Solitud

Ahir com gran part de joves de la meva edat de Mallorca (i del món sencer) vaig sortir. No és cosa nova, però ahir va ser diferent. Era el primer pic en 1 mes que sortia pel meu poble en lloc d'anar a altres pobles a cercar festa.
Una amiga meva no estava massa contenta, feia poc que ho havia deixat amb al·lot, i jo vaig sortir amb ella per veure si la podia animar. Jo m'ho estava passant molt bé amb uns amics, però ella feia mala cara. L'intentàvem animar... Ella no es deixava animar...
I va decidir anar a veure unes amigues que hi havia per allà. Jo encara m'ho estava passant bé...
Però devers les dotze ella va tornar amb un somriure d'orella a orella. I em diu:
- Què, vens en es botellón o no?
- No en tenc cap ganes, saps que no vull beure, que sempre que bec acab molt malament i fent coses que no vull...
- Per favor... per favor... vine... en serio que si no me moriré d'oi...
I jo com una subnormal hi vaig anar...
Era molt estrany tot... Estàvem per allà tirats, alguns bevien... d'altres, com o una al·lota que conec de vista no.
La meva amiga va dir-me que ara tornava, que anava a veure un amic.
M'estava morint d'oi, però no podia deixar-la sola. Feia poc havia intentat suicidar-se per un tio, quina gran estupidesa!
Ella passava de jo, jo feia voltes entre la gent...
Com pot sentir-se algú tan sol entre tanta gent?
Xerrava una estoneta amb un, una estoneta amb una altra, però tanmateix només dèiem beneitures i jo me sentia idiota. Allà palplantada (no sé com s'escriu)tota sola, amb cara de circumstàncies i amb un somrís fals al rostre...
Bàsica ment vaig sentir-me sola entre la multitud i la meva amiga va passar de jo com de la merda i va acabar enrotllada amb el primer que va trobar. Jo encanvi vaig intentar passar-ho bé.
Però vaig tornar a ca meva plorant de solitud.
Simplement me sent com una entre la multitud, si no hi fos ningú ho notaria i si hi fos tampoc.