el món vist des d'unes ulleres

Elegia a la teva tomba

2012-02-11T12:28:00.000+01:00

Els despertars sense tu són dolorosos, però la sensació de benestar de saber que és impossible que sofreixis més em calma i em reconforta.
Enyor la teva veu, els teus cabells, falsos, destruïts pel càncer que et corrompia el cos, però no l'ànima.
Tu eres fort, però estaves cansat. El teu cos havia viscut massa, el teu cervell havia viscut el doble.
El dolor és una de les pitjor coses que podem suportar i tu vas fer-ho tot, això et va fer valent.
M'encantaria poder explicar-te com és tot per aquí, però crec que sinó li dic al teu cadàver no ho sabrà ningú.

Per ventura és un poc massa satànic? L'enyorança no saps mai cap on prendrà.

Somriures

2012-02-08T11:50:00.000+01:00

Un somriure, no sempre fals, als llavis. Això és tota la meva protecció. A vegades tenc la ironia, però no sempre la puc cridar.
Ja m'he despullat massa vegades, he escrit molt i ho he deixat llegir. Tothom em coneix, perquè no hi ha molt més del que veim fora. I no ho amag, és que és així.
Tanmateix, m'és igual. Que em conegui qui em vulgui. O qui jo vulgui, però això ja és més difícil.
No sé triar a qui estimar, estim i punt, no ho faig per voluntat pròpia.

Mallorca m'agrada, però és estrany. Demà torn a Barcelona, esper poder escriure coses decents allà.

aportació a la Guerra Civil

2012-01-27T15:41:00.000+01:00

Els versos,
la historia,

Restes d’un passat llunyà

I perdut.

Oblidat com els vençuts,

Mutilat com les tombes

dels que perderen

sense gràcia, ni orgull

ni possibilitat de tenir-ne.

Hom els jutjà, ambdós costats,

però no comprenen llurs situacions.

Ningú entén la crueltat d’una guerra,

perquè no l’han viscuda;

L’ambició de poder, les ganes de guanyar

per alguna cosa millor,

[o no.]

La meva gran història de 4t d'E.S.O

2012-01-18T12:35:00.000+01:00

La nostra història podria començar com la cançó d’aquell grup remotament oblidat.

Va ser la nit d’un concert d’un grup que mai no recorde, però no hi comença, no va per aquí el tema.

Era la tercera vegada que ens presentaven, jo mai em fixava en ell i ell tampoc en jo.

La primera en un concert quan encara feia fred, la segona en un altre concert en un altre poble diferent quan començava la calor.

La tercera, la crucial, en un concert quan l’estiu era a punt de morir per donar pas a la tardor freda i trista.

Mai hagués imaginat que una sola nit pogués fer tant de mal com per passar-me'n algunes altres sense poder dormir.

Ens va presentar la mateixa amiga que ens havia presentat les altres vegades. Dues besades seques i la seva olor d'after-shave. Hola, què tal, com va? Ens veim per aquí. Molt bé, idò ja ens veurem.

Unes simples, vagues i comunes paraules, tan típiques de totes les verbenes de per aquí.

El vaig perdre de vista i no me'n vaig enrecordar més d'ell.
Després, el concert no era gran cosa, estava bé, però era el concert del típic grup que toca per tot, amb les típiques cançons que a tothom li encanten perquè són bones de recordar i són fàcils de ballar et trobis en l'estat que et trobis, borratxo o sobri.

Les meves amigues tenien festetgera, i jo, com a bona amiga, les vaig deixar soles. Bé, realment no va ser així, però ja han passat tres anys i no importa si varen fugir per voluntat pròpia o vaig fugir jo.

I vaig escapar-me a fer un beure. A la barra d'un bar de per allà, vodka blanc amb llimonada, que ja no bec perquè ja no m'agrada.

Després vaig passejar-me, ho notava necessari.

Als banys, vaig fer-hi mil voltes i vaig trobar-hi un amic, qui diu amic, diu conegut, que no en duia d'altre que besar-me. I li vaig partir a córrer.

Ja més tranquil·la, vaig veure l'al·lot que m'havien presentat tres pics i que mai havia acabat de conèixer.

I tu? Ai res, les meves amigues s'han perdut. I això? Festetgera. I tu, reina, què no en tens d'al·lot? Jo, al·lot? Ajà. No me duren! No en vull cap, estic molt bé així. Vine, te convid a un beure, t'agrada el 43 amb llima? Sí, a mi ja em va bé.
Hi havia molta coa. Jo, en aquella època, duia una rasta, que en un intent d'oblidar-lo, em vaig tallar, i em va acariciar la rasta i ami.

Jo, que no entenia un borrall en relacions, però estava boja per tenir-ne una, em vaig emocionar massa (segon gran error de la nit, després de trobar-lo.)

i tu d'on ets? D'aquell poble del sud, i tu? Del poble més bell de Mallorca. Hi ha molta coa...I va ser llavors quan em va besar. En aquell moment, la millor besada que m'havien donat mai. Però ara, des de la perspectiva tampoc no va ser gran cosa.

Any nou, vida nova? SEGUR?

2012-01-02T01:32:00.000+01:00

2011, m'has deixat un regust una mica amarg. Vares començar estrany, i l'has acabat igual d'estrany, però amb records completament desagradables, encara que hi ha noves oportunitats que he d'aprofitar més que mai.
2012, esper que siguis l'any de la meva vida, que no em passin coses horrendes, que no em baralli amb els amics i no perdre el meu temps.

Viktor, Padrí Font, esper que esteu molt bé allà on sou, perquè jo vos enyor molt, però molt, mai me pensava que vos enyoraria tant.

VIDA

2011-12-12T15:16:00.000+01:00

de sobte veus que no hi ha res que t’ompli plenament. i no és perquè “plenament” no afegeix gens de sentit a “omple”, és perquè veus que efectivament som morts de vacances, que el temps que passam vius és microscòpic en comparació amb el temps que passarem morts. la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, els que hem tengut sort, hotels, souvenirs, velomars. però que en definitiva l’escala de temps és tan ridícula que no ens ve de trenta o quaranta anys, o pensant-ho bé, no ens ve d’haver nascut. som guiris al país de la vida, som uns domingueros.

merda de filosofia, jo vull ser sempre un infant a marineland i pensar que es dofins, les foques i els cocodrils

Joan Miquel Oliver.

Crec que hauré de fer una etiqueta que es digui mort, en parl massa, la tenc massa present. Però no ho puc evitar

La mort

2011-11-07T15:19:00.002+01:00

La mort, una cosa tan petita, tan senzilla, tan certa, tan inútil, tan útil, tan tendra que fa molt mal.
Ara mateix és l'únic que vull i que necessit, perquè no desitj res més.

De sobte ciutats

2011-10-21T15:54:00.002+02:00

Aquest conte ve amb banda sonora, escoltau-la

Podríem contar la història d’aquella casa amb ells llibres que hi havia col·locats a les cambres i als passadissos. La casa no era en si massa gran, era un pis més o manco normal d’una ciutat més o manco normal. Però quan entraves et venia una olor especial, no sabem de què, entre humitat, deshabitat i olor de casa antiga, però al mateix temps feia olor de record. Què? Què quina olor fan els records?, de coneixença i d’acolliment.

No era especialment gran; dues habitacions, dos banys, un amb banyera, una cuina-menjador i un estudi-sala-menjador. A part dels quatre o cinc balconets que hi havia repartits entre les habitacions i el menjador. Per fora era una casa normal, un segon pis d’un habitacle de cinc pintat de groc. No és que fos gran cosa, però vivia tota sola i no necessitava molt més.

L’entrada comprenia tots els llibres de misteri, absolutament tots, des de Montalbán fins a Carlos Ruiz Zafón, passant per Andrea Camilieri i Agatha Christie, deia que així els personatges indesitjables que a vegades l'atestaven, ja no entraven i només quedaven les persones que realment volien ser allà amb ella.

A la cuina tenia, com és de suposar, els llibres de cuina, però també tenia els llibres de manualitats i d’arts en general, així el menjar li sortia original, guapo, divertit i diferent.

Al bany tenia els passatemps, sudokus i sopes de lletres que l’ajudaven molt en certs moments i la poesia, la seva gran passió, tot i no saber escriure’n.

Les habitacions estaven plenes de llibres de fantasia, de novel·les eròtiques i de ciència ficció, les seves preferides. Per tenir somnis fantàstics, bon sexe, tot al·lucinant extraterrestres, naus espacials i estrelles de la mort.

Finalment a l’estudi-sala-mejador hi tenia tot allò que no sabia on posar, els diccionaris, els còmics, en tenia centenars, les consultes en general, la filosofia, els tractats, els estudis, la novel·la romàntica, les novel·les d’aventures i un llarg etcètera.

Sempre li deien que acabaria apilonada sota un caramull de llibres, però ella seguia lluitant i ho tenia tot en un punt estàtic que n’evitava la caiguda, però no el moviment de ziga-zaga tan característic del seu pis i de la seva vida.

V de k

2011-10-17T21:33:00.002+02:00

No me pareix possible res, no m'ho vull creure que tot això teu, viktor, hagi acabat.

9-X-11 00:56

2011-10-09T01:31:00.000+02:00

La pena negra brota per mil raons, però sembla que avui s'han unit totes sota aquest sostre tan alt que és el de la meva habitació per colapsar-me i no deixar-me dormir.
Feia temps que volia tornar a escriure, tota sola sense ningú, sota la llum d'aquel fluorescent d'ikea, però ara ja no és així, tot és diferent.
Avui la meva pena negra és d'enyorança i d'oblit.Sensacions fortes i completament naturals, tenc la família a molts kilòmetres de distància, sense l'opció de veure'ls ni tocar-los, tot i que a mi no m'agradi massa el contacte amb els altres, veig que ara els necessit! Mai havia passat tant temps sense tenir-los a prop i sense saber que en 2 minuts (molt menys!) els tendria a devora, sense sentir els roncs de munpare i mumare a l'habitació de devora (no sé com puc dormir amb tant de silenci) sense les contínues baralles amb les meves germanes per temes tan banals com l'ordinador, el bany, el secador... o simplement tan enfora tant temps.
Normalment no estic trista i quasi quasi ni els enyor, però avui no sé que m'ha passat, hi ha hagut alguna cosa que m'ha tocat amb aquella pel·lícula, o pentura ha estat el record de'n Viktor, que no sé com està ni si encara és capaç de resistir. Supòs que ha estat una mescla de tot i un cúmul d'un dia dolent. No m'agraden els caps de setmana, són dies perduts en què tothom té feina menys jo.
Tenc ganes de tornar a Mallorca, demà hi aniria a passar una temporada llarga, però no ho puc fer, a més, la setmana qui ve hi vaig! No me puc queixar, però els enyor, són cameva i estan enfora.

V.

2011-08-31T17:52:00.005+02:00

Viktor, sí, amb K, perquè tu ets diferent i especial. Mai has volgut deixar de ser qui ets.

Fa massa que no sé res de sa teva persona, i saps que aquesta espera m'està matant. És molt possible que si veus mai això me mataràs, xerrar de tu en un lloc públic, tu tan discret... odiaves ser es centre d'atenció... sempre me feies xerrar a mi... mai me contaves res, però, en certa manera jo te sabia moltes coses, malhauradament eren més les que no sabia, ni sé i supòs que ja ni sabré.

No sé com estàs, ni on ets. Crec suposar que ets a Alemanya, però podries ser a Mallorca perfectament.

Esper que estiguis millor que el darrer pic que et vaig veure, per Sant Antoni, ja fa massa temps.

T'enyor, i no som capaç d'enviar-te missatges ni deixar-te res a tuenti... I per aquí, en canvi, tot és molt més fàcil, tenc sa seguretat que no ho llegirà pràcticament ningú, realment no sé si és el que vull.

No me crec capaç de dir-te res fins que no estiguis del tot bé, per tu és dur, però pels que t'estimam també, no ets s'únic que ho passa malament.

T'enyor. T'estim

temps

2011-06-16T10:02:00.002+02:00

Fa aproximadament dos mesos que no escric res. Falta d'imaginació? D'inspiració?
Jo diria més aviat falta de temps... Aquest segon de batxillerat m'ha dit pes camí de s'amargura. He passat tantes hores asseguda en aquella biblioteca que ja tenc una cadira amb el meu nom... I clar, tant d'estudiar me va passar factura i la inspiració no arribava. I ara ja estic de vacances, després d'un curs boníssim i d'una selectivitat que només em deixa lloc a estudiar publicitat o història de l'art (jahovorem). D'altra banda no sé que vull estudiar, bé, sí que ho sé, però la nota no m'arriba, estic a anys llum d'arribar-hi...
Ja ho veurem. De moment me'n vaig a reclamar totes les notes que pugui (i qualcuna més) i després ja ho veurem.
Me sap greu no escriure més normalment, però tenc altres coses a fer, més necessàries, com treure'm el carnet de cotxe, estudiar selectivitat per al setembre, anar a Menorca, Hong kong, Bangkog, Bali, Dubai i Prada, anar a veure Manel, sopa de cabra i tots els que s'acostin, anar a totes les vberbenes que siguin possibles i finalment ja al setembre anar a viure a Barcelona.
Tenc por. Barcelona serà molt gran per mi.

