Tot havia començat aquell dia tan horrible, bé, més ben dit havia començat el dia de la mort de la seva padrina, però era un fet massa dolorós com per poder-ho admetre. No hauria d’haver-hi anat, no va ser un bon pla. Tampoc hauria d’haver anat al concert d’un dels seus grups preferits. Ni tampoc s’hauria d’haver enamorat d’aquell al·lot que no coneixia de res. No s’haurien d’haver estimat en aquell carreró, ni ho hauria d’haver donat tot aquell vespre. No s’hauria d’haver quedat el seu capell, ni cap dels seus records. D’això ja feia un temps, però tothom l’havia jutjada. Sempre la jutjaves, i això era una cosa que odiava. No volia ser jutjada per ningú, no volia que parlassis d’ella, només volia sentir-se estimada, encara que només fos una estona, li era igual per qui. Com sempre tot havia anat malament. Ell l’havia oblidada, com tots els que l’havien coneguda. Com la seva padrina que l’havia oblidada per morir. I ho faria. Aquella nit. Ho tenia tot preparat. Les pastilles. L’aigua... Seria una mort dolça i tranquil·la. Amb gens de maquillatge. Tan natural com sempre. Sense semblar ser qui no era. Només sent ella. Sense pintures. Va arribar la nit, l’hora assenyalada. Es preparà. Deixà una carta explicant el perquè. L’Aigua, que quasi sobresortia, només restava allà per la pressió de l’ambient.Dotze pastilles, una botella de vodka. Un còctel molotov. Inexplicablement per ella, al seu funeral hi va assistir molta gent.
Aquesta és la segona part d'un conte que vaig escriure fa molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada