28.9.09

Himne a la felicitat

La meva felicitat només hauria de dependre de jo mateixa. Però és que, no sé ben bé perquè no és així. Sempre depenc dels altres. Que si ara m'enfad amb una amiga i estic de mal humor, que si ara aquell al·lot que fa temps que somii em diu per quedar estic en un núvol durant hores, que si ara telefon a la meva padrina i li explic el que he fet i em sent satisfeta. Sempre depenem dels altres per ser feliços o estar tristos. Hauríem d'intentar ser feliços sense dependre dels altres. Ni sense dependre de les coses materials. Hauríem de ser feliços perquè si, sense raó ni solució!
La felicitat hauria de ser per damunt de tot la cosa més preuada.

22.9.09

XL

Una vergonya!
És una vergonya que a les botiguetes tan de moda i tan mones i tan pulcres i tan fantàstiques només facin roba per a maniquís.
Una servidora no té cap cos d'aquests de model bulímica que tot el que menja surt per part o banda. Té una complexió forta i, tot s'ha de dir, no està precisament prima i per causes que ara no venen a compte no duu aquella talla 36 que pareix de nina de 10 anys.
El que volia dir. A les botiguetes aquestes les talles s'acaben a la talla 42, és a dir, que les persones grasses han de deixar de dur calçons perquè és completament impossible trobar-ne.
En 15 botigues de Ciutat que vaig visitar, tan sols en una tenien la meva talla, però "misteriosament" no quedaven més calçons.
El millor és, que a les botigues de poble, o a les que no són tan importants, tampoc trobes talles perquè no els surt a compte dur-ne, perquè solen ser una mica més cars i, clar, l'economia és el primer.
Hi ha l'opció d'una botiga de talles grans, però aquestes estan adreçades a dones majors, i quasi tota la roba només és apta per dur-la si tens més de 60 anys.
Per tant, si tens 16 anys i un cos que no s'adapta als cànons de "bellesa" actuals que fa, es vesteix com si tengués 60 anys, du roba d'home que només la fa sentir-se malament o du sempre xandall?
A part d'això, que sempre t'espenya una mica el dia, sempre hi ha la típica dependenta, que té un cos fantàstic, a la que li demanes amb cara de bona nina i a mitja veu a veure si tenen una talla més de calçons. I aquella dependenta tan simpàtica et mira amb una cara dentre fàstic i despreci, com si fossis un monstre que s'ha escapat d'un laboratori i et diu que en aquell lloc les talles del calçons acaben a la 42, si tens molta sort s'acaben a la 44.
En aquell moment la única cosa qeu vols fer és dir-li que no et miri amb cara de monstre i que se'n vagi a vomitar i que et deixi en pau. En canvi el que fas és callar, dir gràcies i abaixar la mirada per no veurer-la, perquè sinó li pegaràs dues hòsties ben fortes.

I això és sempre així.

Com pot anar tan malament el món?


19.9.09

llegendes


Una nit d'estiu d'aquestes en que servidora no pot dormir sempre em venen al cap velles rondalles i llegendes de quan era nina.
En aquesta ocasió em va venir al cap la la història de na maria enganxa.
Una dona que viu als pous i cisternes de les cases mallorquines i que si qualque infant se li acosta l'agafa amb el seu ganxo (d'aquí el seu nom) i se l'endú amb ella.
Clar, que només és una història que les padrines conten als nets perquè no s'acostin als pous i a les cisternes, però jo de petita no vaig acostar-me mai a cap. Sempre em quedava a un pam per por. I si m'hi acostava una mica més ja partia a córrer.

Sempre ha estat un d'aquests personatges que m'han impressionat més de petita.



guaita!

molt bon curt sobre na maria enganxa!,

16.9.09

Somni d'una nit d'estiu

-T'ho dic així, per jo ja has mort.
No vull que et pensis que la pròxima vegada que em diguis t'estim, t'estime o t'estimo cauré als teus peus com una moixa en zel. Això s'ha acabat i res serà igual. Tu i jo no som res. I mai més tornarem a fer absolutament res. Va ser divertit mentre va durar. Però c'est fini. No et vull tornar a veure i millor si no ho feim.
- Saps perfectament que la pròxima vegada que ens vegem tornaràs a mi i ens abraçarem i ens estimarem com aquella nit de fa tant temps.
- T'equivoques. Tu i jo mai més. No ho intentis. He canviat.
- Segueixes sent la mateixa persona de sempre.
- NO! Ja no som dèbil. Ja no som jo. Ara sóc l'altra.

12.9.09

canvis.

Aquest blog comença a semblar un diari virtual.
No sé exactament que hauria d'escriure aquí, però la meva vida no la vull acabar escrivint. Per altra banda ja l'he escrita molt, però el que està fet fet està i ja no ho puc, ni vull, canviar-ho.
Però sobre que hauria d'escriure?
Sobre l'amor? Un tema sobre el que ja s'ha escrit massa?
Sobre la vida?
Sobre la mort?
Podria escriure una mica de tot, però realment no sé sobre que.
Aquest és el quid de la qüestió.
Aquest é el problema.
Que tenc ganes d'escriure sobre moltes coses, però després mai trob les paraules correctes.
Quant vaig obrir el blog tot era diferent. Podia ecriure sobre moltes coses. Però ara tot és diferent. Però realment quasi res ha canviat. O tot. No ho sé.


people are strange when you are a stranger.