No és un adéu. És un fins aviat!

2011-04-26T16:07:00.002+02:00

Estimats lectors, enguany he guanyat el premi literari santjordià del meu institut. L'he guanyat amb un conte molt meu, tan meu que me pensava que mai sortiria de la pantalla del meu ordinador. Com va dir un bon amic meu: l'escriptor mostra la seva ànima en els seus contes molt més del que ell es pensa.

I en aquest cas és completament cert. Aquesta som jo sense embuts, sense amagatalls. Bé, ja no. Ara he canviat, ja no som tan aquesta. Ara he evolucionat. He canviat. He madurat. Però encara seguesc fent les mateixes beneitures ;)

ELLA NOMÉS VOLIA SER ALgÚ

Per un moment sentia la impetuosa sensació d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea. L'apagà, la seva vida era massa trista, volia deixar de parlar, d’existir, deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des d’aquella petita mort. El tornà a encendre, recordar la mort la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que han viscut la poden comprendre. El soroll de la televisió que mirava la seva germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa. Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes. Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho. Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas. Res, com sempre. Només per ser qui era. Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel. Tot havia començat aquell dia tan horrible, bé, més ben dit havia començat el dia de la mort, però era un fet massa dolorós com per poder-ho admetre. No hauria d’haver-hi anat, no va ser un bon pla. Tampoc hauria d’haver anat al concert d’un dels seus grups preferits. Ni tampoc s’hauria d’haver enamorat d’aquell al·lot que no coneixia de res. No haurien d’haver parlat. No s’haurien d’haver estimat en aquell carreró, ni ho hauria d’haver donat tot aquell vespre. No s’hauria d’haver quedat el seu capell, ni cap dels seus records. D’això ja feia un temps, però tothom l’havia jutjada. Sempre la jutjaves, i això era una cosa que odiava. No volia ser jutjada per ningú, no volia que parlassis d’ella, només volia sentir-se estimada, encara que només fos una estona, li era igual per qui. Com sempre tot havia anat malament. Ell l’havia oblidada, com tots els que l’havien coneguda.Ho faria, aquella era la nit. Ho tenia tot preparat. Les pastilles. L’aigua ... Seria una mort dolça i tranquil·la. Amb gens de maquillatge. Tan natural com sempre. Sense semblar ser qui no era. Només essent ella. Sense pintures. Va arribar la nit, l’hora assenyalada. Es preparà. Deixà uns mots explicant les raons. L’aigua, que quasi sobresortia, només restava allà per la pressió de l’ambient.

Dotze pastilles, una ampolla.

Un còctel molotov.

17:19

2011-03-09T17:19:00.002+01:00

Moments de crisi personal, econòmica, global... I jo aquí, als meus 18, amb la seguretat que avui aniré a donar sang per primera vegada, no és cert, serà la segona, la primera no en vaig poder donar...
La inseguretat de l'examen d'història de l'art de demà, la inseguretat de la filosofia, del grec...
És una època important en la meva vida, estic en temps de canvis d'experiències... i d'haver d'estudiar molt, molt, molt!
És la primavera dels meus dies, però de moment no la disfrutaré gaire.

Però tranquil·litat, b., només queden tres mesos d'estudiar...

un conte II

2011-02-21T20:09:00.002+01:00

Tot havia començat aquell dia tan horrible, bé, més ben dit havia començat el dia de la mort de la seva padrina, però era un fet massa dolorós com per poder-ho admetre. No hauria d’haver-hi anat, no va ser un bon pla. Tampoc hauria d’haver anat al concert d’un dels seus grups preferits. Ni tampoc s’hauria d’haver enamorat d’aquell al·lot que no coneixia de res. No s’haurien d’haver estimat en aquell carreró, ni ho hauria d’haver donat tot aquell vespre. No s’hauria d’haver quedat el seu capell, ni cap dels seus records. D’això ja feia un temps, però tothom l’havia jutjada. Sempre la jutjaves, i això era una cosa que odiava. No volia ser jutjada per ningú, no volia que parlassis d’ella, només volia sentir-se estimada, encara que només fos una estona, li era igual per qui. Com sempre tot havia anat malament. Ell l’havia oblidada, com tots els que l’havien coneguda. Com la seva padrina que l’havia oblidada per morir. I ho faria. Aquella nit. Ho tenia tot preparat. Les pastilles. L’aigua... Seria una mort dolça i tranquil·la. Amb gens de maquillatge. Tan natural com sempre. Sense semblar ser qui no era. Només sent ella. Sense pintures. Va arribar la nit, l’hora assenyalada. Es preparà. Deixà una carta explicant el perquè. L’Aigua, que quasi sobresortia, només restava allà per la pressió de l’ambient.Dotze pastilles, una botella de vodka. Un còctel molotov. Inexplicablement per ella, al seu funeral hi va assistir molta gent.

Aquesta és la segona part d'un conte que vaig escriure fa molt de temps.

v.

2011-02-21T17:14:00.001+01:00

Totes les paraules
que van quedar-se en miratges
totes les converses de paper
totes les eixides
que vam veure més factibles
tot es va quedar en un no-res

Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria

Totes les rialles
que ens llegares a nosaltres
valen una vida de segur
totes les persones
que no et van tancar les portes
tots els bons moments que t'has perdut

Sempre et tindrem en el record:
seràs viu en la nostra memòria

L'esperança diuen que és el darrer que es perd, però a mi me'n queda més aviat poca.

gener 2011

2011-01-30T12:50:00.002+01:00

El primer mes de l'any, el primer mes que tenc devuit anys, el que hauria de ser el primer mes de molts mesos de canvis... però no ho ha estat!
Era de suposar...
Fa uns dies que visc de records, més feliços, més tristos, però al final només records, i reconec que no és bo, que viure del passat, no hauria d'estar permès, perquè persones com jo, que passam de viure genial el present a sobreviure així com podem del passat, ho passam molt malament.
Visc de records bàsicament nocturns, una melancolia horrorosa. Records de nits amb un i un altre, o amb amics o amb altre tipus de companyia...
I no m'agrada el passat, bé, si que m'agrada, però no viure-hi.

2011-01-03T23:40:00.001+01:00

A 20 minuts per complir la majoria d'edat encara som massa jove per fer-me gran, i no puc fer-hi res!

18 anys

2010-12-24T00:08:00.003+01:00

18 anys una data important per a qualsevol.

Tothom (especialment mumare) està encantat de la vida, 18 anys! ja seràs gran! ja estàs feta una dona...

Els 18 anys me fan por, molta, no és que m'hagi de morir, això ho sé, però és com un bot, no deixaré de ser qui som, però és com si tot hagués de canviar per tenir un dígit més. Només és un any més al meu carnet d'identitat! No canviaré, no deixaré de ser jo mateixa!

Em sent com si fos a la pel·lícula invasion of the body snatchers i un extraterrestre m'hagués de "posseir" just en fer els 18.

No sé de ningú que tengui aquesta fòbia als 18, és més, tothom està encantat, què si podrem entrar a més llocs que abans a les nits, que si podrem votar, que si podrem anar a la presó (no sé per què això m'ho diuen molt...) no sé que hi veuen!

Els nins sempre volen créixer i els grans sempre volen ser nins.

I a mi m'encanta tenir 17 anys!

reflexions

2010-12-22T22:58:00.003+01:00

"Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution", de Jean-Luc Godard.

Alors l'amour c'est quoi?
Ta voix, tes yeux, tes mains, tes lèvres. Nos silences, nos paroles. La lumière qui s'en va, la lumière qui revient. Un seul sourire pour nous deux. Pas besoin de savoir. J'ai vu la nuit créer le jour sans que nous changions d'apparence. O bien aimée de tous, bien aimée d'un seul, en silence ta bouche a promis d'être heureuse. De loin en loin dit la haine, de proche en proche dit l'amour. Par la caresse nous sortons de notre enfance. Je vois de mieux en mieux la forme humaine, comme un dialogue d'amoureux. Le coeur n'a qu'une seule bouche. Toutes les choses aux hasard, tous les mots dits sans y penser. Les sentiments à la dérive. Les hommes tournent dans la ville. Les regards, la parole et le fait que je t'aime, tout est en mouvement. Il suffit d'avancer pour vivre, d'aller droit devant soi vers tous ceux que l'on aime. J'allais vers toi. J'allais vers la lumière. Si tu souris, c'est pour mieux m'envahir. Les rayons de tes bras entrouvraient le brouillard.

Després de parlar raonar i pensar crec que tot el que vulgui dir ja ho haurà dit un altre, i, segurament, també ho haurà dit millor que jo.

cançons elèctriques per a les nits de pluja

2010-12-09T16:41:00.004+01:00

Nuestras noches eran fabulosas, en aquella casa que, sinceramente, aún no sé quién era el dueño. Sabiamos que lo nuestro no era real, no era más que un sueño, pero era nuestro sueño y por eso ya nos gustaba.
Era una de esas noches en las que nos quedábamos dormidos escuchando música electrónica, pero no de esa que suena ahora que sólo es pum-pum-pum, no, de la buena. Siempre me decías que la música, al igual que las drogas, tenían que ser buenas, si no no era necesario perder el tiempo en ellas.
Tu me besabas en la frente y yo te abrazaba tan fuerte que casi me dañaba. Pero era nuestro riutal de sueño y no podíamos evitarlo.
Aún recuerdo tus manos calientes cogiendome del cuello para decirme buenas noches al oido y después recorriendo mi frente, mis cejas, mis ojos, mis párpados, mi nariz (muy rara, como decías tú) y finalmente llegarme a los labios.

Sí, he escrit en castellà, és una llengua que m'encanta (llegiu qualsevol de la generació del 98) i volia intentar una relació amb ella. No estic per res oblidant el català, llengua de la terra aspra, però havia de provar, fa un temps vaig conèixer el francès, però no el conec a bastament. En canvi el castellà és un vell conegut i, saps què?, crec que m'ha agradat. No sé si continuarà o seguiré sent monolingüe. Només el temps ho dirà.

selves

2010-11-21T00:25:00.003+01:00

Ho he trobat

2010-11-16T20:08:00.004+01:00

Esper que així entengueu que és el que cerc.

Una novel•la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel•lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com una bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues que t’atreuen i que no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió... Stendhal deia així: els detalls és el que hi ha de més important en una novel•la. I Txèkhov: s’ha d’intentar l’impossible per dir les coses com no les ha dites mai ningú. Fer una novel•la és difícil. L’estructura, els personatges, l’escenari... aquest treball de tria és exaltant perquè t’obliga a vèncer dificultats. (...) Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col•loques en un lloc adequat. Quan em surt una frase amb un gir diferent, tinc una petita sensació de victòria. Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres trigueu molt, d’altres no el trobeu mai.
(...)
En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo. Per altra banda, el meu temps històric m’interessa d’una manera relativa. L’he viscut massa. (...) Una novel•la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast. Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets.
(...)
Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “la Colometa estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms” tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expressiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “i va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, abeuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!” “Espart, bola de sofre bútxeres, ullets vermells i potes vermelles, tot a passeig!

Escric a raig, sense prendre notes, sense projectar situacions. Des del meu reialme d’autor explicava els meus personatges, sabia què pensaven, els feia parlar amb la meva veu.

Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics.

pròleg Mirall trencat- Mercè Rodoreda

A la fi he trobat una bona manera d'explicar el perquè, ara he de trobar-lo.

La indiferència com a últim recurs

2010-11-15T20:40:00.001+01:00

Un bon titol, el problema és que encara no sé el que vull escriure. Avui és un dia estrany, estic mirant dins meu i intent trobar la màgia, aquella sensació que alguns anomenen inspiració, i poder escriure alguna cosa que valgui la pena, fer alguna fotografia o inclús fer un dibuix... Ai las! La inspiració no ve, les muses s'han amagat a dins un forat i em diuen que treballi, que faci altres feines més necessàries, però jo les vull trobar per poder sentir-me artista per una estona.

d'edificis

2010-10-31T19:55:00.004+01:00

Si una casa cau pels fonaments per moltes mesures que facin, la casa seguirà caient. No és física quàntica ni la teoria del big-bang, és lògica pura. Tot i així hi ha qui no ho vol veure i no vol admetre-ho fins que no veu l'edifici a terra.

29-10-10

2010-10-29T17:59:00.004+02:00

Ella tenia un somni des de feia temps, molt obscur, desastrós i amagat. Mai l'havia explicat a ningú, car era una cosa horrorosa, tenebrosa i horrible i que era de fer mirar per un psiquiatra dels de pagar molt.
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .

