Canvi d'estratègia II

Fa un temps enllà vaig fer una entrada en que parlava d'un canvi d'estratègia.
Tant interior com exterior.
De moment m'està anat bastant bé.
L'habitació no està acabada d'ordenar, hi ha la pols de davall el llit que em fa molta por llevar-la i que bé, de moment no llevaré, però el canvi està en procés.
Tot està net, l'habitació, el meu cervell, tot. Ara només queda esperar el que em depara el futur, l'atzar, la fortuna, el destí. Però sé que com a mínim ara hi aniré un poc més preparada que abans.
Mai faré un canvi tan extrem com per ni reconeixe'm al mirall, ja he passat aquesta època.
Mai deixaré de ser aquella nina que als dotze anys va escriure el seu primer guió, als deu somiava en escriure llibres i als tretze es passava hores mirant-se al mirall somiant el moment de rebre un òscar a la millor direcció per pel·lícules que encara ni he pensat.
Mai deixaré de ser ella, ara seré una persona més oberta al món i a les noves aventures, no tendré por de mostrar-me com som realment, dels desconeguts ni de les persones en general.
Sempre seguiré sent la mateixa persona freda, però que es deixa dur per la situació i que detesta el contacte amb els altres.

Som qui som i som com som.

No hi ha més.
Som jo i m'encanta.

Som estúpida, imbècil, idiota, subnormal i quinze milers d'insults negatius que se'm poden ocórrer.
He parlat més d'ell en aquest blog que amb ningú més.
Segueix sent el mateix de sempre. No l'he oblidat mai. I ara més que mai, que és quant l'hauria d'oblidar no som capaç de fer-ho.
Va passar fa molt temps, massa.
No l'hauria hagut de seguir.
No ens hauríem hagut de conèixer mai.
I si ens haguéssim conegut que hagués estat en altres circumstàncies.
Per ell ja no existesc.
Però jo a ell el tenc molt present, massa.
No l'estim perquè no crec que sigui possible, però no me'l puc treure del cap.
L'hauria d'estar oblidant immediatament, ja fa massa que l'hauria d'haver oblidat, però no en sé.
A vegades em puc passar setmanes sense pensar amb ell, però de cop, alguna cosa estúpida em recorda a ell, pot ser qualsevol cosa, des d'un capell fins a un pentinat o una foto.
És estupidament estúpid que encara pensi amb ell. És anormal que hi pensi!
És d'idiotes!
I me sent culpable. Ell hauria d'haver passat de jo i jo d'ell, però som joves i era una nit d'estiu avorrida.
Va ser la nit d'un concert d'un grup que mai no recorde, com diu la cançó de la gossa sorda.
Aquestes coses li passen a més gent que a jo, però se veu que som diferent.

-Mai t'has fet un mal tan petit i tan dolorós com el de una punxada d'agulla?
- El d'un full de paper.
Un tassó de vidre que cau en terra i es romp en milers de trossets. Rompre un full de paper de color vermell en milers de trossos com si fossin paperins. Llançar-los a l'aire i veure com van caient al meu costat.
Tirar un pot de pintura en terra i que tot quedi ple de la pintura de colors.
Llançar una pedra des de la finestra del primer pis i veure com cau i es fa trossets.
- I mai t'has parat a pensar que aquest dolor, potser per un instant és el que et fa tirar endavant?

Algú m'ha dit que les històries d'amor, les que acaben bé no valen res a les llibreries.
Les que venen de veritat són les històries tètriques d'amors passats i horripilants. Ens fa sentir millor que les relacions dels altres són pitjors que les nostres?
Però és vera! Les històries belles no valen res. A ningú li importen. No valen un ral.
A mi personalment m'agraden més les de terror, són més interessants.

