Serà que som covarda

M'agradaria dir que som covarda si això volgués dir alguna cosa.
Però ser covard significa no ser valent. I què és realment ser valent?
No tenir por de res? Si és això, jo som molt covarda.
Fer front a les coses que et fan por? Si és això, ja no som tan covarda.
Callar no sempre és la solució, però tampoc és la solució xerrar massa.

Solitud

Ahir com gran part de joves de la meva edat de Mallorca (i del món sencer) vaig sortir. No és cosa nova, però ahir va ser diferent. Era el primer pic en 1 mes que sortia pel meu poble en lloc d'anar a altres pobles a cercar festa.
Una amiga meva no estava massa contenta, feia poc que ho havia deixat amb al·lot, i jo vaig sortir amb ella per veure si la podia animar. Jo m'ho estava passant molt bé amb uns amics, però ella feia mala cara. L'intentàvem animar... Ella no es deixava animar...
I va decidir anar a veure unes amigues que hi havia per allà. Jo encara m'ho estava passant bé...
Però devers les dotze ella va tornar amb un somriure d'orella a orella. I em diu:
- Què, vens en es botellón o no?
- No en tenc cap ganes, saps que no vull beure, que sempre que bec acab molt malament i fent coses que no vull...
- Per favor... per favor... vine... en serio que si no me moriré d'oi...
I jo com una subnormal hi vaig anar...
Era molt estrany tot... Estàvem per allà tirats, alguns bevien... d'altres, com o una al·lota que conec de vista no.
La meva amiga va dir-me que ara tornava, que anava a veure un amic.
M'estava morint d'oi, però no podia deixar-la sola. Feia poc havia intentat suicidar-se per un tio, quina gran estupidesa!
Ella passava de jo, jo feia voltes entre la gent...
Com pot sentir-se algú tan sol entre tanta gent?
Xerrava una estoneta amb un, una estoneta amb una altra, però tanmateix només dèiem beneitures i jo me sentia idiota. Allà palplantada (no sé com s'escriu)tota sola, amb cara de circumstàncies i amb un somrís fals al rostre...
Bàsica ment vaig sentir-me sola entre la multitud i la meva amiga va passar de jo com de la merda i va acabar enrotllada amb el primer que va trobar. Jo encanvi vaig intentar passar-ho bé.
Però vaig tornar a ca meva plorant de solitud.
Simplement me sent com una entre la multitud, si no hi fos ningú ho notaria i si hi fos tampoc.

és més colló que el ploure (3a part de t'estim i jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals)

No l'estim. Ho he hagut de comprendre a les males. Ell només era una il·lusió. Un somni i com deia un autor important: la vida és somni i els somnis somnis són.
No sé si el vaig arribar a estimar. Es pot estimar a una persona que no coneixes? No ho sabria dir. L'he vist tres pics. No més. Però me adonat de que ell no està fet per jo. Som... com dir-ho? Massa iguals. Sé que no podríem estar mai junts. Per la simple raó de que al ser ànimes bessones no ens podríem entendre. O potser ens entendríem massa que ens avorririem l'un de l'altre.
Agradar-me si que m''ha agradat. Però estimar-lo? Aqui hi ha el quid de la qüestió.
Només sé que ni tan sols el vaig tastar. Només sé que ell tenia tanta vergonya com jo.
Aquella volteta que fèrem per Sencelles. Caminàvem ràpid sense dir res. I quan, quin sense voler més estúpid, ens vàrem fregar les mans, va ser com orgàsmic. (aclariment: no vàrem arribar a res ell i jo, però la sensació de benestar va ser gran) No l'estim, però si hagués d'estimar algú, l'estimaria a ell. Viu massa enfora. Pràcticament a l'altra punta de l'illa. Exigerada, tampoc no viu tan enfora! Viu a prop d'aquell poble en què vaig somiar un dia.
El que ens impedeix estar junts és això. Que som iguals, i que vivim molt enfora.
Normalment no me fii dels amics del noi que m'agrada, però és que és tan mono!
No puc arribar a entendre com puc ser tan tonta de no haver-me tirat damunt ell :)
No sé que hagués passat. Però segurament ara no estaria rabiosa del que hauria passat.
Me sent com una margarida. Una més entre, segurament, moltes, que pentura ja ni me recorda. Encara que a jo m'agradaria pensar que si.