Una sensació estranya

2010-10-27T17:20:00.003+02:00

Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.

públicament públic

2010-10-24T20:59:00.002+02:00

Això gent ha arribat a la fi.
Ja no serà un blog on m'amag de qui som i utilitz pseudònims per evitar que me reconeguin i puguin,no ho sé, utilitzar-ho en contra meu?
Així que a partir d'ara ja no seré b. a partir d'ara seré na BETMA, sí, i punt.
Ja no serà necessari amagar les coses. Qui vol llegir que llegesqui, tampoc no tenc res amagat.
I estic molt contenta de la meva nova condició de no-amagada!
Anava escriure sobre el problema, però, quin problema?

instransigència

2010-09-25T16:02:00.002+02:00

- Saps que tot és mentida?
- Si, i què? Només és un joc. No som més que joguines d'alguna cosa superior.

santa mercè i maria-mercè marçal

2010-09-24T22:00:00.003+02:00

Avui santa mercè, patrona de Barcelona, supòs que també de molts altres llocs, és per això que avui publicaré uns versos d'una gran poetessa catalana: Maria-Mercè Marçal (que amb un nom tan sonor havia de ser poetessa per força) que va dir unes paraules que cada vegada que les sent se'm posa la pell de gallina:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Amb això vos deix uns quants poemes seus.

Ningú no traçaria el vol dels llibres
o el fil de vent que avui esfulla els arbres,
es perden les parets dessota l’aigua
i ets tu la timonera de les lletres
?fruit de bon pom a la rodona barca
i en el tinter la cendra de la lluita.

S’escriu a les arrels de la nostra lluita
que amaga les escales en els llibres;
toques vidre i no es trenca, i mar i barca
obren bandera a tota mena d’arbres;
forces i coses escabellen lletres
i l’enemic fa reixes dintre l’aigua.

Raja la sang, avui el vel de l’aigua
uneix camins al centre de la lluita.
Les flors dels teus poemes són les lletres,
i els mots les plantes que al jardí dels llibres
van marcant l’endurança i formen arbres.
Fumes herbes a proa de la barca.

Se’n van a cau les llunes a la barca
i la llum mulla, més enllà de l’aigua,
les dents mestresses d’un boscatge d’arbres
que armen la festa amb verds i grocs en lluita.
Para alta la claror, llibre de llibres,
i a rem i a vela van passant les lletres.

S’aixeca fum dels nombres i les lletres,
dic que, aquest llibre el veig com una barca,
ben blau damunt del fosc de tants de llibres,
i qui el llegeixi sentirà que l’aigua
serà flama mullada per la lluita
que obrirà una portella al tronc dels arbres.

Alta la testa, pentinats els arbres,
pengen de la claror un seguit de lletres;
el pes corba llur foc a punt de lluita,
fulguren els fanals del Mot o barca
que arriba noblement d’una gran aigua
mentre la lluna roda al blanc dels llibres.

S’estripen llibres entremig dels arbres
i es cull a l’aigua un gavadal de lletres
doni vent a la barca aquesta lluita!

Desgraciadament no trob més poemes seus. A internet no sempre ho trobes tot, però, què hi podem fer?

més fotos

2010-09-19T19:21:00.005+02:00

la mar, sa ràpita

"ses roques" sa ràpita

temps de vacances

jo surt a estendre sa roba

lectures

El meu flickr no "dóna abasto" com diríem a Mallorca, és a dir, que no puc pujar més fotos de moment.
Vos deix amb algunes instantànies d'aquest estiu.

cactus

2010-09-16T23:14:00.003+02:00

Cactus: Planta amb flor de la família de les cactàcies. Principalment viuen a climes desèrtics o subdesèrtics amb lleugera pluja estacional. viquipèdia

Això nostre

2010-09-10T22:46:00.002+02:00

Jeim l'un vora l'altra
abraçats
Ja no t'estim, rei
però sé que no és cert
I llavors és quan et torn a besar
un pic i un altre
tot condueix a un sol fet
que alguns en diuen amor
d'altres follar
però jo en dic això nostre

Esper que vos agradi, és el meu primer poema, encara que no tengui rima, però bé! S'han d'intentar totes les branques de l'art!
Crec que em quedaré amb la literatura més que la poesia...

palma

2010-09-09T13:47:00.005+02:00

la seu

parc de la mar

parc de la mar

lloc indefinit, prop de santa eulàl·lia

ca la tieta

les restes del naufragi

2010-09-06T21:46:00.004+02:00

Naufragi

Ballarem damunt sa tempesta
I dibuixaré a n'es teu ventre
Cavalls, aranyes i pluja
I sabrem que es camí serà llarg
I serem com infants
Com infants que juguen a ser grans
I quan arribi es naufragi
I només ens quedi resar
Sabrem que tot és mentida
Sabrem que no hi ha veritats
I tornarem a començar
Un nou viatge.

Ara ja només em queden les restes del naufragi d'aquest estiu. Pròximament el vos contaré. Però encara és d'hora.

2010-09-06T21:44:00.002+02:00

Ja torn a ser per aquí, tranquil, els meus escrits han tornat i les meves històries i els meus contes! Per fi torn a ser jo!.

stop

2010-08-01T16:23:00.002+02:00

Un stop en aquestes vacances, no sé, per un pic que tenc internet (a Sa Ràpita, lloc on estic a l'estiu des de fa ben bé 17 anys, encara no en tenim i sincerament, crec que mai n'arribarem a tenir!)
Realment no sé que vull escriure, només escric per matar el temps, aquí tot és massa avorrit!
He tornat a escriure, he escrit coses que no m'agraden, la història d'aquell al·lot que m'encanta i odii, la història d'una papallona que vol ser lliure, però és caçada per un caçador.
Tot són històries que em recorden a una única, aquella que fa tant temps que vull oblidar (i que aquest blog ha vist i revist més de cent vegades!)
Fa temps que l'intent oblidar, i crec que entre besades i abraçades a cossos estranys està bé intentar-ho, tammateix no hi perdem res. (Excepte qualque pic una sabata, o una pinça o un passador)

Bon estiuuu!!!!

vacances

2010-07-07T16:05:00.004+02:00

M'en vaig de vancances. Com tothom més o menys en aquesta època. No sé si el blog estarà abandonat o no. No sé si sortiré molt o poc. No sé encara que faré.
Bé, això no és cert. Sé que em retrobaré amb els de sempre. Sé que aniré a l'UCE, a Prada. També sé que me divertiré molt.
Així que em puc despedir, o no, fins al mes de setembre!

Bon estiu!!

una imatge val més que mil paraules

2010-07-06T01:53:00.004+02:00

Crec que la fotografia parla per si mateixa.

Foto presa a la botiga del museu del còmic de Brussel·les. Una ciutat fantàstica a l'estiu i massa freda i enemiga a l'hivern. Però molt interessant de visitar si a un li agrada que tot acabi a les 17 o a les 18 de l'horabaixa...
Museus i tal tanquen a les cinc o a les sis com a molt tard, horari europeu, què hi farem?
Allà, com a bona enamorada de Tintin vaig fer agost a la botiga. 60 € vaig gastar... que si una camiseta, que si una tassa, un clauer, bombons, llapiços... Si quasi em fan reverències! Al museu del còmic esperava que una mica més, més que res una mica més de tintin.

Mille millons de mille de sabords!

Bona nit!

Enfora de casa

2010-06-29T22:38:00.003+02:00

Avui no escric des de ca meva, Mallorca.
Avui escric des d'un dels llocs on viuré quan hagi acabat la carrera. Brussel·les. L'altra opció és París, ja veuré.
He vengut aquí per fugir dels problemes, què millor que una ciutat estrangera per oblidar? Però els problemes no se'n van! Em persegueixen, però aquest infern acabarà aviat...
Ara començarà un estiu fantàstic. D'aquells que t'impedeixen pensar.
He de deixar de pensar tant.
Brussel·les et dóna aquella pau que et semblava perduda.
La grand place és fantàstica, com tot aquí.

Bone nuit mes lecteurs!!!

estres post-traumàtic.

2010-06-26T13:14:00.002+02:00

Hi ha èpoques en què l'estat d'extenuació és l'estat habitual que tenc a totes hores.
Els ulls vermells, la fatiga, el cansament, les restes dels nirvis passats durant una temporada, l'horror de no poder respirar, el mal als pulmons i a tot el cos.
És el meu estres post-traumàtic.
Són massa coses per una sola persona.
Són dies que ni tan sols tenc ganes d'escriure històries ni contes ni res que pugui ser mitjanament interessant per algú. Només històries pseudodramàtiques sobre mi mateixa i la meva "fantàstica" situació.
La meva imaginació està al zero.
Necessit oblidar i passar temps.

2010-06-21T20:19:00.003+02:00

Mai m'ha agradat ell, mentida!
Sempre he estat penjada d'ell, mentida!
Estic penjada d'ell des del moment en què vaig besar-lo per primer pic, des del primer moment en què li vaig donar la mà, des del primer moment en què el vaig acariciar.
Des d'aquell moment vaig saber que era seva. Seva? Jo no sóc de ningú. Però en certa manera depenc d'ell. Tot el que fa m'afecta i el que no, en certa manera, també.
Però aquest Sant Joan serà el difinitiu.
De dimecres no passa que l'oblidi.
Amics, festa, bon rotllo, estiu.

Vos mantindré informats

fotos nocturnes

2010-06-20T22:15:00.003+02:00

fotografies

2010-06-20T21:56:00.003+02:00

És l'instant, un sol click, ja ha passat.
No es repetirà, o si, a la pantalla del meu ordinador, o a la pantalla del teu.
Però mai no es repetiran les mateixes sensacions per les mateixes persones.
Pot ser sigui una bona foto o una foto desastrosa, pot ser tot estigui mogut i no es vegi res.

2010-06-10T17:20:00.002+02:00

Je veux l'oublier, je ne peux pas penser plus à lui.
Mais je ne peux pas, je suis completement foulle de lui, et je ne sais pas pourquoi.
Je veux l'ambrasser, l'aimer et plus de choses...
Mais je ne peux pas, il me deteste!

(perdonau les errades ortogràfiques)

2010-05-21T23:22:00.006+02:00

Ho he de dir a algú, no sé a qui. Això és massa fort, el pitjor és que m'amaguen la veritat, sé que és per evitar el meu sofriment, però quasi som major d'edat, he viscut molt més del que han viscut moltes persones de la meva edat i crec que seria capaç d'acceptar-ho.
A mumare li posaran quimioteràpia.
Ha tengut un tumor per fumar.
No és la primera de la meva família que ha tengut càncer.
La meva padrina, que ja deu tenir uns 80 anys bons, va tenir un càncer i va sobreviure. No és tan greu.
El que mha fet més mal és que no em diessin res. Això és el que em fa mal.
Ho he hagut de saber per una amiga. Què trist!
La meva experiència amb els càncers sempre ha estat nefasta.
Sempre no, només n'he viscut un de conscientment.
El d'un dels meus millors amics. Al principi només tenia un tumor benigne al cervell, però li van haver de posar químio.
Estava bé, fins fa poc.
N'hi han trobat un altre. Li ha afectat la parla i el moviment.
Ja no és el mateix d'abans. Ja no ens veim mai, mai quedam. No vol veure ningú. Sent llàstima i ràbia contra si mateix.
I jo no puc evitar sentir-me malament per tots.

rompre les promeses

2010-05-09T18:31:00.001+02:00

Ho vaig dir, no tornaria a parlar d'ell...
De moment no ho he fet!
Tampoc he escrit gaire...
Però avui val la pena, és necessari!
Estic de celebració!!!
El meu blog compleix un any!!
I això m'omple d'orgull i de satisfacció! He aguantat amb un mateix projecte un any sencer...
Això és increïble!
No m'ho acab de creure.
És molt guai, està molt bé.

Vaig començar el meu blog parlant d'un al·lot.
Mai m'hauria imaginat estimar qui estim, que tot fos tan diferent.
És una cosa al·lucinant.
I saber que ahir el vaig veure i vam parlar i no vaig ésser capaç de dir-li res de res...

converses

2010-04-23T16:40:00.003+02:00

-Passar a vegades és la solució
-i a vegades no
-però de vegades es absurd intentar lluitar contra allò inevitable sobretot si allò es superficial i immadur
-però a vegades és millor lluitar per un absurd que no no lluitar i perdre el temps inevitablement
-i si perds el temps lluitant? I si els esforços que empres tanmateix son inútils? si veus que no hi ha opcions realment es necessari?
-Què prefereixes lluitar per una causa perduda o no lluitar per res?
Saber que sense lluitar et trobaràs pitjor i ni hauràs ni intentat res?
- I si aquesta cusa es realment perduda? no val la pena si ja ho has intentat i es infructuós?
- res no està perdut fins que no es perd l'esperança, ja que és el darrer que es perd, si es per això, ja es pot tirar tot per la borda

La metafòrica història d'amor del paraigua i la màquina d'escriure

2010-04-23T15:01:00.007+02:00

Estava parlant tranquil·lament amb una amiga, assegudes al pati alienes als guanyadors del concurs literari. I de cop diuen el meu nom (per descomptat el diuen malament!) i ella i jo seguim parlant tranquil·lament, fins que els nostres companys m'avisen que hem guanyat.
Quina emoció!!
Ara vos deix el meu conte, esper que vos agradi!