Una història d'estiu

M'agradava contar-li les pigues de l'esquena amb les meves petites mans blanques. Sentir com s'estremia quant li tocava aquella piga de devora l'aixella. Sentir la calentor del seu cos vora el meu, despullats en el seu llit, o qui sap, el meu.
Com aquell dia que vàrem anar a la platja. Una platja paradisíaca deixada de la mà de déu, molt bella. El primer pic que li vaig dir que l'estimava. Fa tant temps, però sembla tan poc...
Han passat tantes coses, ens hem separat, ens hem ajuntat de nou i ens hem tornat a separar, ara ja ni ens saludam.
Va ser el que em va marcar més dels meus amors d'estiu. Aquells estius prop de la mar i en bicicleta, a contar estrelles i a viure com nins.
Aquell estiu em vaig fer gran. Vaig créixer i vaig canviar, un canvi per dins i per fora.
Se'm veia radiant i somrient, érem com criatures que jugàvem a descobrir el món.
Obria els ulls i ja estàvem a un altre lloc, a un dia diferent, amb les nostres bicicletes d'infant i la canastreta per dur-hi l'aigua i el berenar.
Les nostres vacances, els nostres amors.
T'agradava pessigar-me la panxa i les cuixes com una nina petita, a mi també, però mai t'ho deixava fer, deia que allò eren coses de nins més que de joves, de nins deia!
No érem més que això! Dos nins jugant a ser grans. A ser grans i a ser qui no érem.
Era l'època dels canvis i tu vares notar el meus més que cap altre, tal com jo vaig notar els teus.
El darrer crepuscle d'estiu, quan em vas dir que te n'anaves a viure a Barcelona, per poder estudiar el que volies i em vas dir adéu.
Vas ser molt tendre, jo pot ser massa brusca, no volia dir-te tot el que et vaig dir, però tampoc me'n penedesc.
Ho record com si fos ara, estàvem abraçats a la platja, asseguts damunt aquella vella tovallola de propaganda, el vent començava a bufar i el sol es ponia. Em vas mirar als ulls, em vas dir em sap greu i em vas besar amb amor, una passió i una tendresa amb la que mai ningú m'ha tornat a besar.
Et vaig demanar que et passava i m'ho vas explicar tot, però que no m'oblidaries, que em telefonaries, que m'enviaries cartes i correus i seria com si fossis aquí. No et vaig voler escoltar. L'endemà partia a casa i tu a Barcelona. Vaig plorar durant tres mesos, em vas estar telefonant, enviant cartes i emails. Simplement els eliminava sense llegir-ho, tampoc et contestava, era com si haguessis deixat d'existir.
Sabia que m'estimaves, m'havies fet mal, ja que jo l'únic que volia era estar prop de tu.
Un dia em vas venir a veure, un dia de nadal normal, com qualsevol altre.
Ho tenia superat, o almanco això era el que deia jo, però encara t'estimava.
Quan et vaig veure va ser un torrent desbocat de sensacions extremes. Por, amor, ràbia, odi, tristesa tot es manifestà amb un simple moviment de braç. Quan vaig adonar-me que t'havia pegat et vaig besar. Al principi et va estranyar,però et vas deixar guiar pels teus sentits. Aquell bes significava tot el que no ets podia dir amb paraules.
Unes vacances absolutament increïbles.
Però va arribar l'hora de la teva partida i de la nostra separació. Ens vam prometre amor etern, fidelitat i totes aquestes coses que els enamorats es diuen.
Tot era molt dur sense tu, vaig començar a deprimir-me.
Tot el que sabia fer era enyorar-te i això va fer que et començàs a odiar per tot el que feies o pesaves, cada pic que venies t'estimava més.
Una relació d'amor odi per part meva.
Les vacances d'estiu, la nostra època.
Ja no érem els mateixos que havíem estat. Ara érem dos peixos als que els havien canviat l'aigua.
De cada pic quedàvem menys, ens veiem manco, ens estimàvem més.
Un cas estrany.
Fins al final de l'estiu que ens vam adonar que ja no ens estimàvem com abans, ara érem com dos germans o dos millors amics. L'amor s'ha acabat ens vam dir.
Llarg i intens, com un dia d''estiu,com tirar-te de la penya més alta del penya-segat.
Un amor de vacances.
Vam perdre el contacte, ara et veig qualque pic a cal metge. Ets el dentista que arregla les dents a la meva neboda. No em coneixes, jo al principi a tu tampoc. Un dia se'm va encendre la bombeta.
Ara el tinc controlat doctor.
M'importa ben poc el que faci o deixi de fer senyor llicenciat a Barcelona.
Tempus fugit. Tic-tac, tot ha passat.
El meu primer gran amor d'estiu.

un conte.

Per un moment sentia la sensació impetuosa d'escriure. Ella sola, sense ningú, sota la llum d'aquell fluorescent de l'ikea.
L'apagà, la seva vida era massa trista, l'únic que volia era deixar la seva penosa existència i rendir culte al món dels morts, al qual pertanyia des de la mort de la seva padrina.
El tornà a encendre,recordar la seva padrina la feia somriure i a la vegada plorar, era una sensació estranya, molt rara, només aquells que ho han viscut poden comprendre la sensació.
El soroll de la televisió que mirava sa germana la molestava i l'entretenia alhora. No sabia quina hora era ni a quin món es trobava. Tampoc li importava massa.
Es va treure les sabates, l'oprimien, preferia la fantàstica sensació d'anar descalça i notar el terra fred mentre la resta del teu cos sentia calor. De cop es posà a plorar. Odiava estar enfadada amb la gent, la societat era massa cruel per una nina que només intentava encaixar amb els altres i sentir-se estimada i valorada pel simple fet d'existir, no pels seus actes.
Per què se sentia sola i infravalorada? Per què la seva vida era una espiral de malentesos involuntaris per part dels altres cap a ella? S'adonà que les llàgrimes li havien corregut el rímel, un fet estúpid i alhora important. Aquell dia, el primer de molts, s'havia maquillat, moltes dones ho fan al món per diversos motius, però ella se sentia especial aquell dia pel simple fet de fer-ho.
Normalment no ho feia, ni s'acostava al maquillatge, però aquell dia volia estar guapa pels altres, a veure si així li feien una micona de cas.
Res, com sempre. Només per ser qui era.
Ella no era dolenta, era massa bona, massa de tot el que no es necessita en aquest món cruel.