S'estimaren saberen

- Desperta, coqueta de sucre.- i li dóna una besada als llavis.- Com has dormit?
- M'he adormit?
- Si.
- Me sap greu!
- No passa res. Ets tan mona quan dorms- ella es va posar vermella com una tomàtiga.
- Me sap molt de greu. Com ha acabat la pel·lícula? - amb un somrís entremaliat a la boca.
- No l'he acabada de veure. M'he dedicat a mirar-te, era més interessant.
- I si en lloc de mirar-me dormir feim alguna cosa interessant?
- Perfecte. Què vols que facem?
- Ja està! Tenc un joc :)
- Quim tipus de joc?
- No passis pena. Només necessit unes manilles, una porra i un vestit de policia. - en veure la cara que posava ell es posà a riure.- és broma!
- M'havies assustat! Encara que tampoc no estaria tan malament...
Ella se li acostà a poc a poc. Ell la besà als llavis. Un petó llarg i tendre, com els de les pel·lícules d'amor americanes. Ella li passà els braços entorn son coll, ell se li arrambà tendrament.
Ell començà a besar-la al coll. Començaren a despullar-se. Ell anava sense jaqueta i sense camisa. Ella tan sols duia roba interior, però no per molt de temps. Ella el besava pel pit.

S'estimaren saberen.
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.

continuació de t'estim jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals

L'estim, l'estim, l'estim!

Però no el conec.

- Alícia, tenc una bona notícia per tu :)
- Què passa?
- Saps amb qui vaig parlar ahir?
- No, amb qui?
- Amb en Joan.
- Què? Amb en Joan?
- Se nota molt que t'agrada.
- Però, com pot ser que ho hagis notat?
- Et conec des de fa massa...
- I de que vau parlar?
- Jo parlava amb en Jaume, si el de divendres, i em diu que hi havia algú que volia parlar amb mi. I si, era ell, en Joan. Diu que dissabte aniran a Porreres.
- A Porreres?
- Si
- Hi hem d'anar! Hi hem d'anar!
- Tranquil·la. Hi anirem
- Gràcies, t'estim!

Aquest matí mirava els espais personals dels seus amics, i quan el veia a ell... Se'm fonia el cor. És tan mono. Amb els ulls verds,, els cabells marrons, la seva carona de nin...
Crec que m'estic enamoran d'una il·lusió. D'un somni. Ell mai serà meu...

T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un val.

Com pot ser que m'hagi enamorat d' ell? Només el conec de divendres passat... Però per altra banda aquella besada va ser tan dolça... no va ser ni una besada a la galta ni una besada als llavis. Va ser diferent, com entre mig. Alícia, Joan, Joan, Alícia.
L'estim, li cantaria mil i una serenates. T'estim i jo volia fer un reggae, t'estim crec que això és més un vals. Però quasi no vàrem xerrar. Va ser ballar tot.
Els nostres cossos joves compassats a la música junts, per no voler separar-nos, quasi agafats. Aquella cançó lenta. Ell va ser molt cordial. Va dir-me:
-Alícia, t’agradaria ballar amb mi?
-Clar, m’encantaria
Va posar-me les mans a l’esquena. Jo li vaig passar els braços pel coll. M’anava dient coses a l’orella. No les entenia, però disfrutava aquell moment com si fos l’últim. Just abans d’acabar la cançó va venir na Marina, ella que m’havia deixat tota sola mentre se n’anava amb un.
-Ma germana ja és aquí hem de partir
No vaig tenir ni temps de dir adéu. Tan sols una petita besada a la comissura dels llavis. No tenc el seu número de telèfon, ni cap manera de parlar amb ell. Tampoc crec que ell vulgui parlar amb mi, només sóc una entre d’altres. No puc ser així. He de canviar, he d’aprendre a dir el que vull a no tenir vergonya. Perquè si no sempre serà igual. Totes les meves amigues amb al·lot i jo tota sola per no poder dir el que sent.
Però l’estim. Crec que sóc massa romàntica. Romàntica no, més aviat massa somiadora per aquest món.