Un dia, el paraigua sortí del seu amagatall, de pols i misèries, del magatzem de la botiga del barri. Estava molt orgullós, ell, que era el més preciós de tots amb el seu estampat de flors de colors i puntets ataronjats. Per fi s’havien dignat a treure’l d’aquell indret on quasi no es podia respirar, arrambat a trenta paraigües de menys qualitat que ell.
Era vera que era molt bonic, però no tant com per creure’s el gall del galliner.
El va comprar una dona major, devia tenir uns seixanta-cinc anys, era molt maternal i molt seva, una dona corrent.
La seva neta tenia al cap un paraigua que havia vist al mostrador d’una botiga. La padrina, animada, va fer tot el poble cercant un paraigua com aquell o més bonic.
A la fi el va trobar. No era tan bell com l’altre, però a la seva neta li encantaria, n’estava segura.
En arribar a casa el deixà embolicat damunt l’escriptori, prop de la màquina d’escriure.
Ell no podia veure res, però sentia les olors i les veus; percebia les coses. Sentia l’olor de l’ensaïmada del forn del costat, l’olor de la tinta de la màquina d’escriure, l’olor de paper vell dels llibres de la llibreria, l’olor de la fusta de principis del segle anterior, l’olor del suavitzant de la rentadora i totes les olors que hi ha en una casa normal.
De cop començà a percebre una olor més forta que les altres. Era l’olor d’una vella màquina d’escriure, atrotinada i intel•ligent.
No era com la resta de paraigües que havia conegut al llarg de la seva llarga vida, de quasi dos mesos, des de que havia sortit d’aquella fàbrica del Vietnam.
La màquina pareixia feliç i pacient, com si ja ho hagués aconseguit tot en aquesta vida i ja sols esperés l’hora de la mort com a part de la seva llarga i profitosa vida.
Qui sap quants documents havia escrit, quants de poemes romàntics d’aquests que s’han de llegir a la vora del foc, quants contes, quantes històries havia escrit aquella olorosa màquina d’escriure.
El paraigua estava content i indignat alhora. L’havien tret d’allà, però el paper d’embolicar no estava a la seva altura. No era més que un troç de paper de colors llampants fet a la Xina, qui sap feia quant.
Per la seva banda la màquina d’escriure no se n'havia adonat de l’arribada del paraigua. Estava absorta recordant recordant la vegada que el seu primer propietari li havia escrit una carta d’amor a la seva al•lota. Una carta d’una tendresa esbromadora, on li proclamava amor etern i fidelitat absoluta.
Cada vegada que recordava aquella carta li venien ganes de plorar d’emoció.
A ella li agradaven aquelles històries d’amor romàntiques i impossibles, però sabia que ella ja no era una joveneta i que ja no seria capaç de viure’n cap. Però seguia somiant-hi.
El paraigua començà a sentir molts de renous, com a passes.
Era la padrina, aquella dona tan maternal i tan seva, que venia a cercar-lo per mostrar-li a la seva neta.
L’agafà d’una manera un poc estranya, com qui agafa un nin petit en braços. I el dugués fins a la cuina, on l’esperava tota la família amb la petita asseguda enmig en una espècie de cadira estranya.
El paraigua s’estava marejant. Tantes voltes havia fet que ja ni sabia on era. De cop començà a veure un poc de llum de fluorescent barat de cuina. De cop una mà el començà a grapejar. D’un costat a l’altre, d’amunt cap avall. Era la nina que obria l’embolcall frenèticament.
La nina quedà impressionada. El paraigua era preciós. Es posà a jugar amb ell. Li feia fer voltes, l’obria, el tancava i el tractava com si fos una pepa.
Fins que es va adormir, amb ell a les mans, al sofà de casa de la seva padrina.
La padrina, que havia estat tot el temps observant-los, el va anar a tapar amb una manta i s’emportà el paraigua a la paraigüera, on la màquina d’escriure començà a notar la seva presència.
Era una presència un poc singular. Era nova i diferent. Era inexperta, però amb una voluntat de ferro. També es creia superior a la resta, com si fos més bo només per ser qui era.
Si no era més que un paraigua qualsevol!
Tot i no ser més que un paraigua qualsevol li cridà l’atenció.
Com podia ser tan poc i creure’s tan perfecte?
Era diferent de tots els seus amos, que havien estat cultes i intel•ligents.
El paraigua notava que aquella màquina d’escriure pensava en ell, però no la volia destorbar. No volia molestar-la amb les seves impertinències de mascle alfa prepotent i arrogant. Volia que es fixàs en ell i que se n’enamoràs i viure una història d’amor sòrdida i estúpida al voltant de la mediterrània.
“Què faig? Intent comunicar-me amb ella? No puc! És massa impossible per jo”.
El pobre paraigua s’havia enamorat d’aquella vella màquina d’escriure. Pobre paraigua! Quina vida l’esperava! Essent la mascota d’una nineta, amb ànsies de poder i perdudament enamorat d’una màquina d’escriure atrotinada i sàvia.
Hauria de fer alguna cosa, algun canvi.
Els canvi poden ser artificials: provocats per l’activitat de les persones en el medi. Són en temps socials durant un curt interval de temps.
Segons la durada, els canvis poden ser graduals, és a dir, durant un llarg període de temps o ràpids, és a dir, curts, però molt grans. Hi ha canvis a escala global, com l’extinció dels dinosaures, n’hi ha d’íntims, com la caiguda d’un pètal de rosa.
El nostre paraigua en necessitava un de gran i potent.
El destí estava de part seva. La padrina va voler fer dissabte al despatx, on hi havia el paraigua i la màquina d’escriure.
Començà traient trastos de l’habitació, alguns eren per llençar, d’altres eren simplement per arreglar, o canviar de lloc.
Arribà el torn del paraigua i la paraigüera. El paraigua resava perquè l’acostassin a la
màquina d’escriure i així poder passar el temps observant-la i admirant-la.
La sort estava de part seva, així que el varen posar als peus de la taula on descansava la seva estimadíssima màquina d’escriure.
- Oh estimadíssima meva, si em volguéssiu escoltar, una cosa uns voldria jo contar, vos que sou bella i hermosa, ajuntau-vos amb jo i siau ma senyora
La màquina d’escriure se sentia abrumada per tanta passió. Ella que mai havia experimentat ser l’objecte de les passions d’algú!
Quina meravella, se sentia especial i viva, alhora que un poc humiliada ja que creia que no mereixia cap d’aquelles atencions, a part que ja no tenia l’edat ni el cos per aquell tipus de coses.
Una senyora com ella, interessada en un paraigües com aquell?
Tan prepotent, tan estúpid, tan jove, tan ingenu, tan mono.
Com era d’esperar, ella també s’enamorà d’ell.
Quina estranya parella! Ella una màquina descriure i ell un paraigua, on podrien fondre el seu amor?
El lloc de les trobades amoroses, va ser el vell forn de llenya, que només s’usava el dia de Nadal per fer el rostit i per Pasqua, que l’utilitzaven per coure les panades, els rubiols i els crespells que feien els infants.
Quan es trobaven, ell li deia coses boniques, belles, hermoses, però no tant com ella.
Ella li explicava les seves experiències, podia recitar-li troços de cartes d’amor d’altres persones, però cap era exactament el que ella volia dir-li, però de totes maneres, ella no trobava cap frase, cap paraula, per poder expressar aquella sensació. Com papallones a l’estómac.
Una nit com qualsevol altra, diferent, però a la vegada igual, feren una de les seves estranyes trobades.
Va ser magnífica: rigueren i, per primera vegada, ella li confessà els seus sentiments més íntims:
- T’estim
- Com que m’estimes?
- Si, t’estim
- I m’ho dius així, de cop?
- Sí, no ho puc fer?
- Sí, es clar, només que és un poc estrany.
- Encara m’enfadaré i no t’ho tornaré a dir!
- No, per favor reina del meu cor, diga-m’ho un altre pic.
- T’ESTIM!
Una nit fantàstica, la millor de totes. Però la sort, quina gran enemiga, els va jugar una mala passada.
S’adormiren a un raconet amagat del forn, amb la certesa de que el dia següent podrien tornar tranquil•lament al seu lloc i seguir somiant en aquelles nits fabuloses. Però ells, pobrets innocents, no sabien quin dia era.
Era, com no: El dia de Nadal, el vint-i-cinc de desembre!
El dia en que tota la família es reunia al voltant d’una taula a menjar sopa farcida i rostit d’aquell que no es pot menjar cada dia, tan sols els dies importants.
La padrina, mà innocent del destí cruel, anà a encendre el foc del forn.
“Comença a fer calor” pensà la màquina d’escriure, però no es preocupà gaire, tenia el paraigua devora dormint feliçment, així que es tornà a dormir.
La mort els arribà a un moment dolç de la vida, al voltant d’una data assenyalada, deixaren el món. Moriren l’un en braços de l’altra, dormint plàcidament,
Calcinats, massa feliços per saber reaccionar.
La neta, en descobrir que el paraigües, que ja estava una mica atrotinat dels cops i les hòsties que havia rebut, havia acabat fos al forn juntament amb la màquina d’escriure amb la qual era tan divertit jugar a fer d’oficinista, va tenir un disgust molt gros.
Però no li durà molt. Els reis li van dur una preciosa bicicleta vermella, amb un casc negre brillant i molt resistent.

Amb aquest conte tan especial, fa molt de temps que l'escric i ha sofert molts canvis, vull tornar al meu blog, l'enyorava!!
Feliç Sant Jordi!!

el darrer post

2010-04-11T19:48:00.003+02:00

Vos ho jur lectors d'aquest blog, és el darrer pic que xerr d'ell.
El tio del que quasi sempre he xerrat. És ELL!
Aquest blog m'ha ajudat a ordenar el que sentia per ell, però el que realment m'ha ajudat ha estat xerrar amb un amic. Diagnòstic: estic enamorada d'ell.
No crec que sigui amor, és simplement una passió boja, però algun sentiment hi ha.
Ido això, estimats lectors, el que passi a partir d'ara amb aquest al·lot només ens importa a ell i a jo!
Així que si mai som res, que esper seriosament que si, no ho sabreu, o si!

Em despedesc una temporada del blog, podria durar 2 dies, 2 setmanes o 2 mesos, no ho sé.

Però ara ja tenc les coses més clares i no tenc ganes d'escriure més contes, ja que per escriure'ls he d'estar trista, i ara que ve el bon temps no m'agradaria gens!!

Ha estat poc menys d'un any, però ha estat molt intens.
He conegut persones que me pensava que no coneixeria, he fet coses que em pensava que mai faria (com quedar amb algú que he conegutper internet) o obrir la meva vida privada al gran públic!

Esper tornar aviat!!!

presentació i autodefena (més o menys)

2010-04-11T19:15:00.002+02:00

Estic cansada que em jutgin.
Cansada de la gent que es creu déu i que va pel món jutjant i criticant el que fan els altres sense Raó aparent.
Cansada que em jutgin per no estar en els cànons de bellesa actuals, PUC DIR-HO, ESTIC GRASSA. I això només em causa problemes alguns dies...
Cansada que em diguin coses per ser independentista, feminista i d'esquerres.
Cansada que la gent em miri estrany per dur rastes i parèixer una terrorista.
Cansada que la gent es fiqui amb les meves relacions "sexuals".
Cansada que l gent em digui amb qui m'he d'embolicar o amb qui he de deixar de fer-ho.
Cansada que s'enriguin de jo per haver-me embolicat amb un, com si passàs res dolent!

Cansada de massa coses que mai canviaré.

2010-03-29T20:50:00.004+02:00

Jo ho sabia, coneixia els seus sentiments, però no els volia acceptar.
Era més fàcil creure que ell només em feia molt de cas, per què érem amics. Però en el fons del meu cor jo sabia que li agradava, però si ho acceptava no podria dir que les meves relacions amb el sexe oposat no eren possibles per culpa meva.
I jo això no ho volia admetre. Jo volia seguir creient que no tenia parella per la meva fredor, pel meu no saber estar i comportar. A mi ja m'anava bé, no tenia inconvenients, m'agradava estar sola en el fons. Encara que això em causàs tristors i malestars.
Però no estava preparada per agradar a algú. La meva experiència en aquests temes és quasi nul·la. No estava, ni estic de moment preparada per respondre raonablement al que em va dir ell. Vaig sortir del pas amb una mala frase d'una cançó pitjor.
La majoria de gent no sap que respondre davant d'un: m'agrades (a les pel·lícules això en causa la trama a moltes) i jo no havia de ser menys.

2010-03-19T16:53:00.004+01:00

Una estranya amargura em recorre tot el cos.
No l'entenc, no m'agrada, no la vull, però hi és!
L'odii. Fa que no pugui ser feliç, que pensi en el que no hauria de pensar, en el que fa temps que hauria d'haver oblidat, en el que hauria de deixar de fer i en totes aquelles coses fastigoses que odii amb tota la meva ànima.

però hi és.

És com un monstre que em devora les entranyes i que em fa ser dolenta i fastigosa i estúpida.

Però forma part de jo.

Estic fent teràpia.

