
Això nostre
Jeim l'un vora l'altra
abraçats
Ja no t'estim, rei
però sé que no és cert
I llavors és quan et torn a besar
un pic i un altre
tot condueix a un sol fet
que alguns en diuen amor
d'altres follar
però jo en dic això nostre
Esper que vos agradi, és el meu primer poema, encara que no tengui rima, però bé! S'han d'intentar totes les branques de l'art!
Crec que em quedaré amb la literatura més que la poesia...
abraçats
Ja no t'estim, rei
però sé que no és cert
I llavors és quan et torn a besar
un pic i un altre
tot condueix a un sol fet
que alguns en diuen amor
d'altres follar
però jo en dic això nostre
Esper que vos agradi, és el meu primer poema, encara que no tengui rima, però bé! S'han d'intentar totes les branques de l'art!
Crec que em quedaré amb la literatura més que la poesia...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)