31.10.10

d'edificis

Si una casa cau pels fonaments per moltes mesures que facin, la casa seguirà caient. No és física quàntica ni la teoria del big-bang, és lògica pura. Tot i així hi ha qui no ho vol veure i no vol admetre-ho fins que no veu l'edifici a terra.

29.10.10

29-10-10

Ella tenia un somni des de feia temps, molt obscur, desastrós i amagat. Mai l'havia explicat a ningú, car era una cosa horrorosa, tenebrosa i horrible i que era de fer mirar per un psiquiatra dels de pagar molt.
El seu somni consistia en matar totes les persones del món, poble per poble, casa per casa, una a una. Unes amb escopeta, d'altres a ganivetades, a cops de puny o a serrades, si fes falta, però que sentissin tot el dolor que ella tenia dins i notar la seva sang que sortia del seu cos encara calent, i talla'ls-hi una a un els dits dels peus, un a un, començant pel petit i saber els ossos destrossats, trencats i compulgits, tot seguit pujar molt amunt fins a arribar a les mans, primer un cop fort, per capolar-los els ossos i destruir-los i tallar-los i vexar-los i turmentar-los i veure les seves cares de por i de terror quan saben que moriran i que no hi poden fer res sinó resar i esperar l’hora de la seva mort. I esperar, quedant a mirar com tanquen els ulls per darrera vegada, fan el darrer sospir i ho deixen tot per fer la darrera ascensió.
No entenia el perquè, només sabia que en dies com aquell, en què una persona normal es ficaria dins el seu llit i no sortiria en tot el dia, ella tenia ganes de fer allò, i dia a dia el seu desig anava augmentant. . .

27.10.10

Una sensació estranya

Jo no hauria d'estar escrivint, jo hauria d'estar vivint a final del segle XIX i principis del XX entre apunts de castellà i apunts de català... però la inspiració té un preu i aquest preu a vegades val la pena pagar-lo.
La mort.
Cada dia, cada hora, cada minut i segurament cada segon al món moren milers de milions de persones. Algunes han tengut una vida digne, una bona família, diners per viure i un plat a taula cada dia. D'altres no han tengut aquest plaer. Han hagut de viure a llocs on l'educació, la sanitat i el menjar no són coses de primera necessitat i per tant no hi poden tenir accés.
Però d'aquestes coses no en som conscients més que qualque moment del dia, si no fos així no podríem viure en pau. Si més no, el que jo volia avui era parlar de la mort quan ens és pròxima, quan mor algú del teu carrer o algú del teu entorn. Aquella sensació que el món és efímer que res és per sempre i que tot acabarà algun dia.
La sensació desagradable, com si el cor et fes un bot, quan mires algú a qui se li acaba de morir un ésser estimat i té els ulls plens de llàgrimes i saps que no pots evitar el seu dolor, encara que t'encantaria i seria perfecte poder-ho fer, però malgrat tot saps que no és possible i això t'encongeix el cor i et fa sentir molt malament. Però saps que és un pas necessari, que la mort és una cosa bàsica per la supervivència del planeta. Tot i així la mort sempre fa molt de mal.

24.10.10

públicament públic

Això gent ha arribat a la fi.
Ja no serà un blog on m'amag de qui som i utilitz pseudònims per evitar que me reconeguin i puguin,no ho sé, utilitzar-ho en contra meu?
Així que a partir d'ara ja no seré b. a partir d'ara seré na BETMA, sí, i punt.
Ja no serà necessari amagar les coses. Qui vol llegir que llegesqui, tampoc no tenc res amagat.
I estic molt contenta de la meva nova condició de no-amagada!
Anava escriure sobre el problema, però, quin problema?


people are strange when you are a stranger.