2010-03-16T21:49:00.003+01:00

No vaig a cap psicòleg, crec que si hi anàs les meves sospites de totes les meves malalties mentals ja tendrien per on agafar-se i preferesc seguir on estic.
La meva teràpia serveix per protegir-me dels demés (encara més) com en certa manera feia aquest blog al principi.
M'agrada escriure el que pens, però el que pens no vull que ho sàpiga ningú, no m'agrada que relacionin la meva cara amb el que escric. Sempre pot ser utilitzat en la meva contra.
La meva teràpia consisteix en una espècie de diari. Però no hi escric el que em passa o el que m'agradaria que passàs (bé, algunes coses si). Allà orden els meus pensaments més íntims. Crec que gràcies a això començ a comprendre'm.
També m'ajuda a comprendre la societat i el món en general.
La meva "teràpia" la vaig començar fa dos estius. Arran d'una malaltia que crec que me perseguirà tota la vida i que no puc controlar.
Va seguir nou mesos després quan vaig tenir un altre brot de malaltia.
I així successivament. Fins que em vaig penjar d'aquella manera tan idiota que només ens enamoram els joves d'aquell estúpid integral.
Ara ja és quasi setmanal.
Gràcies a això he descobert el meu gran ploblema, que és el que em duu a tots els altres problemes, el meu sentiment de solitud.
Aquest és incomprensible, però és molt real.
A vegades em sent com un nombre primer dels d'en paolo giordano però després raon i me n'adon que no, que som la persona més normal d'aquest planeta, que a mi no em passarà (per sort) tot el que els passa als protagonistes.
Que estic condemnada a viure una vida de misèries sense ser ningú en aquest brut, trist i estúpid planeta.

complicacions innecessaries

2010-03-13T17:04:00.004+01:00

M'estic plantejant una opció.
Fer aquest blog públic, és a dir, donar-lo a conèixer a totes les persones que conec.
La majoria de persones que conec saben que tenc un blog, com no!
Però el que no saben és el nom del blog, no saben que el nom amb que firm tot això és b. i que el meu blog és lletradescarabat.
Encara que s'ho imaginen.
Però crec que si el fes públic estic segura que no escriuria ni com me sent ni el que pens realment per la por al que diràn.
Em limitaria a penjar contes o a deixar abandonat el blog.
Però em fa ganes que tothom sàpiga el que escric o deix d'escriure, però a la vegada em fa vergonya.... és... complicat.

poemes, poeta,

2010-03-12T15:18:00.004+01:00

INCOMPRENSIÓ

-¿Qui ets?
-Ningú.
-¿Què noms?
-Maria.
-¿D'on véns?
-Del buit
-¿On vas?
-Cap al tramvia perdut
que hi ha dins els teus ulls.
-No et comprenc.
-Quan arribis al final
jo deixaré d'esser fantasma
i tu seràs savi.

DIÀLEG DELS MORTS

Ara que dorm
el sol dins l'oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d'un negre viu, brillant, fertil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems d'un mateix rostre.

Dins cada gota d'aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen...

Andreu Vidal. (Palma 1959-1998)

2010-03-06T20:26:00.003+01:00

Avui me sent poderosa, després d'un vespre de sentir-me petita, menys preuada, petita ara me sent bé. Som com un fènix que reneix de les seves cendres i reneix de cada vegada amb més força. Tot i que de cada vegada l'òstia és més grosssa...
Però forma part de la meva natura... és inevitable. Però mentre duri la felicitat, TOT és possible.

Canvi d'estratègia II

2010-02-25T11:29:00.006+01:00

Fa un temps enllà vaig fer una entrada en que parlava d'un canvi d'estratègia.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.

Som qui som i som com som.

No hi ha més.
Som jo i m'encanta.

2010-02-24T10:40:00.002+01:00

Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.

2010-02-18T16:14:00.004+01:00

-Mai t'has fet un mal tan petit i tan dolorós com el de una punxada d'agulla?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?

2010-02-16T18:41:00.004+01:00

Algú m'ha dit que les històries d'amor, les que acaben bé no valen res a les llibreries.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.

Una història d'estiu

2010-02-16T16:08:00.004+01:00

M'agradava contar-li les pigues de l'esquena amb les meves petites mans blanques. Sentir com s'estremia quant li tocava aquella piga de devora l'aixella. Sentir la calentor del seu cos vora el meu, despullats en el seu llit, o qui sap, el meu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.

un conte.

2010-02-08T17:36:00.004+01:00

Per un moment sentia la sensació impetuosa d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.

Canvi d'estratègia.

2010-01-27T17:46:00.003+01:00

Avui he ordenat la meva habitació i en part un tros del meu cervell.
Encara no he acabat. Encara em queden moltes coses per fer, però tenc temps, molt de temps.
He tirat els papers vells, els tudats, els malgastats i he buidat el meu cervell de mals rotllos i males vibracions i omplir-lo de bons proposits i bons records i bones accions.
De moment només he ordenat records i papers vells. Ara tocarà ordenar la roba i els amics, les persones que estim. Més endavant, si és que hi arrib, hauré d'ordenar baix del llit. La zona que em fa més por. No sé que m'hi puc trobar i no sé com reaccionarà el meu cervell. No sé si el meu cervell estarà content d'un canvi i una netetja o s'enfadarà i resoldrà malament l'assumpte.
Només el temps ens ho dirà

2010-01-21T17:22:00.005+01:00

Ni fu ni fa. Fa temps de tot allò. Però merda... Perquè hi he de tornar a pensar. Havíem enterrat la destral de guerra fa molt temps. Estava enterrada dins un armari i n'havia tirat la clau. Era interessant oblidar-te. Oblidar-mos. Durant una temporada va estar bé. Però jo som com un vaixell. Vaig-venc, vaig-venc. T'oblid, et record, així des de fa massa temps.
Diuen que un clau treu un altre clau, això deu ser als altres, a mi no em funciona res d'això, un clau fa que recordis més un altre clau i l'enyoris més i et recordis del seu somriure, les seves mans amples, els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis molsuts... tot el seu cos i la seva manera de parlar, de caminar, de veure el món, de viure!
Podria escriure't una elegia, podria escriure't cent i mil poemes, podria vessar litres de tinta de boli bic, podria fer-te una cançó o fer-la a l'amor acabat, però que encara et deixa regustet a la boca. Podria fer milers de coses, però sé que no ho faré.
Em limitaré a estimar-te i recordar. Sense fer res més. Evitant recordar-te, però al mateix temps recordant-te pel temps viscut, sense mals rotllos i sense estupideses d'aquestes.
Deixar estar les estupideses i recordar, ja que no tornarà i tu i jo no serem mai més res.

2010-01-06T18:11:00.005+01:00

Tenc ganes de fer una entrada treballada i molt llarga.
Ho tenc tot per fer-ho, menys el més important: necessit un tema del qual parlar.
Podria parlar de milers de temes, els temes universals o qualsevol estupidesa que em passi pel cap, però això darrer ho faig normalment i per tant no val.
Crec que després d'escriure durant un parell de dies coses seguides crec que hauria de deixar estar això i totes les tecnologies en general i descansar una temporada lluny de tot i llegir, llegir tot el caramull de llibres que tenc damunt el comodí i que estan allà, però no tenc temps de llegir-los.
Entre aquests hi ha la odissea, la tercera part de la trilogia de millenium (que vaig deixar a la meitat fa una temporada) un parell de llibres de n'Asimov, el monestir proscrit, el joc de l'àngel (ho reconec, em fa una porada llegir en Carlos Ruíz Zafon, però quant començ no puc aturar de llegir) Frankenstein, Dràcula (després de tota aquesta invasió de vampirs moderns i estúpids tenc ganes de llegir sobre vampirs de veres) també hauria de llegir tots els llibres no-si-obligatoris de filosofia i hauria d'estudiar i tal...
però me fa una peresa... crec que és la peresa normal de tot estudiant...
però bé... és el que som i ara mateix no ho canviaria per res del món...
el dormir a classe, ballar, botar, copiar al veinat, fer campana perquè el professor no ha vengut... no m'agrada estudiar, però la meva vida d'estudiant no la canviaria per res del món.

p.d: al final ni currada ni molt llarg... que hi farem?

odi

2010-01-01T21:04:00.004+01:00

Ara mateix només sent odi.
Odi cap a la meva persona. Odi per el meu propi cos, abonyegat, ple de defectes, pelut i pelat, greixós, ple de rascades i ple de malformacions, fastigós.
Odi cap a la meva personalitat, estúpida, indefensa, horrenda, espantosa, horripilant, imbècil, tonta.
Odi cap a la meva veu, histèrica, subnormal, odiosa.
Odi cap a tot el que em pertany i tot el que fa referència a jo.
Odi cap a tot el que crec i tot el que he cregut.
Odi cap a jo mateixa en general i el meu propi cos en concret.

ODI!

A prendre pes cul!

un brindis per les nostres vides

2009-12-28T11:30:00.006+01:00

- Un brindis! - Per què? - Per la vida - Quina vida? - La teva, la meva, la nostra i la de tots aquells que no tenen res a fer!
Brindaren, rigueren i estigueren bé, fins que ell se li acostà massa i la va intentar besar. Ella va llevar la seva boca abans que els seus llavis es tocassin.
- Me pensava... - T'ho penaves, rei. Jo mai podria fer res amb tu, ets el meu millor amic. - Però... - Adéu. - No, tornam a començar, per favor. - Com? - Hola, som jo, com estàs? -...
- No vols fer-ho així? - No - Ido com? - Vull que tornem a ser simplement amics - Però saps el que sent. - I tu saps que estic enamorada de'n Pau Alabajos. - Osigui que t'és igual? - En principi si, si te basta ser amics per jo encantada. - Res més? - Res més, la meva darrera oferta.
Les copes tornarem a sonar, clic, una foto amb la nova càmera d'ell.
- te puc demanar un favor d'amic?- Depèn.- per favor, per favor, sigues més que una amiga, saps que et faré d'allò més feliç.- Però no pot ser, som incapaç d'estimar una persona de veres.- Però... - Saps que no sé estimar, saps que em costa moltíssim dir tot el que sent i saps perfectament que quant estic amb algú sempre acab plorant perquè no em sent bé. Vols això? Vols estar preocupat per jo molt de temps? Eh!?- No és això, però amb jo series feliç mos estimaríem i seríem feliços... - No, de veres, és impossible, estic destinada a ser una solitària i a morir-me tota sola sense haver conegut l'amor, envoltada de gent que m'estima, però no de la manera que vull que m'estimin... - I qui t'ho diu que jo no t'estimaré? - M'estimaràs més que cap altre, però no així com vull.
La mirà amb cara de no saber que dir-li i de pena i de ganes de dir-li moltes coses, però no poder. I ella se n'anà, se n'anà per no tornar.

enguany

2009-12-26T17:14:00.005+01:00

Avui dia 26 de desembre és el dia que he decidit que faré balanç d'aquest exitòs 2009.

L'any va començar ja de per si diferent.
Va començar amb preocupació per una amiga. Però va durar poc, després de descobrir que l'amic i ella no havien fet res i d'enviar-la a dormir perquè anava super gata va començar molt bé l'any.
Una mica trist com tots els principis. L'aniversari trist, com tots. L'altre aniversari no tant com els altres.
Els mesos passaven i tot anava bé. Però ai no merda, un dia vaig recaure. Però els amics hi són per alguna cosa i no sé ben bé com en vaig sortir.
El gran viatge d'estudis i l'esbreonament pertinent per haver estat esquiant. Mai havia begut tants cafès com al viatge...
Dia 1 de març va ser el primer pic que el vaig veure, a un concert d'oprimits i anegats, telefonant a l'estranger...
Els mesos anaven passant i sincerament tot estava molt bé.
La primera sortida de festa fora poble. Jo tenc sa mateixa jaqueta que tu! I pensar que ara duen uns quants mesos junts.
L'acampa llengua, que va ser absolutament genial, tot i que amb alguns moments de solitud. Descobrí que no sé muntar tendes de campanya...
L'acampada a casa d'una amiga. Vaig jurar que mai més tornaria a beure alcohol... la sensació de despertar-se i no recordar-se de res i veure el teu voltant ple de vomitat no és molt agradable...
Els quintos. INFOR MACIÓ ADDICIONAL
El meu primer concert amb l'orquestra. Els horribles nirvis i aquella sensació a l'estomac de buidor, la sensació de tocar el tros difícil bé i sentir els aplaudiments del públic.
Els finals de cursos de música, com odii tots els finals de cursos.
El sopar de fi de curs amb la meva classe i la festa que pertoca!
La festa de Sant Joan, on vaig convidar a dormir 15 persones a dormir a casa...
El rock'n'pina. Sense dubtar-ho la millor festa de tot Mallorca, com diuen ells, som pocs però bons!
Les festes a Binissalem. Jo mai mai... L'endemà no recordava el que havia fet... Tot el campament em va veure en bragues...
Totes les berbenes dels pobles com més enfora millor... mai en ma vida havia fet tants quilòmetres en tren i bus.
Els berenars del diumenge dematí al mateix bar de l'estació de tren, sempre del mateix croissant amb formatge.
Conèixer noves persones i riure molt amb elles.
Cada dematí a nedar a un lloc diferent de la costa mallorquina, tirar-mos per tots els penya segats cridant com gallines i descobrir els pobles en bicicleta.
Engatar-mos a ses roques mirant les estrelles i tirar "petardos"
Avorrir-mos al poble dels meus padrins i anar al del costat.
Anar a milers de concerts dels grups que tant m'agraden.
Quin estiu, però va acabar. Va acabar extra oficialment dia 29 d'agost, per alguns un dia més. per jo no.
Les següents festes no van ser el mateix...
L'esperat i al mateix temps odiat principi de curs, amb la por al cos de no poder fer totes les assignatures que havia triat a 1r. Però, un cop més, el destí em va ser amic i vaig poder fer francès i llatí i grec i història ^.^
El retrobament amb tots els meus amics.
Les absolutament genials classes.
El pic que una amiga i jo vàrem fer campana de classe i a les cinc les nostres mares ja sabien que havíem partit.
Els concerts d'en Pau Alabajos i de'n Cesk Freixas amb l'actuació especial d'algunes persones.
El continuu mal de queixal i el no adonar-me del que passa al món.
Els dissabtes de billar i el senyor que sempre ens mira estrany...
Totes les noves amistats que he fet i totes les que he recuperat i que pensava que mai més no recuperaria.
Les inoportunes corregudes per agafar tren/bus, ARRIBAM TART!, els sopars al burguer king.
Anar a córrer quasi cada horabaixa amb una amiga per aprovar Educació Física.
Les discussions estúpides, però entretingudes.
- és lo mateix s'aigo amb gas que sa tònica?
El meu pírcing, les camisetes fetes a mà, l'aprendre a cosir.
La meva primera assemblea al SEPC.
Tots els cartells que he penjat i tots els que m'han despenjat.
El "fer país" els divendres i dissabtes a vespres.
L'estudi a consciència de la geografia de Mallorca.
Els milers de canvis de look que he fet i m'han fet.
Els tints dels cabells, les rastes, les extensions... la meva no.vocació de perruquera.
Els assajos a la mala hora de música.
Els meus ventalls gais i totes les banderes.
Totes les pel·lícules que he vist i tots els llibres que he llegit.
Les meves exitoses classes de música. L'aprendre a tocar l' harmònica...
Tots els concerts que he fet amb l'harmònica i tots els que he fet seriosament.
Eivissa el no poder transportar els instruments grans... i haver-ne de demanar...
Tocar a llocs on no ho hagués dit mai que tocaria i sorprendre'm a jo mateixa que valc més com a músic del que em pensava, tot i que encara necessit( i molt!) millorar.
Les festes a Algaida congelant-me el cul.
Concursos de literatura guanyats i perduts, curts no reproduits, concursos no presentats i concursos presentats esperant resposta.
Els enterraments d'un troç de paper i les visites pertinents a visitar-lo.
Jugar a cartes.
Aprendre a jugar i jugar a futbol, la camiseta: evita sa ressaca, no aturis de beure!
Tots els acudits dolents que m'han/he contat.
No puc resumir aquest any 2009, és impossible, però en tenc bons records que dubt que oblidi (exceptuant aquells que directament no hi són...)

Han estat mils i milers de coses que he viscut enguany, esperem que l'any qui ve sigui millor.
Quin popurrí de records!
Però quin popurrí més guapo!

p.d: avui una foto del meu ull: per què? no ho sé, supòs que és el que ha vist tot el que m'ha passat aquest absolut any 2009

2009-12-23T18:21:00.002+01:00

Hi ha poques coses que odii en aquest planeta. Una són els dentistes, l'altra és el Nadal i aquestes festes.
Els primers els odii perquè no m'agrada que em toquin la boca i em fiquin aparells estranys dins la boca, tampoc m'agrada quedar-me sense respirar perquè tenen un aparell de ferro dins la teva boca. Odii també l'olor que fan i el regust de medicament que et deixen dins la boca quant acaben de fer la seva feina.
Desgraciadament són necessaris.

L'altra cosa que més odii en aquest planeta són les festes de Nadal. Me pareixen tan estúpides i superficials que fan oi i tot.
Odii haver de semblar estar contentíssima quant realment tenc ganes d'enviar a tothom a porgar i anar a fer altres coses que estar amb la família, els estim, però és una merda tota la festa que hi ha.
Odii el cap d'any, és un vespre més! Només un vespre! Però has d'anar a la plaça del teu poble i menjar-te el raïm i si no te l'acabes no sé que i si no tel menges quant toca no sé quants... i haver de dur un mini vestit o una mini falda i una camiseta màniga curta i uns tacons de pam i mig i morir.se de fred, però com que ets una dona no pots anar un poc més tapadeta.

Odii que l'únic que importi al món sigui el consumisme exagerat que hi ha per tot.

-Ja saps que t'han de dur els reis reina?
-No ho sé encara.
-I que has escrit sa carta?
-No, encara no, es carter reial no ve fins diumenge, encara tenc temps.
-Però després se t'oblidarà
-No passeu pena
-I que encara no saps qui són els reis?
-Si que ho sé, però sempre cau qualque cosa a ca nostra.
-Encara?
-Si...
-I no sou molt grans ses nines i tu?
-Noo! Sa petita té 11 anys i s'altre 14... però enguany vendrà sa cosina
-Sa filla den Tomeu?
-Si
-I com està sa dona? Ja ha tengut es nin?
-Si, tenc pressa. Adéu, bones festes i bon Nadal.

Manifest del 31 desembre

2009-12-22T14:54:00.003+01:00

Potser mai com ara mateix no ha estat tan necessari repetir fort i clar, amb molta caparrudesa, que el 31 de desembre de 1229 és la data que marca l’origen de la Mallorca actual, de la nostra llengua i cultura catalanes. I, com tantes vegades, cal tornar a fer saber a qui alena que aquesta és una data que ha estat recordada pels nostres avantpassats, que l’han rememorada cada any amb la Festa de l’Estendard, que és la commemoració civil més antiga d’Europa.

Cal incidir una vegada més, a risc de cansar-vos, que el 31 de desembre, per la significança que ha tingut durant el transcurs dels segles i per l’impacte que ha deixat en la memòria de tantes generacions de mallorquines i mallorquins, és l’autèntica Diada de Mallorca, no el 12 de setembre. Nosaltres tenim el costum de celebrar les feines quan s’han acabat. Una casa ho és quan es posa la darrera teula damunt la sotilada, no quan se n’inicia la fonamentació.

Cal exigir justícia i equitat per als nostres drets lingüístics a tothora, i denunciar quan a la sanitat pública es nega el dret dels pacients a ser atesos en la llengua pròpia. També s’ha de denunciar qualsevol atac contra els drets lingüístics per part de la policia i la guàrdia civil. No s’ha de transigir mai davant cap acte de discriminació, cal denunciar-lo, orejar-lo a bastament, a mem si arraconam la injustícia d’una vegada i per sempre més.

Ara s’ha de demanar als poders públics, amb prou energia, que impulsin mesures en favor del català fins a culminar el procés de normalització lingüística, clamar que es garanteixin els drets lingüístics dels ciutadans i que es facin complir les normatives aprovades per ells mateixos: la Llei de normalització lingüística, el Decret de mínims —que obliga a impartir un mínim del 50% en català—, el Decret 100 —que obliga que els càrrecs públics facin servir el català en l’exercici de les seves funcions— i la Llei de comerç —que obliga a respectar els drets lingüístics dels clients catalanoparlants.

És ben hora també d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast, de fer un esforç fins al límit mateix de les nostres possibilitats, per ajudar els nouvinguts a integrar-se. Cal que les institucions públiques prenguin mesures dirigides a garantir la plena integració lingüística, cultural i social dels nous mallorquins i l’arrelament a la nostra terra, sempre des del respecte a la diversitat cultural, però no cedint ni un mil•límetre de dignitat ni d’autoestima.

Cal posar peu fiter una vegada més en el fet que l’Estat maltracta fiscalment les Illes Balears, que l’Estat ens fa víctimes obligades d’uns serveis públics anèmics i unes infraestructures pèssimament dotades. No hi ha dret. Tant el finançament autonòmic com la inversió directa de l’Estat espanyol són totalment insuficients per al desenvolupament correcte d’una societat com la nostra, que ha viscut un creixement econòmic molt desordenat, i que endemés, adduint l’obligada solidaritat, ha hagut de contribuir que comunitats autònomes menys productives avui en dia gaudeixin de més qualitat de vida que nosaltres.

Potser no és nou el nostre clam d’avui. Com tampoc no ho és la voluntat de repetir-lo onsevulla les vegades que siguin necessàries.

Visca Mallorca! Visca el 31 de Desembre!

Comptat i debatut

2009-12-19T15:26:00.001+01:00

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menys preen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

Els deu drets del lector

2009-12-15T19:25:00.002+01:00

El dret de no llegir
El dret de saltar-se pàgines
El dret de no acabar un llibre
El dret de rellegir
El dret de llegir el que vulguis
El dret al Bovarisme (malaltia textualment transmissible)
El dret de llegir allà on vulguis
El dret d'extreure coses per ús personal
El dret de llegir en veu alta
El dret de callar.

conversacions.

2009-12-13T20:04:00.004+01:00

- Bon dia senyoreta b.
- Bon dia Pau com estàs?
Era el dia més normal del món per ell i per qualsevol altre. Però a poc a poc se n'adonaria que tot estava canviat.
- Molt bé i tu? Com ha anat el concert?
- Fanstàstic, el concert una passada i el cantant ho feia molt bé amb el quartet de corda.
- Me va saber greu no poder venir.
- No passa res, sé que thagués agradat venir, però bé, a vegades no es pot tenir tot.
- Ho sé.
- Anam per feina?
- Anam per feina.
- Què has fet aquest cap de setmana? Has sortit de l'hospital?
- No, no m'han deixat. Deien que encara podia recaure.
- Em deixes veure les cicatrius?
- Però senyoreta B. no m'agrada que me les toquin.
- No passis pena Pau, només les vull mirar.
Ell es va arromangar la màniga dreta. Duia un embenatge bastant gruixut, per evitar que ho miràs i recordàs el que havia fet. Començà a llevar-se totes les benes. Una darrere l'altra fins a arribar a un bracet primet i dèbil. Ple de talls horitzontals.
- Quant temps fa que no et talles?
- Del darrer pic que em van trobar.
- Fa massa poc.
- Però encara en tenc ganes. Encara tenc ganes d'intentar-ho. De tornar a agafar la fulleta d'afaitar i treure les làmines que tallen i usar-ho. Res em manté a la vida.
- Pensa-ho bé això que dius Pau, sempre hi ha d'haver alguna cosa per la qual viure.
- I la seva quina és senyoreta B?
- Ajudar als altres Pau.
- Però jo no servesc per això.
- Per això no serveix tothom, Pau.
- Ido vol dir que voste és especial?
- No, això vol dir que sé fer-ho. I tu podràs si ho vols fer, podràs fer tot el que vulguis, si t'ho proposes.

p.d: més endavant hi haurà una segona part i una tercera. Fins que em cansi d'aquests personatges i els convertesqui en d'altres diferents.

2009-12-13T00:04:00.005+01:00

Em pregunte què ha fallat:
quin va ser el nostre error?
i no sé mai què respondre

ja n’hi ha prou d’amagar la veritat
de fingir el que no som
per què augmenta la distància
entre tu i jo?

Ja no sé que és el que vull en aquesta vida, però avui al concert he descobert que ja no som res. Podrem tornar a ser amics, però l'error que varem cometre no té solució. Molt simple, però és així. Al Concert d'aquell cantautor que m'encanta tant. Tu i jo per casualitat asseguts a prop com si no ens coneguessim. Però ens miravem i amb les mirades bastaven. I ens ho hem dit tot.
Ja està tot oblidat. Tornarem a començar i serem el que haviem d'haver estat sempre. Dos bons amics.

2009-12-09T16:42:00.004+01:00

Avui és un gran dia, diferent, simple, fantàstic.
M'agrada el dia d'avui, és un bon dia, no hi ha res diferent del dia d'ahir i crec que no hi haurà res diferent del dia de demà. Però a vegades em passa que un dia perquè si és especial. Potser al matí em trobi un euro dins la jaqueta o que per berenar dugui xocolata. Estupideses que a una li alegren el dia. Però cadascú és com és i hi haurà gent que per tenir un gran dia, i bastant estúpid, necessiti la conjunció de tots els astres de l'univers, i d'altres, com jo, que no necessitin més que una estupidesa qualsevol.
Avui tenc tanta força i tanta estupidesa i tanta felicitat que em veig amb forces de crear la meva pròpia utopia. Una utopia, com totes, que no és durà mai a terme. Especial i diferent de tot el que sha fet mai. Simplement la meva utopia.

una cançó.

2009-11-27T16:37:00.010+01:00

sent a una cançó i ja me transport a un lloc no molt lluny d'aquí, a un passat no molt llunyà i a uns fets que mai varen passar, però tot i així molt grans, molt bells i molt estranys.
Una nit de lluna plena ell i jo sols, lentament besant-nos, tendrament, suaument, fantàsticament, especialment, diferentment.
Ara el temps ha passat, ja no som aquelles persones que érem. Hem canviat, evolucionat si ho desitges, però tot i així no puc evitar recordar-ho. Molt guai, molt bé, però no s'ha de viure en passat, sinó en el present.
Hi ha moments en que m'estimaria més que tot el que va passar no hagués passat, que jo no m'hagués perdut i no t'hagués trobat allà tot sol, tan mono tu, amb el teu capell de palla.
A vegades m'agradaria que no m'haguessis volgut convidar a aquella cervesa i desitjaria que no m'haguessis besat d'aquella manera tan absolutament genial i fabulosa.
Però vaig caure als teus peus. Simplement. Massa simple, massa confós. Massa estrany, massa especial i a la vegada massa corrent.

El temps passa, però el record roman allà, per si mai el vols utilitzar i tornar a passar una bona estona.

Com va dir algú: només recordam allò que mai ha passat. I si mai ha passat, perquè ho record tan bé? (i n'estic molt segura que tu també)

la veritat

2009-11-24T18:57:00.009+01:00

La única cosa que realment té valor per mi, per dir-ho d'una altra manera, la única cosa vertadera, des del meu parer.
La veritat és simplement la única cosa autèntica, mundial i incorrupta, la veritat no deixarà de ser veritable per moltes persones que diguin el contrari o intentin tapar-la, la veritat seguirà existint, estarà sempre allà i ningú mai la podrà canviar, una cosa vertadera no deixa de ser-ho per molt de temps que passi.
És la única cosa mundial, ja que la bellesa és corrupta i molt subjectiva, quan tornam vells la majoria perd la bellesa, hi ha persones que amb els anys tornen més belles, però no ens hem de mentir, la majoria serem molt lletjos quant seguem vells. La bellesa és subjectiva, una cosa pot ser bella per tu i molt horrorosa per un altre o al revés, en canvi la veritat no ho pot ser per uns si i per altres no.
I amb l'exemple de la bellesa podria posar-hi moltíssimes altres coses, com la justícia (si ets blanc i ric, tens més possibilitats que no et tanquin a la presó que si ets negre i pobre) o la felicitat
(aquell tema tan esquiu que encara no comprenc), en fi, mils i milers de temes que podria posar per aquí, però que no ho faré.

2009-11-20T20:35:00.005+01:00

arrib a ca meva com sempre sola, cansada de tota la setmana d'anar d'un costat a l'altre i no aturar ni per respirar i me n'adon que no sé on som i no sé on vull anar.
Me n'adon que tot el que he desitjat des de fa tant és massa impossible per aconseguir-ho. Siguem realistes, realment jo puc arribar a aconseguir tot el que vulgui? NO, mai puc aconseguir tot el que vull. És com si sempre em mancàs alguna cosa, com si tengués un forat i no el pogués tapar per molt que ho intenti.
No m'agrada aquesta sensació de buiddor dins meu. És horrorosa.
Però no és sempre, només és els dies com aquest en que comença a fer fred i la gent s'abraça i s'ajunta i s'estima i està bé i jo estic aquí, com sempre, sola, davant l'ordinador amb mils i milions de plans per fer i mils i milers de coses per fer, però sé ben bé que no hi ha manera d'aconseguir fer-les.
Però no crec que sigui l'única persona que li passa això. Ja que no som la primera noia que hi ha al planeta, i tampoc seré la darrera.
A vegades hi ha dies en que em venen idees estúpides al cap sobre la mort i tot això.
Per què és que realment a la meva vida no hi ha gaires coses, si, són poques però bones, però no és gaire agradable que ningú t'entengui.
No sé si això és molt nomal. Però és el que hi ha!
En fi, tot és una gran merda.
Demà ja serà un altre dia (esperem...)

els sentiments

2009-11-11T20:38:00.005+01:00

No sé com m'ho faig, però sempre record el meu blog quan estic enfadada o trista o tenc un mal dia. Avui, per desgràcia, és un d'aquests dies. Sé perfectament que hi ha persones que estan molt pitjor que jo i que no es queixen, però en aquests moments vull desfogar-me de tot i escriure-ho i si algú ho llegeix doncs enhorabona!
La vida pot ser molt bella, però també pot ser una puta merda. Jo som d'aquestes persones que o tenen tota la felicitat que un pot tenir o estan a baix de tot de la negror. I això és una de les coses que no mola que li passi a la gent. Però la vida m'ha fet així, i en part, crec que és un moviment de defensa, per evitar la infelicitat.
Avui la meva infelicitat és deguda a una altra persona. Explicat per escrit pot sonar a estupidesa, hi en certa manera ho és, però quant ho vius no és gens divertit.
Fa uns mesos jo estava molt penjada d'un al·lot, un qualsevol, "del montón", i ho! un vespre va ser meu, QUINA NIT!, però quan vaig haver de partir em va dir que no ho contàs a ningú. I jo no ho vaig explicar a ningú, com una estúpida, pensant que podríem tornat a fer alguna coseta si no ho deia a ningú, però per qüestions alienes a la meva persona se va enterar molta gent, també ho va saber ell i clar ja va començar a dir que entre ell i jo mai havia passat res, que tot m'ho havia inventat jo. Però jo seguia vivint al meu núvol, sense saber que ell deia aquelles coses, entre d'altres que no vull recordar, i ell seguia dient allò. Jo somiava que ens tornaríem a retrobar un vespre a un concert qualsevol i que tornaria a passar el mateix, però no, he viscut en la ignorància durant tres mesos, esperant-lo i veient com s'enrollava amb altres davant el meu nas i jo estúpida no ho volia veure.
Avui, per sort o per desgràcia, un amic meu m'ho ha explicat tot, i jo no he pogut més i m'he posat a plorar.
Ha estat un dia nefast, he suspès dos exàmens, m'he barallat amb un amic i m'han explicat això, quina jornada de felicitat!

p.d: quina merda de text!

el dia de les verges.

2009-10-21T20:59:00.003+02:00

Avui dia vint - i - u d'octubre és el dia de les verges. és una bell tradició mallorquina, on el vespre anterior els al·lots joves van a cantar a les cases de les al·lotes fadrines. Elles surten al balcó o a la finestra i quan acaben de cantar els donen bunyols i moscatell o mistela. Els al·lots regalen, a part de la cançó, un clavell com a símbol del seu amor.
El dia de les verges, es recorda a santa Úrsula. Ella estava compromesa amb un rei anglès i havia d'anar des d'Alemanya fins a Anglaterra. Anava acompanyada per les seves donzelles, 11 verges (la tradició popular s'ha encarregat de dir que eren 11.000) i es varen trobar els huns que les varen intentar violar. Elles es varen resistir al desig carnal i de llavors ençà es recorda aquest dia.

a servidora ahir li varen cantar un parell de serenates...
però ja queden poques al·lotes que encara els hi cantin.

Himne a la felicitat

2009-09-28T18:05:00.003+02:00

La meva felicitat només hauria de dependre de jo mateixa. Però és que, no sé ben bé perquè no és així. Sempre depenc dels altres. Que si ara m'enfad amb una amiga i estic de mal humor, que si ara aquell al·lot que fa temps que somii em diu per quedar estic en un núvol durant hores, que si ara telefon a la meva padrina i li explic el que he fet i em sent satisfeta. Sempre depenem dels altres per ser feliços o estar tristos. Hauríem d'intentar ser feliços sense dependre dels altres. Ni sense dependre de les coses materials. Hauríem de ser feliços perquè si, sense raó ni solució!
La felicitat hauria de ser per damunt de tot la cosa més preuada.

XL

2009-09-22T17:29:00.004+02:00

Una vergonya!
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.

I això és sempre així.

Com pot anar tan malament el món?

llegendes

2009-09-19T16:29:00.005+02:00

Una nit d'estiu d'aquestes en que servidora no pot dormir sempre em venen al cap velles rondalles i llegendes de quan era nina.
En aquesta ocasió em va venir al cap la la història de na maria enganxa.
Una dona que viu als pous i cisternes de les cases mallorquines i que si qualque infant se li acosta l'agafa amb el seu ganxo (d'aquí el seu nom) i se l'endú amb ella.
Clar, que només és una història que les padrines conten als nets perquè no s'acostin als pous i a les cisternes, però jo de petita no vaig acostar-me mai a cap. Sempre em quedava a un pam per por. I si m'hi acostava una mica més ja partia a córrer.

Sempre ha estat un d'aquests personatges que m'han impressionat més de petita.

guaita!

molt bon curt sobre na maria enganxa!,

Somni d'una nit d'estiu

2009-09-16T20:18:00.004+02:00

-T'ho dic així, per jo ja has mort.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.

canvis.

2009-09-12T21:53:00.003+02:00

Aquest blog comença a semblar un diari virtual.
No sé exactament que hauria d'escriure aquí, però la meva vida no la vull acabar escrivint. Per altra banda ja l'he escrita molt, però el que està fet fet està i ja no ho puc, ni vull, canviar-ho.
Però sobre que hauria d'escriure?
Sobre l'amor? Un tema sobre el que ja s'ha escrit massa?
Sobre la vida?
Sobre la mort?
Podria escriure una mica de tot, però realment no sé sobre que.
Aquest és el quid de la qüestió.
Aquest é el problema.
Que tenc ganes d'escriure sobre moltes coses, però després mai trob les paraules correctes.
Quant vaig obrir el blog tot era diferent. Podia ecriure sobre moltes coses. Però ara tot és diferent. Però realment quasi res ha canviat. O tot. No ho sé.

màxima

2009-06-19T21:06:00.006+02:00

Qui pensa massa es condemna a si mateix a la insatisfacció.

Una història horrible i real que podria passar-li a qualsevol

2009-06-17T09:09:00.003+02:00

Un dia una al·lota es despertà a un lloc qualsevol d'aquest planeta, és igual on sigui ja que això passa cada dia a qualsevol lloc del món. Com cada dematí es vestí amb parsimònia, sense pressa i tranquil·lament. Baixà les escales i anà a la cuina. No sabia si menjar cereals o magdalenes. -Mamà, de que beren de cereals o de magdalenes? - Millor cereals, és que fa una temporadeta que menges massa i has engreixat una micona.
Ella en lloc de enviar-la a porgar i dir-li que no era ver, que ella estava molt bé, es limità a assentir i començà a menjar menys. Primer va ser menjar menys cereals i menys llet als dematins. Després començà a dinar d'ensalada o pollastre torrat. Deixà de berenar als horabaixes. Als vespres quasi no sopava. Feia molt d'exercici, jo diria que un xic massa. Sa mare estava molt orgullosa d'ella. Per fi, després de tota la vida la seva filla començava a deixar de parèixer una foca.
La filla de cada vegada pensava més en el menjar i en fer exercici. A poc a poc era l'única cosa amb que pensava.
Però ho havia fet. Ella tota soleta s'havia aprimat una barbaritat. Tenia un d'aquells cossos que són l'enveja de totes les altres al·lotes. Però ella es veia grassa!
Una vergonya. Estava perfecta. Però ella, molt imbècil, feia més bestialitats amb el menjar. Ja no menjava, només bevia, clar, l'aigua és l'únic aliment que no engreixa.
Ses amigues es preocupaven per ella. Però ella passava. Només vivia per fer exercici i no menjar. Ses amigues l'obligaren a sortir amb elles de compres i a dinar. Dinà, però ho tirà tot vàter avall. Quina sensació de alliberament. Poder ficar-se les mans a la gola i sentir que els aliments surten de tu amb la mateixa facilitat que beus aigua. Però la sensació que cremava no era massa agradable. Comparat amb la sensació d'alliberament no era res, era suportable. Començava a sortir i a riure. Ja no li feia tant de mal l'estomac i podia deixar de pensar-hi.
A pesar de tot seguia aprimat-se. Ses amigues com que la veien riure i " disfrutar " de la vida no li deien res. Què li podien dir? Què deixàs de fer beneïtures? Què era una imbècil pel que estava fent? No podien. Estaven espantades.
La que ho passava pitjor era ella. No era feliç, però sabia que el estava fent no era correcte que es feia mal a ella mateixa. Ja que hi era s'havia proposat un repte. Pesar 48 kg. Quant hi fos ho deixaria. S'imaginava el seu cos amb 48 kg. Seria molt bell i esquelètic i perfecte. No entenia que estava malalta i que necessitava un psicòleg.
Un dia després de dinar es tancà al bany, com sempre, a vomitar. Però se li oblidà tancar la porta, tanmateix mai entrava ningú sense tocar. Aquell dia l'excusa era que s'anava a dutxar. Tenia els dits just devora la campaneta i començava a sortir el dinar. De cop entrà el seu germà gran i la va veure. Li cridà i li digué de tot. Ella estava espantada, i molt. La dugué al menjador i parlaren durant hores. Ella li explicà tot, que ja no ho suportava més, que li feia mal quan engreixava tan sols un gram i que quasi no podia mirar-se al mirall.
Ara ella està internada a un psiquiàtric. Menja tot el que li toca, i no vomita perquè no li ho deixen fer. No és feliç, però sap que és el que li convé.
Es passa els dies dibuixant paisatges estrellats i camps.
Quan surti d'allà anirà de compres, i podrà trobar uns calçons que li estigui bé.

coses que sabem tots

2009-06-14T20:21:00.004+02:00

Un altre vespre sortírem.
Un divendres com qualsevol altre. Un sopar de curs desafortunat. Un pub per devers Porreres.Un braç ple de segells per entrar. Massa alcohol. Una amiga rompé una botella. Una altra amiga es posà a plorar per un al·lot. La primera amiga rebé una telefonada i no hi fou a temps per agafar-la. Aquesta amiga en descobrir qui era començà a tallar-se les venes. Jo desesperada les vaig deixar amb algú de confiança i partí a pensar.

Com pot una persona arribar a l'extrem de tallar-se les venes per una altra? És una locura. L'amor és boig i no entén de lògiques.
Com pot algú passar-se més de dos anys enamorat d'una persona i no dir-li , i si haver-la tengut?
Ho trob estúpid. Ho trob d'imbécils. Si vols alguna cosa diga-ho no et quedis callat! (sobretot si saps que ho pots tenir)
Es de ser inútiles...

què passa?

2009-06-14T19:01:00.004+02:00

Avui l'única cosa important són les imatges.
Què puc dir d'aquesta vergonya? I això és poc.... Com pot un ajuntament deixar que facin aquestes aberracions amb el llenguatge?
Fa vergonya! Setembres amb pes intercalades, minusvàlids sense accent i amb t i la joia de la corona la paraula excepte escrita per un dis lèxic.
I crec que he fet curt posant només tres imatges...
Com poden permetre això? Me desespera!
Haurieu de veure els programes de festes... pitjor que una pel·lícula de terror.

p.d: per fer aquestes fotos només he hagut de caminar unes 20 passes... no vull imaginar-me tot el que pot haver-hi en un dels termes municipals més grans de Mallorca...

en ésser grans

2009-06-10T15:46:00.005+02:00

En aquests dies plens d'exàmens, feines i treballs i que estam sota pressió constant ens venen amb la cançoneta de cada any. Què em de fer en ésser grans?
Que si no podem fer ciències per què enguany hem fet lletres, que si no podré fer francès perquè no hi haurà gent suficient...
Ara ens bombardegen amb beneitures del curs següent, que si grec que si matemàtiques...
Però el realment important és el que voldrem ser "quan seguem grans".
Sé gent que sap el que ha de fer des dels tres anys, però hi ha gent que té molts dubtes, per sort jo no m'hi trob, i que s'ha de fer amb aquesta gent que no sap el que vol, però que ha de seguir estudiant? Ni jo ho sé.
Abans ho tenia molt clar el que volia fer, vull fer cinema!, però i si no va bé? i si el que em convé fer és estudiar filologia catalana a Mallorca(i no abandonar aquesta illeta tan preciosa) i al final ser lingüista?
Aquest és mon dilema. Fer cinema, filologia catalana?
Per sort encara falta molt i tendré una temporada llarga per estudiar.

De moment que passi aquest estiu i després me tiraré de cap a sa piscina

abraçades

2009-06-07T21:22:00.003+02:00

Vaig anar a ciutat a donar (o regalar) abraçades i ningú en va voler cap... :(
Divendres a vespre seré a Porreres i en donaré a qui en demani.

Pensant-ho bé, no aniré amb un cartellet escrit, però les regalaré.

Tenc ganes d'estiu.

2009-06-05T20:13:00.007+02:00

Tan sols vull creure que tot passarà aviat i que s'acabarà d'una vegada.
Tenc ganes d'un estiu d'aquests que te'n vas a dormir tan cansat que ni tan sols tens ganes de pensar.
A Sa Ràpita amb el grupet d'estiu. Tots els de cada anys.
Anar a fer voltes amb sa barqueta. Tirar-se de sa penya alta. Des moll des canons. Des metge mames (aquest encara falta confirmació) Voltar en bicicleta sense rumb i arribar molt enfora. Anar els vespres a ses roques a veure les estrelles sense dir ni un mot, tan sols observar la immensitat de l'univers i sentin-se petits.
Anar a dinar a ses roques o a sa platja i espantar guiris i fer de guies i inventar-mos que allà es va ofegar un vaixell o que a l'altre costat hi va haver una guerra molt important.
I de menjar gelats de maduixa o de nata o fer mescles estranyes amb els gustos.
Fer xupitos d'herbes a les deu del matí i després anar a nedar per què ma mare o qualsevol altre mare no senti l'olorada d'herbes que feim, i omplir les botelles amb aigua per què no notin que en falten.
Tenc nedera d'aquesta d'estiu, de cridar per què l'aigua estigui massa freda, de ses festes majors cutres des pobles, on t'ho passes genial i coneixes molta gent, encara que després l'oblidis quasi tota, és divertit oblidar-la ja que la coneixes un pic i un altre a totes les festes majors.

El millor de tot és que aquest desig d'aquest estiu sé que el viure i que serà genial. Començant per Sant Joan a Sa Ràpita i acabant per Sant Agustí a Felanitx.

Una abraçada.

2009-06-04T18:22:00.004+02:00

Ja sé que vull. Fa dies que ho pens. Ara ja ho he decidit.
Vull una abraçada d'aquestes que no s'acaben mai. M'és igual amb qui, però en tenc ganes d'una.

Les regalaria, si pogués. Però no ho faré. Ho potser si. No ho sé.

Demà aniré a Palma i regalaré abraçades a qui me les demani.

Si demà veis per Ciutat una al·lota amb un cartellet blanc que regala abraçades seré jo.

Cansament

2009-06-04T17:46:00.004+02:00

Estic cansada!
No entenc moltes coses d'aquest món. Dubt molt que les entengui.
Seguesc "enfadada" no m'agrada aquest món, però no el puc canviar!
A vegades pens que tot podria ser diferent si jo canviàs una mica. Si fos un xic més, encara que molt poc, més atrevida. És a dir, m'encantaria ser capaç de dir tot el que tenc ganes de dir.
Tot això a quin sant ve?
A què per culpa de no dir sempre tot el que me passa per es cap m'acaba anant tot malament SEMPRE.

No vull seguir. Ho deix, ja hi tornaré més tard.

La vida és bastant avorrida.

Alegria (només desitjar-vos un poquet d'alegria. Jo era an aquell concert i va ser genial.)

Tenc ganes de festa

2009-06-01T17:55:00.009+02:00

No sé si he criticat mai tot aquest món al qual pertany jo mateixa. El món dels adolescents, de l'alcohol, dels rollos d'una sola nit...
Per dir-ho d'alguna manera: no m'agrada.
El trob absurd i idiota i superficial.
Però sé que tanmateix per molt que ho critiqui i digui coses dolentes seguiré formant-ne part.
No m'agrada això de conèixer un al·lot i abans de poder recordar el seu nom ja saber com és la seva boca.
No m'agrada haver d'anar demanant a la gent que feres la nit anterior ja que tu no te'n recordes.
M'agradaria sortir un dissabte a vespre i que la gent no me miràs com un bitxo estrany quan dic que no vull veure alcohol.
Però tot i així tenc ganes de festa.
D'anar a un poble lluny del teu (ja que al meu ja hi he fet tot el que havia de fer) i sentir-me estimada per un al·lot que no conec de res i que me convidin a coses rares que després no recordaré que són.
Tot això per què?
NO ho sé, crec que crec que si m'embolic jo que sé, amb cinc al·lots seré més feliç o alguna cosa així. També crec que sé la resposta. Però sentir-se estimat per algú, encara només sigui per una estoneta, no és dolent. O si?

Benaventurats aquells als qui trastorna
la més indefugible necessitat de tocar.
L’entorn seu és tot pell. No miren: palpen.
La bellesa del món és en el contacte.
Es refreguen amb tot. No existeixen més coses
que aquelles que ells copulen si més no amb la mirada.
Déu és la carn. El món els contamina.
No es volen moure d’on són: tot ho contemplen
amb l’esguard fendidor, oloren, freguen,
s’embruten tot arreu, tot ho embruten.
Benaventurats els impurs, perquè ells són homes.

Serà que som covarda

2009-05-31T15:41:00.003+02:00

M'agradaria dir que som covarda si això volgués dir alguna cosa.
Però ser covard significa no ser valent. I què és realment ser valent?
No tenir por de res? Si és això, jo som molt covarda.
Fer front a les coses que et fan por? Si és això, ja no som tan covarda.
Callar no sempre és la solució, però tampoc és la solució xerrar massa.

Solitud

2009-05-31T11:39:00.004+02:00

Ahir com gran part de joves de la meva edat de Mallorca (i del món sencer) vaig sortir. No és cosa nova, però ahir va ser diferent. Era el primer pic en 1 mes que sortia pel meu poble en lloc d'anar a altres pobles a cercar festa.
Una amiga meva no estava massa contenta, feia poc que ho havia deixat amb al·lot, i jo vaig sortir amb ella per veure si la podia animar. Jo m'ho estava passant molt bé amb uns amics, però ella feia mala cara. L'intentàvem animar... Ella no es deixava animar...
I va decidir anar a veure unes amigues que hi havia per allà. Jo encara m'ho estava passant bé...
Però devers les dotze ella va tornar amb un somriure d'orella a orella. I em diu:
- Què, vens en es botellón o no?
- No en tenc cap ganes, saps que no vull beure, que sempre que bec acab molt malament i fent coses que no vull...
- Per favor... per favor... vine... en serio que si no me moriré d'oi...
I jo com una subnormal hi vaig anar...
Era molt estrany tot... Estàvem per allà tirats, alguns bevien... d'altres, com o una al·lota que conec de vista no.
La meva amiga va dir-me que ara tornava, que anava a veure un amic.
M'estava morint d'oi, però no podia deixar-la sola. Feia poc havia intentat suicidar-se per un tio, quina gran estupidesa!
Ella passava de jo, jo feia voltes entre la gent...
Com pot sentir-se algú tan sol entre tanta gent?
Xerrava una estoneta amb un, una estoneta amb una altra, però tanmateix només dèiem beneitures i jo me sentia idiota. Allà palplantada (no sé com s'escriu)tota sola, amb cara de circumstàncies i amb un somrís fals al rostre...
Bàsica ment vaig sentir-me sola entre la multitud i la meva amiga va passar de jo com de la merda i va acabar enrotllada amb el primer que va trobar. Jo encanvi vaig intentar passar-ho bé.
Però vaig tornar a ca meva plorant de solitud.
Simplement me sent com una entre la multitud, si no hi fos ningú ho notaria i si hi fos tampoc.

és més colló que el ploure (3a part de t'estim i jo volia fer un reggae t'estim crec que això és més un vals)

2009-05-29T17:35:00.004+02:00

No l'estim. Ho he hagut de comprendre a les males. Ell només era una il·lusió. Un somni i com deia un autor important: la vida és somni i els somnis somnis són.
No sé si el vaig arribar a estimar. Es pot estimar a una persona que no coneixes? No ho sabria dir. L'he vist tres pics. No més. Però me adonat de que ell no està fet per jo. Som... com dir-ho? Massa iguals. Sé que no podríem estar mai junts. Per la simple raó de que al ser ànimes bessones no ens podríem entendre. O potser ens entendríem massa que ens avorririem l'un de l'altre.
Agradar-me si que m''ha agradat. Però estimar-lo? Aqui hi ha el quid de la qüestió.
Només sé que ni tan sols el vaig tastar. Només sé que ell tenia tanta vergonya com jo.
Aquella volteta que fèrem per Sencelles. Caminàvem ràpid sense dir res. I quan, quin sense voler més estúpid, ens vàrem fregar les mans, va ser com orgàsmic. (aclariment: no vàrem arribar a res ell i jo, però la sensació de benestar va ser gran) No l'estim, però si hagués d'estimar algú, l'estimaria a ell. Viu massa enfora. Pràcticament a l'altra punta de l'illa. Exigerada, tampoc no viu tan enfora! Viu a prop d'aquell poble en què vaig somiar un dia.
El que ens impedeix estar junts és això. Que som iguals, i que vivim molt enfora.
Normalment no me fii dels amics del noi que m'agrada, però és que és tan mono!
No puc arribar a entendre com puc ser tan tonta de no haver-me tirat damunt ell :)
No sé que hagués passat. Però segurament ara no estaria rabiosa del que hauria passat.
Me sent com una margarida. Una més entre, segurament, moltes, que pentura ja ni me recorda. Encara que a jo m'agradaria pensar que si.

S'estimaren saberen

2009-05-28T17:59:00.008+02:00

- Desperta, coqueta de sucre.- i li dóna una besada als llavis.- Com has dormit?
- M'he adormit?
- Si.
- Me sap greu!
- No passa res. Ets tan mona quan dorms- ella es va posar vermella com una tomàtiga.
- Me sap molt de greu. Com ha acabat la pel·lícula? - amb un somrís entremaliat a la boca.
- No l'he acabada de veure. M'he dedicat a mirar-te, era més interessant.
- I si en lloc de mirar-me dormir feim alguna cosa interessant?
- Perfecte. Què vols que facem?
- Ja està! Tenc un joc :)
- Quim tipus de joc?
- No passis pena. Només necessit unes manilles, una porra i un vestit de policia. - en veure la cara que posava ell es posà a riure.- és broma!
- M'havies assustat! Encara que tampoc no estaria tan malament...
Ella se li acostà a poc a poc. Ell la besà als llavis. Un petó llarg i tendre, com els de les pel·lícules d'amor americanes. Ella li passà els braços entorn son coll, ell se li arrambà tendrament.
Ell començà a besar-la al coll. Començaren a despullar-se. Ell anava sense jaqueta i sense camisa. Ella tan sols duia roba interior, però no per molt de temps. Ella el besava pel pit.

S'estimaren saberen.
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d'aigua
salobre, de sol d'estiu, de peixos
saltadors.